ACTA 42a REUNIÓ: "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang", de Nigel Barley

El dissabte dia 13 de gener ens vam reunir uns quants components dels Lleons de la Vella Europa (van faltar en Baudelaire, la Shaffer i l'Austen) a casa d'en Cortázar. Aquest cop vam escoltar les propostes de la senyora Parker per ficar-nos de ple en el debat sobre el llibre "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang". La mateixa Parker primer es va excusar per no haver-se preparat molt les preguntes però sí que havia escollit uns quants temes per parlar-ne sobre ells. A més, a última hora, havia buscat un vídeo per Youtube per començar ensenyant, com a curiositat, on viuen els dowayos del Camerun, els veritables protagonistes d'aquest llibre.

El primer tema va ser la relació entre l'antropòleg i el seu treball de camp amb els dowayos, per quina era la nostra opinió al respecte sobre la seva investigació, si era bo o no per la tribu. I la primera en respondre va ser la O'Shaughnessy que creia que el treball de camp sí que era positiu pels dowayos i veia que la feina de l'antropòleg era molt interessant. Per en Capote, si la qüestió era per la influència de l'antropòleg, podia haver sigut qualsevol altre blanc o occidental que podia haver fet el mateix paper, posant d'exemple la figura d'un sociòleg. En aquest moment, la Parker remarca una frase del mateix autor quan diu que l'únic moment que li donen pena els dowayos és quan estan malalts.

Poc després vam entrar directament a parlar sobre escenes que ens van fer riure, com la de l'home que es fa passar per un dentista, un moment boníssim del llibre. O com va comentar la Parker, el dialecte que ha d'aprendre l'antropòleg, que qualsevol to mal pronunciat produeix una confusió entre els dowayos, provocant situacions plenes d'humor. En Capote comenta que la gràcia del llibre és que et cola un divulgació científica amb humor i ironia, com tot l'episodi de la burocràcia, amb els funcionaris que fan tornar boig a l'antropòleg. En Delibes el veu totalment com un desgraciat per tot el que li passa, i O'Shaughnessy diu que de totes les decisions que prèn escull sempre la pitjor.

El següent tema va anar relacionat amb els rituals: el de la circumcisió, el de les calaveres o el de provocar la pluja. En Capote va comentar que per als dowayos tot gira al voltant de la circumcisió i que, a nivell teòric, no els hi funciona res, ho han de provar tot. En Murakami diu que ells sempre tenen la mateixa resposta: tota la vida ho han fet així, és una tradició. Però aquí en Capote creu que nosaltres no som conscients però també fem moltes coses sense quasi adonar-nos i perquè és tradició, sigui familiar o no. Però Murakami insisteix que els dowayos no saben perquè ho fan, ni per ells tampoc té un sentit religiós. La Sissi i la O'Shaughnessy pensen que els dowayos són com una societat tancada, que no evoluciona.

El següent aspecte que vam tractar era sobre el racisme i les jerarquies, perquè entre els dowayos es distingeixen i es tracten com a races diferents, com els fulbes o els pobres ferrers que són com el graó més baix per ser considerats causants de desgràcies. Per en Capote els judicis són molt bons perquè ningú pot ser humiliat, no hi ha sentència com comenta en Murakami. Vam parlar també de la importància que té per ells la cervesa, fins al punt d'arribar a l'escena on un paralític va a buscar cervesa ell sol amb una moto, totalment anecdòtic. O com el tema de l'ecologia, on un pensa que els dowayos viuen en perfecte harmonia amb la natura i, en canvi, utilitzen pràctiques clarament antiecològiques, com utilitzar pesticides per a pescar al riu.

Abans d'acabar, en Capote va tornar a remarcar aquest humor irònic de l'autor, totalment britànic per la manera d'explicar les anècdotes, i en Cortázar va trobar el llibre molt visual, com que un mateix es podia imaginar les plujes, la calor, o els vòmits al cotxe de l'antropòleg. Però bé, encara que l'antropòleg no va passar-ho molt bé allà, posant-se malalt vàries vegades, sis mesos més tard d'haver deixat la terra dels dowayos va tornar-hi.

