Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges

divendres, 23 d’agost del 2019

ACTA 48a REUNIÓ: "La máquina de follar", de Charles Bukowski

El diumenge 2 de juny vam quedar per parlar de La máquina de follar, de Charles Bukowski, un llibre que, certament, no va deixar a ningú indiferent, un fet que va quedar ben clar al pati de la casa d'en Delibes, on vam fer la tertúlia aquest cop. I precisament va ser en Delibes l'encarregat de posar a terme el debat i de començar a parlar d'aquest autor tan peculiar. A part d'introduir-nos una mica en la seva biografia, la primera pregunta que ens va formular va ser quin conte ens havia agradat més, responent primer ell mateix, escollint el conte Un lindo asunto de amor, una història molt maca on descriu molt bé i té fins i tot delicadesa. Però aquesta manera de descriure tan bé li provoca rebuig amb el conte de El malvado, una història que a molts dels presents els hi havia incomodat. Aquest rebuig que havia provocat per en Capote era una virtut de l'escriptor (s'ha d'explicar que dels components que érem a la tertúlia els que més defensaven a en Bukowski era en Capote i en Cortázar, i perquè no hi era en Baudelaire).


En Capote comenta que en Bukowski té també la faceta de poeta, on es pot llegir el millor de l'autor i a més és una poesia molt accessible. La Sissi ho remarca dient que els seus seguidors prefereixen la seva poesia. La Shaffer introdueix el fet que l'escriptor utilitzi frases molt curtes i que comenci amb minúscules a l'inici de les frases, i en Capote diu que és hereu de la generació beat, o sigui que ho fa com una manera de trencar les convencions. El mateix Capote troba estrany que no s'hagi traduït mai al català, potser pel tipus de llenguatge ha de ser complicat o més aviat un repte per no ser artificiós; i després de molt de temps de no llegir cap llibre de l'autor, a en Capote no li ha agradat tant degut segurament al punt d'impacte, que ja no és el mateix.

Al final la pregunta que més ballava pel cap de tots era si de veritat en Bukowski escrivia bé o no, i la Parker i sobretot en Delibes van reconèixer que sí, que escrivia molt bé perquè t'ho imagines tot amb claredat. Per l'Austen el problema estava per les coses que descriu no per com escriu. I la Shaffer, pel títol del llibre, s'havia esperat uns contes més eròtics, o amb més "picantó" com va deixar anar en Delibes.

I per acabar la trobada, la Sissi va exposar tres llibres:
1."Avenida de la luz", de Maria Zaragoza: 5 vots.
2. "Algú com tu", de Xavier Bosch: 2 vots.
3. "Un estiu a l'Empordà", de Màrius Carol: 1 vot.

Fins la propera trobada, que serà ben aviat, aquest diumenge 25 d'agost. 

dilluns, 6 d’agost del 2018

ACTA 44a REUNIÓ: "La dinàmica de les pedres", de Marçal Arimany


El passat dia 2 de juny va haver una nova tertúlia d'Els Lleons de la Vella Europa al terrat de la casa de l'Austen, però aquest cop va ser ben diferent i molt especial perquè va ser-hi convidat en Marçal Arimany, un antic component d'aquest grup literari que llavors es feia anomenar Bukowski. El motiu era bastant clar: en Marçal havia escrit un recull de contes i no vam dubtar ni un segon per escollir el seu llibre com a nova lectura.

A l'inici del debat ningú sabia quines preguntes formular a l'autor ni ell tampoc sabia què explicar, però després d'uns minuts d'incertesa, la Parker va dir rotundament a en Marçal que escrivia molt bé i que alguns contes li havien agradat més que d'altres. En Capote també va comentar que els contes que menys li havien agradat eren els més previsibles però que alhora gaudies igual. La Parker va tornar a parlar per dir que en els contes hi havia trobat frases pròpies d'en Marçal, com en el de "Pactes" segons en Capote. I en Marçal, que va pronunciar les seves primeres paraules en aquell moment, va comentar que respecte a aquest conte la seva editora havia pensat en introduïr, en alguna presentació del llibre, una conversa com si fos una obra de teatre, ja que tot és diàleg.

