ACTA 52a REUNIÓ: "La cápsula del tiempo", de Miqui Otero

El passat diumenge 29 de març va ser un dia diferent pels components d’Els Lleons de la Vella Europa, perquè per culpa del coronavirus COVID-19 vam haver de trobar-nos en una videotrucada, per parlar aquest cop de “La cápsula del tiempo”, de Miqui Otero.

En Baudelaire va ser el que va portar a terme el procés del debat i uns dies abans de la data de la tertúlia va enviar via whatsapp les preguntes que s’havia preparat i cadascú de nosaltres havia d’escollir una d’elles. El primer que havia de contestar a la seva corresponent pregunta era en Delibes, però ja ens va comunicar que no s’havia llegit el llibre, només havia llegit crítiques i havia mirat blogs al respecte.

Així que vam passar a la següent pregunta que havia de constestar en Murakami: com la novel·la funcionava de manera autoconscient com un tria la teva aventura per a adults, estàvem parlant de metaliteratura? I per en Murakami, de les històries que s’havia llegit no havia trobat cap relació amb la metaliteratura, només era una novel·la d’aventures. En Capote va comentar que potser segons on vagis a “petar” dintre de les possibles històries et podries trobar algun exemple, però que per a ell tampoc era metaliteratura. Però en Baudelaire no estava massa d’acord, com ens va fer veure després de la tertúlia ja que ens va enviar alguns recursos de la metaficció que sí que tenien alguna cosa a veure amb aquest llibre, com per exemple un relat sobre un escriptor que escriu un relat, una història que conté una altra obra de ficció dintre, un llibre que busca interactuar amb el lector, o notes a peu de pàgina que comenten o corregeixen la història.

La següent pregunta l’havia escollit la Shaffer i anava referida a les eleccions quotidianes i literàries de les que el llibre anava ple i que si creia que les decisions que havia pres durant la lectura la definien com a lector i si era un llibre mirall. I la Shaffer va respondre que sí que era un llibre mirall i que en tot moment volia ser coherent, però a la vegada no sabia si actuar com si fos el protagonista o com si fos ella mateixa. I per moments es llençava a l’aventura encara que ella no ho hagués fet en realitat. En Murakami va dir que també havia tingut aquest dubte a l’hora de decidir si prendre la decisió com ell mateix ho faria o triar un altre camí. La següent pregunta era per en Capote, si la novel·la, en la que aparexien 13 fracassos històrics, li havia fet sentir que fracassava com a lector i si creia que era intencionat. Va respondre que el llibre no li havia agradat, ni li havia enganxat, però no considerava que l’autor hagués fracassat, ni ell tampoc, i per ell sí que era intencionat. El que passava era que mentre llegia el llibre tot li era igual.

A la pregunta de quin pes té la nostàlgia, ja que el llibre et fa escollir entre acomplir una promesa del passat o deixar-se emportar per l’aventura del futur, en Cortázar tenia molt clar que la nostàlgia té molt de pes, i tots en general ho pensaven, sobretot per escollir aquest “tria la teva aventura” com a fil conductor, encara que sigui per adults. Després l’Austen va respondre a la pregunta de si l’autor recompensava les bones decisions i penalitzava les dolentes i si era un llibre moral. Segons ella, l’autor sempre plantejava dos opcions, una més normal i l’altra més desafiant, i ella havia triat la desafiant, encara que per ella mateixa no l’hagués escollit mai. I sí que plantejava moments ètics i morals. La Parker va respondre a la pregunta següent: estructura complexa contra contingut simple; literatura barata amb ínfules o artefacte sofisticat amb un clar esperit lúdic? Per ella era com una barreja i que havia de ser complex escriure un llibre així, encara que el contingut era molt simple. En Murakami també va trobar que l’estructura era complicada però el que passava també opinava que era molt simple. La Shaffer també va comentar que va flipar perquè maquetar totes les històries havia de comportar un gran treball, i un component del grup va enssenyar el mapa que contenia el llibre (alguns no tenien aquell mapa en la seva edició) i flipaven també perquè surtien totes les possibles històries i també el gènere de cada una.

Per acabar la tertúlia, la Parker ens va proposar els tres llibres següents:

      1.    “Permagel”, d’Eva Baltasar: 2 vots.

      2.    “Persecució”, de Toni Sala: 2 vots.

      3.    “El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre”, de Juanjo Saez: 3 vots.

La propera trobada serà aquest diumenge 17 de maig, també amb videotrucada, què li farem...   

ACTA 50a REUNIÓ: "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol.