Aquests van ser els tres llibres proposats per en Murakami:

1. "El cor de les tenebres", d'en Joseph Conrad (5 vots) 

2. "Contes escrits a màquina", d'en Gianni Rodari (1 vot)

3. "El gos dels Baskerville", d'Arthur Conan Doyle (3 vots)

Propera trobada el 7 d'abril de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 41a REUNIÓ: "Crónica de una muerte anunciada", de Gabriel García Márquez

El dia que anem a parlar de Crónica de una muerte anunciada (cap a les sis de la tarda del dissabte passat) en Baudelaire i la O'Shaughnessy no poden assistir a la reunió. Els demés ens ajuntem a la casa d'en Capote i de la Parker, més concretament a la seva terrassa, amb una gran quantitat de galetes, totes bones i moltes plenes de xocolata. Després d'una petita xerrada on ens posem al dia de les nostres coses, en Cortázar avisa que no s'ha preparat masses preguntes perquè troba la novel·la tan perfecta que no té ni idea de què comentar sobre la narrativa o sobre la temàtica del llibre. És la tercera vegada que se'l llegeix i encara així no ha aprofitat el moment per destacar alguna cosa de la història, excepte quatre frases tretes una mica obligades. Però com tothom està encantat amb la novel·la no serà un debat massa extens, si no més aviat una tertúlia curta, on tots estarem d'acord amb el resultat final.

La primera qüestió que en Cortázar planteja va lligada amb els fets reals en què es basa la novel·la, per si és una crònica periodística barrejada amb ficció, amb una estructura de relat policíac, i en Murakami respon que no el veu com un llibre de tipus periodístic, encara que sí policíac, i en Capote creu que és més un treball d'investigació i no periodístic, fent una versió dels fets. La Shaffer opina igual, però més aviat pensant simplement que és un relat, com una crònica literària, una idea que comparteix la Sissi. L'Austen comenta que el narrador fa com el registre de tots els personatges de la novel·la i en Delibes diu que li ha recordat a l'estil propi del seu escriptor preferit (per això s'anomena com ell) perquè vius totalment l'ambient, com la mort al final d'en Santiago Nasar, tan descriptiva.

En aquest moment en Cortázar troba oportú obrir un curiós vídeo de youtube (que ja tenia preparat) on es veu al mateix García Márquez parlant sobre l'inici del seu llibre, donant l'explicació de perquè tanca el primer capítol amb la mort del protagonista. I aquí en Murakami comenta sobre la novel·la que surten molts personatges secundaris que volen avisar a Santiago Nasar però que no ho fan i això per en Cortázar és una de les coses més fascinants del llibre. Com és possible que ningú al final li arribi a dir res i en Capote diu que moltes casualitats porten a això, a aquest fet fatal. La Sissi té clar que el llibre et manté enganxat i fins i tot la Shaffer, mentre el llegia, mantenia l'esperança de que al final no el matessin, igual que li havia passat a en Cortázar. La Parker pensa que en Nasar és un desgraciat per tot el que li passa, sobretot pel moment de l'autopsia narrada amb molt d'humor negre, encarregant-se el mateix cura de fer-la.

Al final, sense cap discusió, tots opinem que és una novel·la perfecte i rodona.

I aquest cop, ja que en Baudelaire no ha pogut ser-hi, la Parker exposa els seus tres llibres, que són:

1. "L'antropòleg innocent", de Nigel Barley: 5 vots.

2. "Como agua para chocolate",de Laura Esquivel: 1 vot.

3. "Por qué odio Saturno", de Kyle Baker: 2 vots.

La propera trobada serà el dia 13 de gener de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 37a REUNIÓ: "Maus", d'Art Spiegelman

El passat 26 de novembre, en Delibes ens va tornar a obrir la porta de casa seva, com tan amablement ho ha fet en anteriors vegades. A la reunió tocava parlar d'un dels pitjors drames del segle XX, reflectit de manera fidedigna per l'únic còmic que ha guanyat el Pulitzer: "Maus", d'Art Spiegelman. O sigui, que passem de l'humor de "L'Auca del senyor Esteve" a la crua realitat que es va viure a l'Europa dels anys 40, sobretot als camps d'extermini nazis. I és la senyora Austen l'encarregada de posar les bases de la reunió d'avui i, com ja va fer la senyora Shaffer, van arrelades a un joc fet amb cartulina gran. I aquesta manera de preparar el debat sembla que està dirigida a una xerrada més cooperativa, més centrada a organitzar les nostres opinions junt amb les dels demés, que no pas una pregunta directa a cadascú de nosaltres. El joc és semblant al de l'oca i es formen uns quants grups amb els membres del club, excepte la Sissi que no ha pogut assistir a l'acta. Per una banda tenim a l'únic trio, en Capote, Murakami i Austen; després Parker i O’Shaugnessy; també Baudelaire i Shaffer; i per últim Cortázar i Delibes. Però tots anirem dient el que pensem de les diferents preguntes, així que és una manera d'integrar el resultat de la història dins del debat.

