ACTA 52a REUNIÓ: "La cápsula del tiempo", de Miqui Otero

El passat diumenge 29 de març va ser un dia diferent pels components d’Els Lleons de la Vella Europa, perquè per culpa del coronavirus COVID-19 vam haver de trobar-nos en una videotrucada, per parlar aquest cop de “La cápsula del tiempo”, de Miqui Otero.

En Baudelaire va ser el que va portar a terme el procés del debat i uns dies abans de la data de la tertúlia va enviar via whatsapp les preguntes que s’havia preparat i cadascú de nosaltres havia d’escollir una d’elles. El primer que havia de contestar a la seva corresponent pregunta era en Delibes, però ja ens va comunicar que no s’havia llegit el llibre, només havia llegit crítiques i havia mirat blogs al respecte.

Així que vam passar a la següent pregunta que havia de constestar en Murakami: com la novel·la funcionava de manera autoconscient com un tria la teva aventura per a adults, estàvem parlant de metaliteratura? I per en Murakami, de les històries que s’havia llegit no havia trobat cap relació amb la metaliteratura, només era una novel·la d’aventures. En Capote va comentar que potser segons on vagis a “petar” dintre de les possibles històries et podries trobar algun exemple, però que per a ell tampoc era metaliteratura. Però en Baudelaire no estava massa d’acord, com ens va fer veure després de la tertúlia ja que ens va enviar alguns recursos de la metaficció que sí que tenien alguna cosa a veure amb aquest llibre, com per exemple un relat sobre un escriptor que escriu un relat, una història que conté una altra obra de ficció dintre, un llibre que busca interactuar amb el lector, o notes a peu de pàgina que comenten o corregeixen la història.

La següent pregunta l’havia escollit la Shaffer i anava referida a les eleccions quotidianes i literàries de les que el llibre anava ple i que si creia que les decisions que havia pres durant la lectura la definien com a lector i si era un llibre mirall. I la Shaffer va respondre que sí que era un llibre mirall i que en tot moment volia ser coherent, però a la vegada no sabia si actuar com si fos el protagonista o com si fos ella mateixa. I per moments es llençava a l’aventura encara que ella no ho hagués fet en realitat. En Murakami va dir que també havia tingut aquest dubte a l’hora de decidir si prendre la decisió com ell mateix ho faria o triar un altre camí. La següent pregunta era per en Capote, si la novel·la, en la que aparexien 13 fracassos històrics, li havia fet sentir que fracassava com a lector i si creia que era intencionat. Va respondre que el llibre no li havia agradat, ni li havia enganxat, però no considerava que l’autor hagués fracassat, ni ell tampoc, i per ell sí que era intencionat. El que passava era que mentre llegia el llibre tot li era igual.

A la pregunta de quin pes té la nostàlgia, ja que el llibre et fa escollir entre acomplir una promesa del passat o deixar-se emportar per l’aventura del futur, en Cortázar tenia molt clar que la nostàlgia té molt de pes, i tots en general ho pensaven, sobretot per escollir aquest “tria la teva aventura” com a fil conductor, encara que sigui per adults. Després l’Austen va respondre a la pregunta de si l’autor recompensava les bones decisions i penalitzava les dolentes i si era un llibre moral. Segons ella, l’autor sempre plantejava dos opcions, una més normal i l’altra més desafiant, i ella havia triat la desafiant, encara que per ella mateixa no l’hagués escollit mai. I sí que plantejava moments ètics i morals. La Parker va respondre a la pregunta següent: estructura complexa contra contingut simple; literatura barata amb ínfules o artefacte sofisticat amb un clar esperit lúdic? Per ella era com una barreja i que havia de ser complex escriure un llibre així, encara que el contingut era molt simple. En Murakami també va trobar que l’estructura era complicada però el que passava també opinava que era molt simple. La Shaffer també va comentar que va flipar perquè maquetar totes les històries havia de comportar un gran treball, i un component del grup va enssenyar el mapa que contenia el llibre (alguns no tenien aquell mapa en la seva edició) i flipaven també perquè surtien totes les possibles històries i també el gènere de cada una.