El dia 10 de novembre de 2019 ens vam reunir a casa d'en Cortázar per parlar del llibre "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol. I per començar la tertúlia en Capote va posar unes peces de paper a la taula, que es corresponien amb carrers de Barcelona on havia passat caminant el proganista del llibre. I al final s'havia de fer un puzzle amb altres peces que contenien una pregunta al seu darrere, formant el mapa d'una part de Barcelona. O sigui que va ser una forma diferent i bastant original d'introduir les preguntes i començar així el debat sobre el llibre.

La primera pregunta anava dirigida al llibre d'autoficció, que no és el primer que ens llegim al club de lectura (com per exemple París no se acaba nunca), i que si ens atreia seguir explorant aquest gènere, que s'ha posat bastant de moda, i si pensàvem que hi havia poca imaginació dels autors. Llavors la Parker va respondre que sí que és autoficció (autobiografia inventada) però que també hi ha alguna cosa que és veritat, i que sí descobrís més llibres com aquest se'n llegiria més. A més, per ella l'autor ho enllaça tot perfectament, encara que en Murakami pensa que no és un llibre amè, sobretot perquè al principi no li agradava, trobava que l'autor es volia crear un personatge, com si fos pretensiós. En Delibes també el va trobar dens a les primeres vint pàgines i la Parker torna a intervenir per dir que és veritat que al principi sembla una mica pedant. Per l'Austen l'autor explica coses típiques amb un vocabulari excepcional, i en Baudelaire té clar que juga amb el llenguatge (com dir "la pròpia" per parlar sobre la seva parella) i fins i tot analitza com està parlant. Per ell és com un "solo" de guitarra (virtuosisme). En Murakami comenta que té un domini del llenguatge espectacular.

La següent pregunta anava relacionada amb una entrevista que se li va fer a l'autor, i arran d'aquesta entrevista haviem de valorar l'estructura del llibre i si havia facilitat o dificultat la seva lectura. Per l'Austen al principi havia necessitat una pausa (a més en el llibre no hi ha capítols) però quan s'hi va acostumar no va haver-hi cap problema. Per en Baudelaire l'autor no segueix una línia narrativa. La tercera pregunta era si ens havia fet riure el llibre i el mateix Baudelaire va respondre que li havia fet riure en molts moments. Realment, l'autor té l'art de l'exageració i una vis còmica. En Delibes diu que la descripció de qualsevol situació és molt bona. La quarta pregunta era si crèiem que l'escriptura del llibre estava molt planificada i en Cortázar va respondre que sí. Per en Baudelaire també ho creia així i que no era fàcil aconseguir aquesta estructura, amb frescor i amb certa lleugeresa. En Murakami també pensava que tot estava molt pensat i en Capote va comentar que quan ja has llegit el llibre hi entres al seu joc.

A la pregunta de si recomanariem aquest llibre a tothom, en Murakami tenia clar que no perquè és una lectura lenta, no és un llibre per portar-te'l de vacances. En Capote va anar més enllà dient que has de ser un lector habitual perquè requereix certa atenció. Quant a l'ús del llenguatge en el llibre (com paraules inventades) a en Delibes li havia agradat, sobretot pel tipus de narració, amb un punt de prepotència amb aquest ús del llenguatge que li haviat fet gràcia. Sobre la qüestió de si l'autor se n'havia sortit a l'hora d'escriure sobre Barcelona i l'Empordà d'una manera singular, la resposta de la Parker va ser afirmativa perquè segons ella l'autor et descriu Barcelona d'una forma diferent, i de l'Empordà igual; per això es nota que estima els dos llocs.

Després l'Austen va respondre a la pregunta de si el llibre tracta temes importants o és més una autoficció sobre anècdotes viscudes, i va comentar que eren més anècdotes viscudes narrades amb un vocabulari excepcional, però que també ajunta coses més vanals amb coses més importants. En Murakami remarca que l'autor troba molt important a la família, però en aquest punt en Baudelaire va trobar més forçat el final amb el seu arbre genealògic. I respecte a la pregunta de si vèiem com una exageració l'enorme diferència entre empordanesos i barcelonins que havia fet l'autor o que si en canvi crèiem que era fidel a la realitat, el mateix Baudelaire va assegurar que coneix més barcelonins que empordanesos però que igualment l'autor hi posava molt d'artifici. L'última pregunta era sobre si haviem vist com una caricatura aquell estudiant de poble que va a la ciutat i si ens haviem sentit identificats i en Cortázar no s'havia sentit identificat, al contrari que la Parker que sí s'havia sentit molt identificada.

I per acabar, en Cortázar va exposar els seus tres llibres que van ser els següents:

1. "El extranjero", d'Albert Camus: 2 vots.