Comencem amb el tipus de relació que s'estableix entre Anja i Vladek, i en Capote comenta que en Vladek és molt protector amb ella, i en Murakami creu que ell protegeix molt a tots. En Delibes veu a l'Anja molt feble i es refereix a una frase del mateix Vladek, "no era maca però era el meu amor". En Baudelaire recorda també que l'Anja és de "casa bona" i això crida l'atenció a en Vladek. La següent pregunta va referida a com afecta a l'Artie l'existència del seu germà mort, i la Parker pensa que l'Artie es veu infravalorat perquè l'altre era el "perfecte". A més, els pares se'l van treure de sobre i se sentien culpables. Baudelaire creu que és una lluita contra un record, i ell mateix, per la qüestió de quins trets humanitzen als personatges i aporten realisme al còmic, respon que un exemple seria l'explicació de la història nazi juntament amb la relació actual de l'Artie amb el seu pare, i que aquest estil funciona molt bé en el còmic. En aquest aspecte, Capote diu que també el fet d'utilitzar animals ajuda a empatitzar més amb els personatges, que segons la Shaffer s'utilitza molt a la literatura infantil. Per en Murakami, l'explicació del procés del llibre també aporta coses a aquest realisme.

En la pregunta que si creiem que el còmic aconsegueix reflectir una realitat tan complexa la resposta ha sigut un sí rotund. Murakami recorda que hi ha escenificats moments durs, però en Baudelaire creu que l'autor intenta que no hi hagi tants moments excesius. Encara que en Delibes pensa que és colpidor tota l'estona, i que amb uns dibuixos més aviat simples se li ha posat la pell de gallina en moltes ocasions. En general, tothom pensa que l'obra té escenes impactants. Pel que fa a la pregunta de si aquest còmic serà actual a mesura que passi el temps, en Capote ho té clar, es pot llegir en qualsevol moment i no s'ha d'oblidar mai.

La Parker sí que considera que l'obra va ser una autoteràpia per a Spiegelman perquè al final fa les paus amb el seu pare. O’Shaugnessy diu que és difícil viure amb en Vladek i posa d'exemple l'escena que li ha sorprès tant, quan recollen a l'autoestopista i veiem que ell mateix és racista. Capote remarca llavors la gran virtut d'aquest còmic, que ho explica tot, tant les coses bones com les dolentes. En el tema de la conjugació dels verbs per part d'en Vladek, la Shaffer no veu massa bé la traducció perquè l'equivalència tant al castellà com al català no seria com es va fer. Per en Baudelaire i en Capote ha sigut molt incòmode llegir-ho d'aquesta manera.

Arribem a un punt important en la història perquè dintre de la relació de l'Artie amb en Vladek, la majoria pensem que admira al seu pare d'aquella època però no l'aguanta ara. Baudelaire comenta que tampoc l'Artie surt ben retratat perquè li diu assassí en un moment important de la història, encara que sigui per haver destruit els diaris de la seva mare. Aquest terrible fet per l'Artie marca bastant la seva relació. Sense saber la causa exacta de per què el seu pare crema tots els diaris de l'Anja, en Delibes pensa que ho fa per treure's el dol de sobre, i en canvi, Murakami posa un exemple contrari, ja que en Vladek dóna la roba de l'Anja, segurament perquè és d'utilitat, una cosa que en Baudelaire ho troba lògic.

Per acabar, resumint les últimes paraules, parlem de com va sobreviure en Vladek a aquella terrible experiència, amb el seu coneixement de més d'un idioma i els recursos que tenia per sortir-se d'algunes situacions, a vegades amb enginy i altres amb molta sort. En definitiva, va ser supervivència pura i dura.

A tot això, parlant del joc, en Cortázar i en Delibes s'han quedat en la mateixa casella durant, com a mínim, els últims tres torns, ja que havien de treure un sis per poder continuar avançant, i com us ho podeu imaginar, no ha sigut així.

Degut a que la Sissi no ha estat a la reunió, en Delibes ha sigut el que ha exposat les seves tres propostes, que són les següents:

1. "El camino", de Miguel Delibes: 1 punt.

2. "Yo, robot", de Isaac Asimov: 5 punts.

3. "100 contes morals", de Joan Barril: 3 punts.

Propera reunió: el dia 28 de gener de 2017.