Per acabar la tertúlia, la Parker ens va proposar els tres llibres següents:

      1.    “Permagel”, d’Eva Baltasar: 2 vots.

      2.    “Persecució”, de Toni Sala: 2 vots.

      3.    “El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre”, de Juanjo Saez: 3 vots.

La propera trobada serà aquest diumenge 17 de maig, també amb videotrucada, què li farem...   

ACTA 51a REUNIÓ: "Lolita", de Vladimir Nabokov.

El dia 25 de gener de 2020 ens va tocar parlar del clàssic "Lolita", de Vladimir Nabokov. Al començament del debat tots vam flipar perquè en Murakami s'havia llegit el llibre en un sol dia (quina capacitat lectora que té, deu n'hi do) i va reconèixer que li havia enganxat i que entenia perquè té un lloc important a la literatura universal. La primera pregunta (aquest cop era en Cortázar qui feia les preguntes) anava referida a si Lolita era la novel·la d'amor per antonomàsia, i si realment era una història d'amor. La Sissi va respondre que depenent del punt de vista, i en Baudelaire ho tenia més clar, per ell era una novel·la romàntica; encara que el personatge era patètic, estava realment enamorat. I la Sissi va comentar que potser sí però que predomina la part viciosa. En Capote ho veia entre enamorament i obsessió i que era una situació xunga per ser ella una nena.

La segona pregunta va ser si Lolita era una història d'amor i seducció o era simplement, com pensava en Nabokov, la història d'una nena que és víctima d'un home repulsiu. I aquí tornem a pensar quasi tots el mateix, des del punt de vista d'ella o d'ell és ben diferent. La senyora Parker diu clarament que ell és un psicòpata i en Baudelaire diu que ella també el busca una mica però que continua sent una nena. Parker comenta que Nabokov pinta a l'home com atractiu, en canvi en Baudelaire ho rectifica dient que és el mateix protagonista que es pinta com atractiu i segueix sent patètic tota l'estona, per això li resulta en aquest punt una mica còmic el llibre. El que no li agrada a en Baudelaire és que a les dues pel·lícules que adapten el llibre, tant la de Stanley Kubrick com la d'en Adrian Lyne, la nena és més gran i això és com justificar-ho.

La tercera pregunta es referia a si vèiem a Lolita com una nena cruel i què en pensàvem també d'en Humbert, i en Capote la veia com una petita seductora i en Cortázar la veia com una femme fattale però en nena. En Baudelaire va comentar que la història és la perspectiva del protagonista, igual que la portada del llibre. En la pregunta de si la novel·la era una obra valenta, en Baudelaire tenia clar que sí. I tots pensàvem que la història era molt actual, i en Capote va dir que la lectura que fas amb divuit anys és totalment diferent que la que pots fer actualment. En general, a tothom li va agradar la novel·la, sobretot a en Baudelaire, excepte pel moment central del llibre, quan viatgen, que es fa més feixuc, com també opina en Murakami. I l'escena de la mort cap al final del llibre, tant per en Baudelaire, com per la Parker i en Murakami és un moment brutal, per com està muntada tota l'escena.

Quan vam acabar, en Baudelaire va proposar els seus tres llibres que van ser els següents:

1. "Pistola, amb música de fons", de Jonathan Lethem: 2 vots.

2. "Esperando a Godot", de Samuel Beckett: 2 vots.

3. "La cápsula del tiempo", de Miqui Otero: 4 vots.

La propera trobada serà aquest diumenge 29 de març.

ACTA 50a REUNIÓ: "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol.