2. "Lolita", de Vladimir Nabokov: 4 vots.

3. "Instrumental", de James Rhodes: 2 vots.

La posterior trobada va ser el dia 25 de gener de 2020.

ACTA 49a REUNIÓ: "Avenida de la luz", de María Zaragoza

El passat diumenge 25 d'agost vam tornar a fer una tertúlia a casa d'en Delibes, aquest cop per parlar de la novel·la Avenida de la luz, de María Zaragoza, un llibre que, la veritat, no va agradar a ningú. Fins i tot, a la Sissí (que va ser la que el va proposar) li va semblar un "rotllo patatero" (paraules textuals). Se li va fer dur i repetitiu. En canvi, tant per la Parker com per en Capote no se'ls va fer feixuc perquè era una lectura lleugera. Per en Delibes era com una peli de diumenge, degut a una lectura més simple, i li va semblar la història com si fos un esborrany d'un llibre. En Capote va remarcar que no es veu la feina d'una editorial darrera i per la Sissi al llibre li falta consistència, no enganxa la trama. L'Austen va comentar que de 300 pàgines que té el llibre només passen coses en 100 i se li podria haver tret més suc. Per en Capote, el que més li va molestar eren els referents dels protagonistes que són dels anys 80, i realment són els de l'autora no dels personatges. En Baudelaire, quan va començar a llegir el llibre el va arribar a odiar, però després ja se'l va llegir més tranquilament. I tant ell com la Shaffer (que no se l'havia acabat, com en Cortázar) pensaven que la sinopsis enganxava. La Parker no va entendre el final del llibre i en Baudelaire ho veia com un final circular.

I fins aquí la tertúlia, aquesta vegada molt més curta.

Llavors, en Capote va proposar tres llibres i són els següents:

1. "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol Cruells: 6 vots.

2. "La Mort i la Primavera", de Mercè Rodoreda: 2 vots.

3. "El país dels cecs", de Víctor Garcia Tur: 0 vots.

Fins la propera trobada, que serà el 10 de novembre, o sigui, demà.       

ACTA 44a REUNIÓ: "La dinàmica de les pedres", de Marçal Arimany

El passat dia 2 de juny va haver una nova tertúlia d'Els Lleons de la Vella Europa al terrat de la casa de l'Austen, però aquest cop va ser ben diferent i molt especial perquè va ser-hi convidat en Marçal Arimany, un antic component d'aquest grup literari que llavors es feia anomenar Bukowski. El motiu era bastant clar: en Marçal havia escrit un recull de contes i no vam dubtar ni un segon per escollir el seu llibre com a nova lectura.

A l'inici del debat ningú sabia quines preguntes formular a l'autor ni ell tampoc sabia què explicar, però després d'uns minuts d'incertesa, la Parker va dir rotundament a en Marçal que escrivia molt bé i que alguns contes li havien agradat més que d'altres. En Capote també va comentar que els contes que menys li havien agradat eren els més previsibles però que alhora gaudies igual. La Parker va tornar a parlar per dir que en els contes hi havia trobat frases pròpies d'en Marçal, com en el de "Pactes" segons en Capote. I en Marçal, que va pronunciar les seves primeres paraules en aquell moment, va comentar que respecte a aquest conte la seva editora havia pensat en introduïr, en alguna presentació del llibre, una conversa com si fos una obra de teatre, ja que tot és diàleg.

Per en Capote els millors contes havien sigut "L'estranger", "El senyor Noir al carrer llarg" i "Cals Pares", descrivint molt bé aquest últim la incomoditat, un conte que va emocionar a en Murakami. La Shaffer va preguntar a en Marçal si part del llenguatge l'havia heredat de la seva família i en Marçal va respondre que sí, que va utilitzar un català d'abans, diferenciat entre joves i grans. Murakami va tenir la curiositat de saber quin conte li havia costat més d'escriure o d'acabar i per en Marçal a l'hora de treballar un conte havia de tenir un principi i un final i amb el que més havia lluitat era el de "La família". En Capote, tornant al conte que tant li havia agradat de "El senyor Noir al carrer llarg", va remarcar que tenia una bona resolució i que tot i sent molt curt passaven moltes coses al cap del protagonista.

Cap a la meitat del debat, Murakami va comentar que al principi no sabia què anava a trobar als contes d'en Marçal i la veritat és que va flipar perquè tenia un lèxic no massa complicat i un vocabulari senzill. I en Marçal va assegurar que se'ls havia treballat molt per obtenir aquest resultat. En Capote va introduïr el tema dels diners ja que surt a contes com "La fortuna", "El talent", "La família" o "La debilitat", però com va especificar més tard en Marçal, excepte en el de "La família", als altres tres contes sobren els calers.

