El passat diumenge 29 de
març va ser un dia diferent pels components d’Els Lleons de la Vella Europa,
perquè per culpa del coronavirus COVID-19 vam haver de trobar-nos en una
videotrucada, per parlar aquest cop de “La
cápsula del tiempo”, de Miqui Otero.
En Baudelaire va ser el que va portar a terme el procés del debat i uns dies abans de la data de la tertúlia va enviar via whatsapp les preguntes que s’havia preparat i cadascú de nosaltres havia d’escollir una d’elles. El primer que havia de contestar a la seva corresponent pregunta era en Delibes, però ja ens va comunicar que no s’havia llegit el llibre, només havia llegit crítiques i havia mirat blogs al respecte.
Així que vam passar a la
següent pregunta que havia de constestar en Murakami: com la novel·la
funcionava de manera autoconscient com un tria la teva aventura per a adults,
estàvem parlant de metaliteratura? I per en Murakami, de les històries que
s’havia llegit no havia trobat cap relació amb la metaliteratura, només era una
novel·la d’aventures. En Capote va comentar que potser segons on vagis a “petar”
dintre de les possibles històries et podries trobar algun exemple, però que per
a ell tampoc era metaliteratura. Però en Baudelaire no estava massa d’acord,
com ens va fer veure després de la tertúlia ja que ens va enviar alguns
recursos de la metaficció que sí que tenien alguna cosa a veure amb aquest
llibre, com per exemple un relat sobre un escriptor que escriu un relat, una
història que conté una altra obra de ficció dintre, un llibre que busca
interactuar amb el lector, o notes a peu de pàgina que comenten o corregeixen
la història.
La següent pregunta l’havia
escollit la Shaffer i anava referida a les eleccions quotidianes i literàries
de les que el llibre anava ple i que si creia que les decisions que havia pres
durant la lectura la definien com a lector i si era un llibre mirall. I la
Shaffer va respondre que sí que era un llibre mirall i que en tot moment volia ser coherent, però a la vegada no
sabia si actuar com si fos el protagonista o com si fos ella mateixa. I per
moments es llençava a l’aventura encara que ella no ho hagués fet en realitat.
En Murakami va dir que també havia tingut aquest dubte a l’hora de decidir si
prendre la decisió com ell mateix ho faria o triar un altre camí. La següent pregunta
era per en Capote, si la novel·la, en la que aparexien 13 fracassos històrics,
li havia fet sentir que fracassava com a lector i si creia que era intencionat.
Va respondre que el llibre no li havia agradat, ni li havia enganxat, però no
considerava que l’autor hagués fracassat, ni ell tampoc, i per ell sí que era
intencionat. El que passava era que mentre llegia el llibre tot li era igual.
A la pregunta de quin pes té la nostàlgia, ja que el llibre et fa escollir entre acomplir una promesa del passat o deixar-se emportar per l’aventura del futur, en Cortázar tenia molt clar que la nostàlgia té molt de pes, i tots en general ho pensaven, sobretot per escollir aquest “tria la teva aventura” com a fil conductor, encara que sigui per adults. Després l’Austen va respondre a la pregunta de si l’autor recompensava les bones decisions i penalitzava les dolentes i si era un llibre moral. Segons ella, l’autor sempre plantejava dos opcions, una més normal i l’altra més desafiant, i ella havia triat la desafiant, encara que per ella mateixa no l’hagués escollit mai. I sí que plantejava moments ètics i morals. La Parker va respondre a la pregunta següent: estructura complexa contra contingut simple; literatura barata amb ínfules o artefacte sofisticat amb un clar esperit lúdic? Per ella era com una barreja i que havia de ser complex escriure un llibre així, encara que el contingut era molt simple. En Murakami també va trobar que l’estructura era complicada però el que passava també opinava que era molt simple. La Shaffer també va comentar que va flipar perquè maquetar totes les històries havia de comportar un gran treball, i un component del grup va enssenyar el mapa que contenia el llibre (alguns no tenien aquell mapa en la seva edició) i flipaven també perquè surtien totes les possibles històries i també el gènere de cada una.
Per acabar la tertúlia, la
Parker ens va proposar els tres llibres següents:
1.
“Permagel”, d’Eva Baltasar: 2 vots.
2.
“Persecució”, de Toni Sala: 2 vots.
3.
“El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre”, de Juanjo Saez: 3 vots.
La propera trobada serà
aquest diumenge 17 de maig, també amb videotrucada, què li farem...