El dia 10 de novembre de 2019 ens vam reunir a casa d'en Cortázar per parlar del llibre "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol. I per començar la tertúlia en Capote va posar unes peces de paper a la taula, que es corresponien amb carrers de Barcelona on havia passat caminant el proganista del llibre. I al final s'havia de fer un puzzle amb altres peces que contenien una pregunta al seu darrere, formant el mapa d'una part de Barcelona. O sigui que va ser una forma diferent i bastant original d'introduir les preguntes i començar així el debat sobre el llibre.

La primera pregunta anava dirigida al llibre d'autoficció, que no és el primer que ens llegim al club de lectura (com per exemple París no se acaba nunca), i que si ens atreia seguir explorant aquest gènere, que s'ha posat bastant de moda, i si pensàvem que hi havia poca imaginació dels autors. Llavors la Parker va respondre que sí que és autoficció (autobiografia inventada) però que també hi ha alguna cosa que és veritat, i que sí descobrís més llibres com aquest se'n llegiria més. A més, per ella l'autor ho enllaça tot perfectament, encara que en Murakami pensa que no és un llibre amè, sobretot perquè al principi no li agradava, trobava que l'autor es volia crear un personatge, com si fos pretensiós. En Delibes també el va trobar dens a les primeres vint pàgines i la Parker torna a intervenir per dir que és veritat que al principi sembla una mica pedant. Per l'Austen l'autor explica coses típiques amb un vocabulari excepcional, i en Baudelaire té clar que juga amb el llenguatge (com dir "la pròpia" per parlar sobre la seva parella) i fins i tot analitza com està parlant. Per ell és com un "solo" de guitarra (virtuosisme). En Murakami comenta que té un domini del llenguatge espectacular.

La següent pregunta anava relacionada amb una entrevista que se li va fer a l'autor, i arran d'aquesta entrevista haviem de valorar l'estructura del llibre i si havia facilitat o dificultat la seva lectura. Per l'Austen al principi havia necessitat una pausa (a més en el llibre no hi ha capítols) però quan s'hi va acostumar no va haver-hi cap problema. Per en Baudelaire l'autor no segueix una línia narrativa. La tercera pregunta era si ens havia fet riure el llibre i el mateix Baudelaire va respondre que li havia fet riure en molts moments. Realment, l'autor té l'art de l'exageració i una vis còmica. En Delibes diu que la descripció de qualsevol situació és molt bona. La quarta pregunta era si crèiem que l'escriptura del llibre estava molt planificada i en Cortázar va respondre que sí. Per en Baudelaire també ho creia així i que no era fàcil aconseguir aquesta estructura, amb frescor i amb certa lleugeresa. En Murakami també pensava que tot estava molt pensat i en Capote va comentar que quan ja has llegit el llibre hi entres al seu joc.

A la pregunta de si recomanariem aquest llibre a tothom, en Murakami tenia clar que no perquè és una lectura lenta, no és un llibre per portar-te'l de vacances. En Capote va anar més enllà dient que has de ser un lector habitual perquè requereix certa atenció. Quant a l'ús del llenguatge en el llibre (com paraules inventades) a en Delibes li havia agradat, sobretot pel tipus de narració, amb un punt de prepotència amb aquest ús del llenguatge que li haviat fet gràcia. Sobre la qüestió de si l'autor se n'havia sortit a l'hora d'escriure sobre Barcelona i l'Empordà d'una manera singular, la resposta de la Parker va ser afirmativa perquè segons ella l'autor et descriu Barcelona d'una forma diferent, i de l'Empordà igual; per això es nota que estima els dos llocs.