I quasi cap al final del debat, Murakami va preguntar a l'autor si seguia escrivint i si no tenia pensat en fer una novel·la, però en Marçal ho tenia ben clar, ell no pot passar molt de temps en una història i tots els contes estan fets i refets, fins al punt de fer-los de memòria. Necessites deixar-los i reposar-los i quan els tornes a agafar veus els errors i si no funcionen canvies la persona o el temps. I després de que l'Austen digués que "L'estranger" li havia agradat molt, en Marçal va dir que aquest conte està expressament situat a l'inici, igual que el següent de "Els cafès", per baixar el llistó. I abans d'acabar, la Shaffer va preguntar a l'autor que com tenia la capacitat de fer contes tan variats i en Marçal va respondre que només surten i que uns quants contes estan lligats perquè van ser escrits en la mateixa època.

Després, al final de tot, abans de que en Marçal es posés a dedicar i firmar uns quants llibres, la Shaffer va proposar tres lectures, que són les següents:

1. "Sin noticias de Gurb", d'Eduardo Mendoza: 0 vots.

2. "El petit Nicolas", de René Goscinny+Jean-Jacques Sempé: 5 vots.

3. "Pinya de Rosa", de Joaquim Ruyra: 3 vots.

Propera trobada el 8 de setembre. Fins llavors, bona lectura.

ACTA 28a REUNIÓ: "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé

Són les sis de la tarda del 10 de gener de 2015. Ens tornem a trobar a casa d'en Capote i la Parker per parlar d'un altre llibre, en aquesta ocasió de la novel·la “Faré tot el que tu vulguis”, de l'autora Iolanda Batallé. Llàstima que avui hi ha un buit bastant gran en el grup ja que falten cinc integrants que no han pogut assistir a la reunió per diverses qüestions, que són en Baudelaire, l'O'Shaughnessy, en Bukowski, la Shelley i en Delibes. Igualment, la Shelley ha volgut deixar clar, mitjançant un missatge, que per a ella ha estat una bona lectura.

Bé, com és costum, abans de començar, la persona que va exposar el llibre (aquesta vegada li toca a la Sissi) obre el debat a la seva manera, fent unes preguntes o introduint un tema que serveixi per iniciar la xerrada. Primerament, la Sissi comenta que, entre els llibres que va portar, aquest el va escollir pels personatges que apareixen i no tant pel sexe, informant que ella se sent identificada amb la protagonista, la Nora. I per iniciar el debat, proposa que tots fem un comentari global sobre el resultat de la novel·la. El primer que parla és en Capote, que diu que li ha agradat com està escrita però que la història no se l'ha cregut, una opinió que comparteixen tant la Parker com la Shaffer. Però la Sissi vol deixar clar que coneix un cas real, molt semblant al de la novel·la, una afirmació que ens sorprèn a quasi tots però que no neguem que pugui ser veritat.

Murakami s'introdueix en el debat dient que la Nora sembla que descobreixi que és una altra persona i que, en certs punts, li recorda massa a la sèrie de televisió “La Riera”, una curiosa relació en la que també hi està d'acord la senyora Parker. Després, la Shaffer comenta la manera d'escriure de la senyora Batallé, repetint recursos com el del taxista, un fet que l'ha perjudicat alhora de llegir la novel·la ja que en molts moments estava intranquila, sense poder concentrar-se. Ella hauria preferit que, en comptes de centrar-se tant en els pensaments de la Nora, hagués anat més al gra. I la Parker diu que la majoria d'aquests pensaments són com somnis i en Murakami aprofita l'avinentesa per dir que no ha entès on portaven aquests somnis. Aquí és el moment que en Capote torna a comentar que no li ha agradat el que explica l'autora.

Ara és l'Edmond Rostand qui apareix en escena, dient que li ha agradat el llibre però que troba que la cosa més inversemblant de la història és la relació de la Nora amb l'avi, encara que creu que és més una anècdota que un trauma, al contrari que en Capote que pensa que sí que és un trauma i aprofita per dir que per totes les coses que li passen a la Nora, al final és normal que es desvetlli el gran secret que tenia amb l'avi. Però en Murakami i la Shaffer troben que el moment del tatami xoca molt. I poc després, per primer cop surt a debat el personatge d'en Nacho, de la mà de la senyora Parker que comenta que és un “putero” i en Murakami diu que és totalment creible. En Rostand parla de la vida de la Nora que podria ser bastant lineal, i en Nacho sembla que li obre més móns.