Per en Capote els millors contes havien sigut "L'estranger", "El senyor Noir al carrer llarg" i "Cals Pares", descrivint molt bé aquest últim la incomoditat, un conte que va emocionar a en Murakami. La Shaffer va preguntar a en Marçal si part del llenguatge l'havia heredat de la seva família i en Marçal va respondre que sí, que va utilitzar un català d'abans, diferenciat entre joves i grans. Murakami va tenir la curiositat de saber quin conte li havia costat més d'escriure o d'acabar i per en Marçal a l'hora de treballar un conte havia de tenir un principi i un final i amb el que més havia lluitat era el de "La família". En Capote, tornant al conte que tant li havia agradat de "El senyor Noir al carrer llarg", va remarcar que tenia una bona resolució i que tot i sent molt curt passaven moltes coses al cap del protagonista.

Cap a la meitat del debat, Murakami va comentar que al principi no sabia què anava a trobar als contes d'en Marçal i la veritat és que va flipar perquè tenia un lèxic no massa complicat i un vocabulari senzill. I en Marçal va assegurar que se'ls havia treballat molt per obtenir aquest resultat. En Capote va introduïr el tema dels diners ja que surt a contes com "La fortuna", "El talent", "La família" o "La debilitat", però com va especificar més tard en Marçal, excepte en el de "La família", als altres tres contes sobren els calers.

I quasi cap al final del debat, Murakami va preguntar a l'autor si seguia escrivint i si no tenia pensat en fer una novel·la, però en Marçal ho tenia ben clar, ell no pot passar molt de temps en una història i tots els contes estan fets i refets, fins al punt de fer-los de memòria. Necessites deixar-los i reposar-los i quan els tornes a agafar veus els errors i si no funcionen canvies la persona o el temps. I després de que l'Austen digués que "L'estranger" li havia agradat molt, en Marçal va dir que aquest conte està expressament situat a l'inici, igual que el següent de "Els cafès", per baixar el llistó. I abans d'acabar, la Shaffer va preguntar a l'autor que com tenia la capacitat de fer contes tan variats i en Marçal va respondre que només surten i que uns quants contes estan lligats perquè van ser escrits en la mateixa època.

Després, al final de tot, abans de que en Marçal es posés a dedicar i firmar uns quants llibres, la Shaffer va proposar tres lectures, que són les següents:

1. "Sin noticias de Gurb", d'Eduardo Mendoza: 0 vots.
2. "El petit Nicolas", de René Goscinny+Jean-Jacques Sempé: 5 vots.
3. "Pinya de Rosa", de Joaquim Ruyra: 3 vots.

Propera trobada el 8 de setembre. Fins llavors, bona lectura.

dissabte, 5 de setembre del 2015

ACTA 31a REUNIÓ: "Todos los fuegos el fuego" de Julio Cortázar

Avui, dissabte 25 de juliol de 2015, ens tornem a trobar a la casa d'en Capote i la Parker que ens reben amb els braços oberts (com sempre). Només hi som uns quants del club: els anomenats amfitrions, en Baudelaire, la O'Shaughnessy, en Murakami i en Cortázar. Però, abans d'entrar en matèria, s'han de dir unes quantes coses: ahir la Sissi va demanar disculpes (via whatsapp) perquè, des de que està al club/societat literària, és la primera vegada que no fa els deures i té el llibre a mig llegir, a més no podia assistir per altres complicacions; també avui hem rebut un missatge d'en Rostand confirmant que no vindria més al club, agraïnt molt que l'haguéssim acollit aquest temps, i més tard la Shaffer ha demanat també disculpes perquè la logística no li ha donat per més.


Dit això, anem per les preguntes i respostes que s'han donat en aquesta reunió, que tocava parlar del llibre de contes Todos los fuegos el fuego, d'en Julio Cortázar. I com va passar amb l'anterior llibre, el component dels "Lleons" que li ha tocat fer aquestes preguntes s'anomena igual que l'autor, és a dir, Cortázar. I el paperet que amaga la primera pregunta l'ha agafat en Capote i ha hagut de contestar si creu que la imaginació i la fantasia juguen un paper molt important en els contes del cèlebre escriptor, i ha respost que sí però no en tots els contes. Per ell el conte més fantasiós és el de Instrucciones para John Howell i ha dit també que alguns dels seus contes comencen amb una certa quotidianitat per després ser bastant estranys. Llavors en Murakami ha dit que el seu preferit és La autopista del sur i en Baudelaire ha comentat que en Cortázar acostuma a exagerar una situació quotidiana però que no és només això. I precisament ha sigut ell qui ha contestat la segona pregunta relacionada amb la influència del jazz en la prosa de l'escriptor, i en Baudelaire, que en un primer moment ha dubtat perquè no sabia res d'aquesta influència, ha pensat que potser els contes de La señorita Cora i Todos los fuegos el fuego sí que tenen un aire de jam session; a més, repeteix coses en aquests dos contes, com en el primer on els diferents personatges expliquen el mateix; per això sí que es pot parlar de la intenció d'en Cortázar de buscar un ritme. En Murakami pensa que aconsegueix que el lector estigui atent degut al llenguatge tan fluid dels seus contes. I en Capote remarca aquesta virtuositat de fer fàcil el que és tan complicat, com a l'esmentat exemple de La señorita Cora.