Després l'Austen va respondre a la pregunta de si el llibre tracta temes importants o és més una autoficció sobre anècdotes viscudes, i va comentar que eren més anècdotes viscudes narrades amb un vocabulari excepcional, però que també ajunta coses més vanals amb coses més importants. En Murakami remarca que l'autor troba molt important a la família, però en aquest punt en Baudelaire va trobar més forçat el final amb el seu arbre genealògic. I respecte a la pregunta de si vèiem com una exageració l'enorme diferència entre empordanesos i barcelonins que havia fet l'autor o que si en canvi crèiem que era fidel a la realitat, el mateix Baudelaire va assegurar que coneix més barcelonins que empordanesos però que igualment l'autor hi posava molt d'artifici. L'última pregunta era sobre si haviem vist com una caricatura aquell estudiant de poble que va a la ciutat i si ens haviem sentit identificats i en Cortázar no s'havia sentit identificat, al contrari que la Parker que sí s'havia sentit molt identificada.

I per acabar, en Cortázar va exposar els seus tres llibres que van ser els següents:

1. "El extranjero", d'Albert Camus: 2 vots.

2. "Lolita", de Vladimir Nabokov: 4 vots.

3. "Instrumental", de James Rhodes: 2 vots.

La posterior trobada va ser el dia 25 de gener de 2020.

ACTA 49a REUNIÓ: "Avenida de la luz", de María Zaragoza

El passat diumenge 25 d'agost vam tornar a fer una tertúlia a casa d'en Delibes, aquest cop per parlar de la novel·la Avenida de la luz, de María Zaragoza, un llibre que, la veritat, no va agradar a ningú. Fins i tot, a la Sissí (que va ser la que el va proposar) li va semblar un "rotllo patatero" (paraules textuals). Se li va fer dur i repetitiu. En canvi, tant per la Parker com per en Capote no se'ls va fer feixuc perquè era una lectura lleugera. Per en Delibes era com una peli de diumenge, degut a una lectura més simple, i li va semblar la història com si fos un esborrany d'un llibre. En Capote va remarcar que no es veu la feina d'una editorial darrera i per la Sissi al llibre li falta consistència, no enganxa la trama. L'Austen va comentar que de 300 pàgines que té el llibre només passen coses en 100 i se li podria haver tret més suc. Per en Capote, el que més li va molestar eren els referents dels protagonistes que són dels anys 80, i realment són els de l'autora no dels personatges. En Baudelaire, quan va començar a llegir el llibre el va arribar a odiar, però després ja se'l va llegir més tranquilament. I tant ell com la Shaffer (que no se l'havia acabat, com en Cortázar) pensaven que la sinopsis enganxava. La Parker no va entendre el final del llibre i en Baudelaire ho veia com un final circular.

I fins aquí la tertúlia, aquesta vegada molt més curta.

Llavors, en Capote va proposar tres llibres i són els següents:

1. "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol Cruells: 6 vots.

2. "La Mort i la Primavera", de Mercè Rodoreda: 2 vots.

3. "El país dels cecs", de Víctor Garcia Tur: 0 vots.

Fins la propera trobada, que serà el 10 de novembre, o sigui, demà.       

ACTA 48a REUNIÓ: "La máquina de follar", de Charles Bukowski

El diumenge 2 de juny vam quedar per parlar de La máquina de follar, de Charles Bukowski, un llibre que, certament, no va deixar a ningú indiferent, un fet que va quedar ben clar al pati de la casa d'en Delibes, on vam fer la tertúlia aquest cop. I precisament va ser en Delibes l'encarregat de posar a terme el debat i de començar a parlar d'aquest autor tan peculiar. A part d'introduir-nos una mica en la seva biografia, la primera pregunta que ens va formular va ser quin conte ens havia agradat més, responent primer ell mateix, escollint el conte Un lindo asunto de amor, una història molt maca on descriu molt bé i té fins i tot delicadesa. Però aquesta manera de descriure tan bé li provoca rebuig amb el conte de El malvado, una història que a molts dels presents els hi havia incomodat. Aquest rebuig que havia provocat per en Capote era una virtut de l'escriptor (s'ha d'explicar que dels components que érem a la tertúlia els que més defensaven a en Bukowski era en Capote i en Cortázar, i perquè no hi era en Baudelaire).