En aquest moment de la tertúlia, en Capote ressalta una escena que de veritat li ha agradat molt per com està escrita: és el moment del bar on la Nora passa a dominar la situació amb en Nacho. I en Murakami diu que sí que li ha agradat el llibre però que, torna a repetir, els moments dels somnis li han molestat una mica. La Shaffer opina el mateix, pel simple fet de que volia trobar alguna cosa que potser se li escapava, com l'explicació de les frases que es van repetint a cada capítol. Per això, en Capote creu que l'autora volia transmetre la manera de ser de la Nora a través de la seva línea de pensament. I en Cortázar, deixant de banda aquesta qüestió, fa saber que mentre avançava la història volia que en Nacho i la Nora es possessin a fer l'amor d'una vegada, però la Shaffer pensa que això hagués estat contradictori pel desig i els principis de la Nora per haver-la tractat com ho ha fet.

I ja cap al final de la reunió, la Parker vol destacar un passatge que li ha agradat molt on l'autora fa una comparació de la vida amb nedar en crol (a la Shaffer també li ha agradat). I en Capote comenta que hi ha casualitats en el llibre però que l'escena amb el marit la troba forçada, encara que aquest personatge, el d'en Robert, creu que és molt creible, i en Murakami diu que sembla el marit perfecte.

Ara li toca el torn a en Capote per la seva proposta de tres llibres, que són els següents:

1. "Éramos unos niños" de Patti Smith (0 vots)
2. "Habíamos ganado la guerra" d'Esther Tusquets (2 vots)
3. "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders (9 vots)

La propera reunió serà el dia 28 de març, si no hi ha cap canvi, és clar.

Com sempre, bona lectura.

ACTA 25a REUNIÓ: "Wonder" de R.J. Palacio

Fa temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

Ens trobem amb els rebels literaris reunits, un cop més, a la base secreta de la família Capote i Parker. El mestre Monzó es beu un flamíger, la beguda preferida de Han Solo, mentre fa guàrdia dels padawans. Els adults, al mateix temps, mengen chewies de xocolata i landonuts, i parlen de coses series i galàctiques. Avui hi ha diverses absències; Shelley i Bukowski han sortit en missió especial a la lluna boscosa d’Endor, Delibes té que fer un càtering per a la cantina de Mos Eisley, Murakami està a Coruscant lluitant per la República i, finalment, Rostand, que ens falla més que l’Hiper-Propulsor del Falcó Mil•lenari, avui tampoc hi és.

A fora la tempesta es referma i salten els ploms. Ens hem passat al costat fosc. Bé, hi ha certa sospita de que els ploms en realitat no han saltat i de que Capote ha tallat l’electricitat per poder utilitzar el mòbil com una espasa de llum.

Amb tot, Mary Anne Shaffer comença la reunió proposant el següent joc de preguntes:

Per a Sissí es tracta d’un llibre àgil i el fet de que l’autora doni veu a tots els protagonistes és un plus. Capote hi està d’acord, es capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat.

A Neruda li ha despertat tanta llàstima com admiració, després de tot a l’August se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar. Empar Moliné ho reafirma, sorprèn com de preparat i intel•ligent és. Arran d’això, parlem del que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel•lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en la puta de Babilònia. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Cortázar també comenta que li ha sorprès el llenguatge que utilitzen per a l’edat que tenen, però Shaffer apunta que això es pot deure a un error de traducció.

Capote senyala que el llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel•la t’interessi des de l’inici, però tot i així admet que no s’ha sentit gaire identificat amb l’acció del relat, ja que ell és un catalanosexual atractiu i sexy i no ha empatitzat gaire, excepte durant el fragment de la mort de la gossa. Parker també és una dona sensible i afectiva amb les bestioles, així que es posa a plorar i ha d’anar al lavabo a rentar-se la cara. No per què recordi la mort de la gossa, sinó pel comentari d’en Capote referit a la seva condició de catalanet desitjat i trenca calces.

Brigit O'Shaughnessy comenta que els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Shaffer pregunta si ha anat bé la guia de lectura que ens va passar per tal de caçar totes les referències, però Parker diu que ella no en necessita d’aquestes bagatel•les, que ella és una dominatrix de la cultura pop i que s’eixuga el cul amb la nostra guia de lectura. Dit això s’acaba el seu Dry Martini d’un glop i escup una oliva a la cara d’en Monzó.