La tercera pregunta torna a referir-se al plantejament de La señorita Cora, per si és original i per si ha sigut fàcil seguir el fil de la història sense equivocar-se de personatge, i aquest cop ha sigut en Murakami qui ha contestat dient que en Cortázar va tenir la facilitat de plantejar aquesta història original canviant de personatges i en Baudelaire parla d'exercici estilístic, aconseguint d'aquesta manera un plus en el resultat. En Capote destaca la manera que té de posar-se dins dels personatges. Després anem al següent paperet on trobem la pregunta sobre el conte La autopista del sur i més concretament sobre si ha agradat el desenvolupament i el desenllaç de la història, i la O'Shaughnessy diu que sí, que la veritat és que li ha agradat. I tots estem d'acord que hi ha coses que passen en aquest conte que no tenen cap explicació però que els personatges les assumeixen de forma natural. A la cinquena pregunta la Parker respon sobre si li sembla que el conte La salud de los enfermos té un dels finals més commovedors i millor acabats del llibre i rotundament diu que li ha encantat, una opinió que comparteix en Murakami. Capote comenta que en Cortázar et porta cap al final de la història i també es formula una pregunta: com es podria acabar aquest conte si no és amb aquest final?

El següent en agafar un paperet torna a ser en Capote i ha de contestar si llegint el conte Instrucciones para John Howell ha sentit certa angoixa com la que pateix el protagonista i diu que sí, que és un conte angoixant perquè no saps què està passant. En Murakami comenta que no li ha agradat, en canvi per en Baudelaire és al contrari, li ha agradat perquè creu que està molt ben pensat. No se sap què passa però l'història enganxa i encara que no hi hagi explicació i això l'incomodi li agrada. El mateix Baudelaire és l'encarregat de contestar la següent pregunta que va referida al desdoblament del temps i del protagonista al conte La isla a mediodía, per si va pensar en aquest recurs tan utilitzat per l'autor quan ho va llegir o va creure que era un somni com s'interpreta normalment, i ell respon que havia pensat que era un somni i que el personatge es troba a l'avió tota l'estona. Aquesta qüestió ha fet que tots els demés es preguntessin si de veritat han entès el conte i s'ha arribat a la conclusió que no ha sigut així. A la penúltima pregunta, Murakami ha de dir quin conte li ha semblat més original i quin és el que més li ha agradat i respon que el que més li ha agradat ha sigut La autopista del sur i el més original, que també li ha agradat, La señorita Cora. Per en Capote el més original és Instrucciones para John Howell, un conte que es nota que li ha marcat. I per acabar, l'última pregunta fa referència als problemes que tenia Cortázar per publicar els seus contes sense que li posessin una gran quantitat de comes que, segons ell, trencaven el ritme i el sentit que ell havia trobat a la història, per això es planteja la qüestió de si podria ser un autor difícil de traduir en altres idiomes sense perdre el seu estil, i en Murakami, per posar un exemple, torna a parlar de La señorita Cora remarcant que aquest conte té molt de mèrit per aquest tema de la puntuació.

Deixo el link d'una entrevista de dues hores que li fan a Cortázar a la televisió a l'any 1977: https://youtu.be/_FDRIPMKHQg
I també un enllaç per qui vulgui llegir una curiositat molt sorprenent sobre el conte Instrucciones para John Howell que el mateix Cortázar va explicar en una conferència:
http://www.lamaquinadeltiempo.com/cortazar/howell1.htm

I per la propera reunió en Baudelaire ens fa triar entre tres llibres:

1. Mentiré si es necesario (Daniel Ausente): 2
2. Matadero Cinco (Kurt Vonnegut): 3
3. Agujero Negro (Charles Burns): 1

La següent trobada serà el dia 17 d'octubre. Fins llavors bona lectura.

diumenge, 31 de maig del 2015

ACTA 29a REUNIÓ: "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders

En aquesta ocasió, la tertúlia del llibre escollit comença amb unes reflexions sobre com un llibre de contes (tants contes) marca la conversa: per alguns en facilita la lectura i per altres, a més, en dificulta el comentari. La valoració general, però, és molt bona.
Capote, el conductor de la trobada, ens explica quin mètode seguirem: ha agrupat els contes per temes / colors i cadascú anirà agafant un paperet i llegirà una frase que servirà d'inici.