En Capote comenta que en Bukowski té també la faceta de poeta, on es pot llegir el millor de l'autor i a més és una poesia molt accessible. La Sissi ho remarca dient que els seus seguidors prefereixen la seva poesia. La Shaffer introdueix el fet que l'escriptor utilitzi frases molt curtes i que comenci amb minúscules a l'inici de les frases, i en Capote diu que és hereu de la generació beat, o sigui que ho fa com una manera de trencar les convencions. El mateix Capote troba estrany que no s'hagi traduït mai al català, potser pel tipus de llenguatge ha de ser complicat o més aviat un repte per no ser artificiós; i després de molt de temps de no llegir cap llibre de l'autor, a en Capote no li ha agradat tant degut segurament al punt d'impacte, que ja no és el mateix.

Al final la pregunta que més ballava pel cap de tots era si de veritat en Bukowski escrivia bé o no, i la Parker i sobretot en Delibes van reconèixer que sí, que escrivia molt bé perquè t'ho imagines tot amb claredat. Per l'Austen el problema estava per les coses que descriu no per com escriu. I la Shaffer, pel títol del llibre, s'havia esperat uns contes més eròtics, o amb més "picantó" com va deixar anar en Delibes.

I per acabar la trobada, la Sissi va exposar tres llibres:
1."Avenida de la luz", de Maria Zaragoza: 5 vots.
2. "Algú com tu", de Xavier Bosch: 2 vots.
3. "Un estiu a l'Empordà", de Màrius Carol: 1 vot.

Fins la propera trobada, que serà ben aviat, aquest diumenge 25 d'agost. 

ACTA 47a REUNIÓ: "L'home que va confondre la seva dona amb un barret", d'Oliver Sacks

El passat 23 de febrer vam ser convidats a la casa d'en Capote i la Parker (com moltes altres vegades) per parlar tots junts (els components d'Els Lleons de la Vella Europa, amb l'excepció de la Shaffer i la Sissi) del llibre L'home que va confondre la seva dona amb un barret, d'Oliver Sacks. L'Austen va ser l'encarregada de portar a terme aquest nou debat i per fer-ho d'una manera més entretinguda va proposar fer unes preguntes, juntament amb un joc (una mica "xorra" segons les seves paraules) que consistia en endevinar els personatges (pacients del llibre) que cadascú de nosaltres ens posàvem al front només amb l'opció de fer preguntes que tinguessin com a resposta un "sí" o un "no". Al final tots o quasi tots (amb alguna pista) vam encertar el personatge que ens corresponia.

I la primera pregunta de la tertúlia la va respondre la senyora Parker que formulava el següent: creus que el llibre és apte per tots els públics o va destinat només a metges i neuròlegs? I per la Parker hi ha una part dels casos que sí li havien costat més d'entendre, en canvi per en Capote l'autor facilita l'enteniment d'una forma didàctica. Murakami comenta que creu que és un llibre per tot tipus de públic i per en Delibes ara no es parla de la història clínica com ho fa en Sacks en aquest llibre. Baudelaire diu que és un llibre molt popular que ha anat arribant amb el pas del temps a un públic molt ampli. Ell mateix ha buscat paraules per conèixer el seu significat, encara que opina que potser cert llenguatge ha quedat obsolet.

La següent pregunta anava dirigida a si el llibre, tot i ser un assaig científic, podia tenir punts característics d'una novel·la, i en Murakami ho tenia ben clar que no te'l pots llegir com una novel·la i en Delibes opina que en alguns moments el llibre es pot fer una mica feixuc. La següent qüestió es referia a si l'autor descriu els casos quedant-se només en el diagnòstic o va més enllà, i en Cortázar respon que sens dubte va més enllà, agafant-se els casos com una cosa personal, fins al punt de pensar en ells a totes hores.