Shaffer comenta que és una llàstima que el llibre no hagi estat més potent, ja que hi ha hagut molt consens i poc debat. A continuació O'Shaughnessy presenta les seves propostes literàries:

1. “El salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami (2 vots) 

2. “Pistola, amb música de fons” de Jonathan Lethem (4 vots) 

3. “Fresa y chocolate” de Aurélia Aurita (6 vots)

Després d’una votació no exempta de certa polèmica, guanya la proposta pujadeta de to. Pel que es veu la gent sembla més disposada a fer l’amor que no pas la guerra de les galàxies i la reunió es dóna per finalitzada.

La propera trobada de l’Aliança Literària es durà a terme el proper 13 de setembre. Que la força us acompanyi!

Baudelaire

ACTA 23a REUNIÓ: "L’estiu que comença" de Sílvia Soler

Ens tornem a reunir a casa de Delibes. A la taula no hi manquen els cafès i les pastes, i els convidats fem el possible perquè la prèvia sigui llarga, dolça i festiva. Dorothy Parker crida a l’ordre i Empar Moliné inicia la trobada de manera inesperada, repartint tres contes entre els fills dels assistents. Celebrem el bon gust de l’Empar, Les aventures d’en Vermelló i en Llargarut, així és com es titula el conte, ajunta les dues debilitats del club; la literatura i la gastronomia. Si afegim el gintònic a la historia, pam! Tres de tres.

Murakami comença fent un exercici de síntesi brutal; previsible, diu, i rep alguna que altra ovació. Edmond Rostand confirma la sensació de Murakami i afegeix que només li ha agradat la portada. Algú de la taula, de manera dissimulada, revisa la portada esperant trobar-s’hi una explosió de colors, formes i textures. Per a Bukowski la novel•la no acaba bé, per a ell el final feliç seria que els protagonistes no acabessin junts. Capote opina que no poden escapar del seu destí, resulta trist perquè existeix una força externa que els obliga a acabar junts. Aprofundint una mica més, ell considera que el gran tema del llibre és com els morts, els absents, marquen la vida dels vius. La voluntat de les mares mortes és el que domina l’acció de la novel•la. Jo, que sóc de naturalesa romàntica, faig una lectura dels mateixos fets de manera diametralment diferent. Per a mi els protagonistes estan predestinats a estar junts, a pesar de la distorsió de la seva tragèdia familiar i del desig de les seves mares.

Es percep a la taula dues formes diferents d’analitzar el llibre; per una banda tenim els que el troben molt ben escrit però previsible, i per l’altra els que no els hi ha agradat la forma però sí el contingut. En aquest sentit cal senyalar que no es tracta d’una novel•la realista, sinó del retrat idealista de dues famílies catalanes realitzat de manera esnob. Una Catalunya pixa polida, vaja.

Murakami afirma que la lectura en cap moment no li ha despertat cap tipus de sentimentalisme o empatia, Dorothy Parker, en canvi, trenca una llança per la novel•la, ella ha tingut els ulls negats durant gran part de l’obra i li posarà l’ull morat a qualsevol que posi en dubte la tendresa del text. Quim Monzó pregunta si es pot considerar el llibre com un telefilm d’Antena 3 de mitja tarda. Parker s’aixeca i li apaga una cigarreta al front.

Hi ha cares d’estupefacció, però no es deuen a que Parker no ha fumat en s’ha vida, sinó a que ha corregut la veu a la taula de que Sílvia Soler, l’autora del llibre, és la germana d’en Toni Soler, el famós periodista i productor televisiu. Molts no ho sabien, però ara resulta del tot evident; el perfil romà, la papada, les patilles... Ha estat com quan et diuen que la Peppa Pig té cara de penis (com no m’havia adonat abans?).

 

Finalment, Quim Monzó fa les seves tres propostes literàries;

 

1. “Tor, tretze cases i tres morts” de Carles Porta (7 vots)

2. “Benvingut al món real” de Sandro Rosell (0 vots)

3. “Homes d’honor” de Xavier Bosch (6 vots)

 

Hi ha hagut certa polèmica durant la votació, ja que els llibres no acompleixen el nombre de pàgines establert per la normativa del club, però en Monzó és un esperit lliure que no rendeix comptes davant de ningú. Un home descarat i segur de si mateix, que se’n riu de les lleis i no coneix la paraula prohibit. Just abans de marxar, Parker li vessa un cubata a l'entrecuix.