La quarta pregunta tenia a veure amb la part del llibre que ens havia semblat més interessant, com les pèrdues, els excessos, els arravataments o els simples, i en Delibes no tenia gens clar quina part escollir perquè trobava molt interessant tot el llibre. Per en Baudelaire el llibre començava amb un to molt alt, amb el moment més surrealista que és el cas de l'home que confon la seva dona amb un barret, i precisament aquest cas és el que obre la següent pregunta perquè s'havia de respondre quin era el cas que més ens havia cridat l'atenció i per en Capote era aquest primer, però també n'hi havia d'altres, com l'home que va tort o els bessons.

El llenguatge formal de l'escriptor feia que els casos fossin més propers per al lector o a l'inrevés? Aquesta pregunta la va respondre en Baudelaire dient que li havia encantat com estava escrit el llibre, tan tècnic i a la vegada d'una manera tan didàctica, amb un llenguatge pulit. Sí que era feixuc però a ell li havia funcionat, i això que s'havia imaginat que seria ben diferent, com més narratiu. En Murakami s'esperava una altra cosa, com un llibre més divertit. Per en Delibes aquest cop ha sigut la segona lectura d'aquest llibre i ara les sensacions han sigut diferents, l'autor narra una història clínica amb el seu entorn, el veu més original. En Baudelaire diu que el senyor Sacks és més neuròleg que escriptor. Per en Capote també ha sigut la seva segona lectura del llibre i l'ha trobat també més feixuc, sobretot perquè l'element sorpresa es perd.

La penúltima pregunta anava referida al paper que juga el senyor Lúriya (neuropsicòleg) en el llibre i en Baudelaire comenta que és el referent més clar per l'escriptor, segueix els seus pasos; i per acabar, l'última pregunta anava lligada al pas del temps, si pot ser un llibre actual, i en Capote creu que no, que està descontextualitzat, a nivell social sobretot.

I en Delibes va ser qui va proposar els tres llibres següents per a la propera tertúlia que serà el 2 de juny:

1. "Una habitació pròpia", de Virgina Woolf: 3 vots.

2. "La máquina de follar", de Charles Bukowski: 5 vots.

3. "L'altra", de Marta Rojals: 0 vots.

ACTA 46a REUNIÓ: "Agujero Negro", de Charles Burns.

El dia 1 de desembre de l'any passat ens vam reunir un altre cop tots els components d'Els Lleons de la Vella Europa, aquesta vegada per parlar de "Agujero Negro", de Charles Burns. En Baudelaire va ser l'encarregat de portar a terme el debat amb les preguntes que havia preparat i que ja ens havia enviat mitjançant el whatsapp, un fet insòlit que ens va servir per preparar millor les respostes i d'aquesta manera que no ens agafés per sorpresa les preguntes dirigides a cadascun de nosaltres.

La primera qüestió va ser per Murakami i era la següent: la història, en el seu retrat generacional de l'Amèrica dels anys 70, recorre al sexe, les drogues i el rock, t'ha estat fàcil situar-te en aquest context? El relat és universal o molt autòcton? I per Murakami no li havia estat difícil; no eren coses que havia fet en la seva vida però eren pròpies d'una etapa, i li havia sigut fàcil situar-se en general, ja que sí que considerava el relat bastant universal. Per Baudelaire, la música ajuda a situar-te en el temps de l'obra.

La segona pregunta, dirigida a Capote, era així: no hi ha policies, metges ni científics, el món adult queda bastant exclòs del relat, creus que aquest factor atorga quotidianitat i realisme o, al contrari, ajuda a crear una atmosfera irreal i confosa? I la seva resposta va ser clara, si entressin els adults tot seria més confós; potser seria més realista però no aniria bé per la història. És un còmic més sobre l'adolescència, per això no surten adults. En Baudelaire comenta que això que no surtin els adults és totalment intencionat i si, per exemple, haguessin policies la història seria més serie B.

La tercera pregunta la va respondre la Sissi i era aquesta: superficialment, el bacil de la història pot recordar a la sida o a les infeccions de transmissió sexual, creus que la lectura que fa el còmic sobre el sexe és conservadora? Per ella sí que era conservadora. Els nois del còmic estant començant en el món del sexe, i no troba que hi hagi res innovador però sí que és bastant actual. Baudelaire ho identifica més com una lectura conservadora ja que la malaltia és com un càstig si practiques el sexe i treu un altre exemple, el de les pelis de por, on els primers en morir sempre són els que practiquen sexe.

La quarta pregunta era per en Delibes: el rebuig social per la deformitat es contraposa amb la seducció i l'erotisme que produeix en la intimitat, quin dels dos elements és el que et trasbalsa més i per què? El rebuig social totalment, posant d'exemple quan els que pateixen la deformitat van a comprar menjar. Això era el que més l'havia impactat, com el fet que estiguin al bosc amb les escombraries. En Capote veu la malaltia com l'adolescència portada a l'extrem, o sigui que podia ser qualsevol altra malaltia. En Baudelaire no pot oblidar la imatge del petó a la boca del coll, una escena que la Sissi la veu com un acte d'amor, sense veure-ho com una cosa repel·lent.

La cinquena pregunta la va respondre l'Austen però en diferent ordre, o sigui uns minuts més tard ja que, sense voler, en Baudelaire se la va saltar. La seva pregunta va ser la següent: la narració està plena de malsons, flashbacks i paranoies psicodèliques, creus que és encertat aquest format? Una història més lineal s'agrairia o restaria? I l'Austen ho tenia ben clar, una història més lineal hagués restat i li havia agradat molt aquest format, encara que era veritat que a vegades confonia. Per la Sissi també creia que una història més lineal hagués perdut.

La sisena pregunta va ser per la Parker: l'estil de dibuix old school, la composició de les pàgines, el blanc i negre, l'imaginari de terror...què et sembla la proposta estètica de l'obra? I va respondre que a ella li havia agradat com tractava l'autor el color negre a tota l'obra, però que havia tingut problemes per reconèixer alguns nois del còmic fins quasi a la meitat de la història. A Baudelaire li va encantar el dibuix en el seu moment, però ara el veia com més estàtic, i que l'autor ha evolucionat a millor encara.

La setena pregunta era per en Cortázar: consideres a l'element fantàstic (l'epidèmia mutant) un Macguffin? Podria ser intercanviable per qualsevol altre o és imprescindible pel relat? La seva resposta va ser que no era un Macguffin perquè aquest tipus d'epidèmia sí que la considerava imprescindible per la història, sobretot per com havia tractat l'autor el tema fantàstic, una opinió que també tenia l'Austen que per ella si no hi hagués aquest fet fantàstic no li hagués agradat la història.

La vuitena pregunta li va tocar a la Shaffer: els canvis durant el creixement, la solitud en l'adolescència, el pas a la vida adulta, el fet de sentir-se diferent...quin consideres que és el tema principal de la història? Per ella era una barreja de tots i el que més li havia impactat era la solitud a l'adolescència, el fet de que no apareguin adults i que no tinguessin el recolzament de la família. En definitiva, que li havia costat connectar amb aquest ambient i amb el que no es veia identificada.

I per últim, havia una pregunta dirigida a tots: què és per tu el forat negre que dóna títol a l'obra? I la gran majoria pensava en el mateix, que els protagonistes de la història es troben en un forat degut al futur incert que tenen. En Baudelaire veu el títol com una cosa molt física però que li pots donar diferents interpretacions.

Per finalitzar la trobada, l'Austen va proposar els seus tres llibres:

1. "Quiero dejar de ser un dentrodemi", de Birger Sellin. 3 vots.

2. "El petit príncep", d'Antoine de Saint-Exupéry. 1 vot.

3. "El hombre que confundió a su mujer con un sombrero, d'Oliver Sacks. 4 vots.

Fins la propera reunió, que serà ben aviat: el 23 de febrer.