Baudelaire

L'estiu que comença de Sílvia Soler

Gènere: Novel·la

Any: 2013


Editorial: Planeta
Pàgines: 224

Biografia i obra de l'autora:
Sílvia Soler

ACTA 21a REUNIÓ: "Hombres Salomonela en el planeta porno" de Yasutaka Tsutsui

Els lleons ens tornem a reunir, aquest cop qui ens obra les portes del seu Castell és Sissi emperadriu, que ens fa salivar amb unes fantàstiques magdalenes. Tenim un nou membre, l’Aída, que té pendent posar-se un pseudònim, ens ha honrat amb la seva presència i a més comptem amb participació la Laura però ens manca la saviesa d’en Monzó.
A l’hora concordada comença la reunió, no sense haver patit abans algun que altre accident (pèrdues d’orina, caiguda escales avall i lactàncies vàries). Hem fet un canvi en la dinàmica de la reunió, Baudelaire ens planteja un seguit de qüestions que fan que la reunió sigui més dinàmica i participativa (Felicitats Baudelaire per la capacitat de sintesi a l'hora de fer les preguntes!).

1. L’escriptura resulta despreocupada, no busca cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades dóna la impressió de tractar-se d’una tonteria molt ben documentada. Lleugeresa o superficialitat?
Hi ha diverses opinions, Capote ens diu que per ell és més lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes. Delibes en canvi el troba més superficial, intencionat pel pes de la història. Murakami ens diu que impacte pel que diu, no per com ho diu. Cortázar comenta que es nota que Yasutaka Tsutsui s’ha documentat, sobretot en l’última història.

2. Sembla ser que aquest tipus de narració funciona millor en format curt. El conte més llarg és el que dóna títol al llibre, creieu que se’n ressent d’això?
Murakami i Sissi estan d'acord en que se'n ressent. Capote i Parker creiem que els contes són irregulars, n'hi ha de més bons que d'altres. Baudelaire ens comenta que la selecció dels contes no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i que el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.
A Capote el primer conte li recorda a Pere Calders (pel punt de realisme màgic), a Delibes i Parker a Quim Monzó.

3. El món s’inclina, misogínia o antifeminisme?
Delibes a trobat que tot el llibre és masclista, mentre que Sissi i Bukowski veuen com l'autor també caricaturitza als personatges masculins. Capote creu que és més provocador que masclista.

4. Violador de tabús, us ha incomodat algun fragment?
Tots coincidim en que el relat més cruel i violent és: "El límit de la felicitat". Delibes, fins i tot, es va plantejar deixar de llegir. Murakami ho sintetitza dient que la clau és la paraula límit, el límit de la crueltat. Capote ens fa una altra semblança, ara amb el director de cinema Haneke. A Baudelaire és el que més li ha agradat.

5. Ens presenta unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars. En qui considereu que posa més fe l’autor, en l’individu o en la societat?
La nova incorporació dels lleons ens diu que per ella el llibre és un: Desperta, això pot passar a la vida real! Pel que fa a la resta, hi ha dos punt de vista diferents. Els que creuen que el llibre té moralina (Capote, Baudeler, Bukowski, Parker) i els que l'han vist com històries sense res més. (Laura i Delibes).

6. Una narrativa molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. Quina és la imatge que us ha quedat més gravada?
N'hi ha vàries:
 - Parker, Sissi i Aída: "El límit de la felicitat". A Sissi i a l'Aída els impacte els maltractaments i a Parker el final al mar.
- Bukowski i Cortázar, L'últim fumador, en Cortázar en resalta el principi.
- Baudelaire ens parla de la tria de noms ocurrents i de l'escena del pervertit a l'ópera a "L'home salmonela al planeta porno".

Per últim, a la pregunta a qui no li ha agradat, sembla que hi ha unanimitat en que més que no ha agradat tothom creu que no ens ha deixat indiferents, que està molt ben documentat però que no se sabria a qui recomanar-lo.

Les tres propostes de Murakami són:
1. El Mercader de Venècia. William Shakespeare. (1 vot)
2. El Falcó Maltès. Dashiell Hammett. (6 vots). - (7 vots definitius)
3. Les aventures d'en Pinotxo. Carlo Collodi. (6 vots)

ACTA 18a REUNIÓ: "La gatera" de Muriel Villanueva

Dorothy Parker i Truman Capote ens obren les portes de casa seva i fan de bons amfitrions posant sobre la taula cafès, gintònics i rebosteria amb un fort regust literari; ens referim concretament a un pastís de recepta hobbit que resulta ideal si tens a casa gent culta i refinada com ara nosaltres o te n’has d’anar de pícnic al Mont del Destí.

Com ja és habitual Mary Shelley inicia la vetllada preguntant a qui no li ha agradat La gatera, que és el llibre que avui ens ocupa, i en aquest cas són Murakami i Quim Monzó qui aixequen tímidament el braç. Murakami puntualitza que la primera part li ha agradat molt però que després s’embolica massa la troca. Parker, per la seva banda, té la sensació que el llibre evoluciona com el seu personatge principal, i això li agrada, però, tal i com també els passa a Shelley i Cortázar, de vegades s’ha perdut durant la lectura.

Capote argumenta que aquesta sensació pot veure’s reforçada pel fet que el llibre té un narrador poc fidedigne i també per les diverses sorpreses que s’amaguen dins la lectura, ja que existeixen una sèrie de fets que el lector en un principi pot donar per suposats i que a mesura que la narració avança es demostren falsos, com per exemple el fet que el germà no hagi existit mai. Algú escup una glopada de gintònic i diversos comensals queden de pasta de moniato, ja que és la primera vegada que senten aquesta notícia.

Bukowski rellegeix en veu alta diverses línies de l’última carta que corroboren aquest “twist ending”, un dels molts recursos narratius dels que fa gala el llibre i que desemmascaren la condició de professora d’escriptura que té l’autora.

Murakami contínua afirmant que es nota que l’autora és més o menys de la nostra quinta, ja que el llibre amaga molta cultura pop de la nostra generació; la gent també comenta la peculiaritat de certes descripcions poètiques (“Ets preciosa. I li feia un petó que tenia gust d’aigua i tacte de boira densa”), que han agradat a uns i atabalat a uns altres, i la quantitat de referències literàries (impossible de pillar-les totes).

Bukowski declara que Muriel Villanueva ha organitzat un concurs literari del qual ell n’ha estat el guanyador i, que a conseqüència d’això, tots dos s’han posat en contacte, i que ell li ha fet cinc cèntims sobre el nostre club de lectura i que és molt probable que visiti el bloc (hello, Muriel!).

Capote fa una trucada a Delibes, avui absent, ja que sembla ser que ningú de la taula comparteix la seva opinió de que es tracta d’un llibre lleuger, ideal per a ser llegit mentre evacues al bany. Durant la conversa se li pregunta pel gir argumental i es perd sospitosament la comunicació, sembla ser que la tecnologia l’ha salvat d’una situació apurada. Es fa una segona trucada amb idèntic resultat, i Monzó proposa de regalar-li un Iphone. S’envien també diversos whatsapps però Delibes no contesta; hi ha la sospita generalitzada que s’estarà rellegint el llibre o buscant a El rincón del vago.

Abans d’acabar, Capote pregunta quin sentit se li pot donar a la gatera, Bukowski aposta per un pont entre el masculí i el femení, com a mecanisme per acceptar el “jo” masculí del personatge principal. Murakami el veu més com un pont entre la realitat i el món imaginari, mentre que Shelley es limita a dir que la gatera és Fringe. Bromegem amb la idea que l’autora llegirà la transcripció i ens dirà que no hem entès una merda, que és la Raquel la que no existeix o que tot s’ho ha imaginat el gat. Monzó confessa que aquesta lectura li ha provocat un trauma, ja que el proper llibre que es llegeixi estarà tota l’estona qüestionant-se si la gent existeix o no. Haurem de fer una associació de damnificats de La gatera.   

A continuació Cortázar proposa les següents lectures i adverteix que el llibre més curt té 278 pàgines, fet que provoca que Murakami sospiri i s’aixequi indignat;

1. “Las vírgenes suicidas”de Jeffrey Eugenides (2 vots)

2. “Aventuras y desventuras del chico centella” de Brill Bryson (6 vots)

3. “Knockemstiff” de Donald Ray Pollock (1 vot)

El llibre d’autor amb nom de superheroi guanya (com ha de ser) i la propera reunió queda establerta per l’1 de Juny, dia de l’Aplec. Serà una vetllada de gintònics i sardanes. Bona lectura a tothom!

Baudelaire

Coses de La gatera

Hola Lleons,

Aquí teniu un parell d'enllaços per si teniu curiositat pel llibre i per l'autora del llibre que aviat comentarem. 

http://www.nuvol.com/noticies/muriel-villanuev/

http://www.sies.tv/video/muriel-villanueva-guanyadora-del-premi-just-m-casero-per-la-gatera-2.html

Fins el 23!

La gatera de Muriel Villanueva

Gènere: Novel·la

Any: 2.012

Editorial: Amsterdam
Pàgines: 149

Biografia i obra de l'autor:
Muriel Villanueva a la wikipedia.
Pàgina web de Muriel Villanueva: muri.cat 

Altres:
Muriel Villanueva a twitter: @murielvillanuev

Bocamolls (XIX)

"Aunque los solteros son gente solitaria, estoy convencido de que los casados son gente solitaria con cargas familiares."

Llegit a Mire al pajarito de Kurt Vonnegut.