El primer és Bukowski i escull "El principi de la saviesa". És dels millors que ha llegit i es recorda que ha aparegut a un altre recull "Antaviana" amb "Quieta nit". En estaca com tracta els "nos" i que se'n riu de la burgesia catalana (aquesta crítica social serà habitual en el llibre).
Hi ha un consens quan es diu que Quim Monzó s'ha inspirat en els seus contes per escriure les seves novel·les.

Cortázar elegeix "Coses de la Providència". La primera valoració que en fa és que barreja la quotidianitat amb la fantasia: un seguit de situacions absurdes envolten les vides dels protagonistes que viuen resignadament.

Shaffer tria "Quina nit", el conte del Pare Noel que amb un humor anglès (potser català) i directe ens descriu un paisatge urbà i barceloní. Provoca rialles quan llegeix un fragment "Perdona, però t'has equivocat. Aquí fem reis".

Murakami destria "La revolta del terrat". Tot i que les revoltes entre veïns són poc creïbles, al final són versemblants. La lluita de classes (present en l'entorn de l'escriptor) és un tema habitual que Calders banalitza per treure-hi ferro.

Parker opta per "L'home i l'ofici". Hi ha un consens quan comenta que el final no li ha agradat massa. Recorda que el final són gags.

Shelley prefereix "Arbre domèstic", d'on destaca que aquí sí que apareix la policia (no ho feia als de la mà" i en remarca la facilitat per escriure l'absurd. Hi ha unanimitat.

Delibes es queda amb "Consciència, visitadora social". Es recorda la destral i sortim de la tertúlia per explicar com Capote es va desmaiar una vegada sentint-ne una història d'una.
Ha fet gràcia el títol i se'n valora el mèrit que té escriure el text en un moment històric tan punyent.
El tema del destí també és present a "El desert" i "en el de la mà", i torna a aparèixer la resignació i el conformisme ("Catalans pel món") pròpia d'un moment d'exili (experiència autobiogràfica-Mèxic).

Sissí tria "Feblesa de caràcter". Es detecta una forta moral quan hi ha les negociacions amb el lladre (li ve al cap Rubianes explicant-ho). S'assenteix quan s'afirma que la moral és present, però que els contes no són moralistes. En alguns casos, fins i tot, l'objectiu és deconstruir la moral.

La Laura s'assigna "El problema de l'Índia". El fet que el protagonista acabi detingut per un ram de flors i no per assassinar una dona fa que s'hagi imaginat una adaptació televisiva del conte. Alguns s'imaginen que Woody Allen o els Monthy Python podrien ser-ne els encarregats.

Baudelaire comença la fase final, on es tracten diversos temes.
.- Les primeres pàgines "despisten" però de seguida s'entra en un invers calderià. El conte més diferent de tots és "Les mans dels tramaturg". (Baudelaire)
.- La presencia d'un món oníric contrasta amb la resta dels contes. Agraden els dos mons, però hi ha preferència per la quotidianitat. (Capote).
.- Es prefereix els contes més llargs, els de la primera part (Imprevista certesa). (Murakami)
.- "El desert" fa adonar la fixació de l'autor per les mans. (Delibes)
.-Títol del llibre: crida l'atenció però és buit de significat (Shaffer). Ben triat perquè en molts contes hi ha altres realitats que estant ocultes. (Bukowski)
.- "La clau de ferro" sembla que prengui el pèl al lector: diu que resoldrà el misteri més endavant però no ho fa. (Capote)
.- "L'home i l'ofici" els gags estan ben portats (raça de negres). (Baudelaire)

Per acabar la trobada, recordem el següent documental Pere Calders, tocant de peus al cel

La trobada s'acaba amb la presentació dels propers llibres a càrrec de Delibes i la corresponent votació.

"Diario de un cazador", Miguel Delibes. 4 vots.
"Higiene del asesino". Amélie Nothomb. 4 vots.
"201 contes corrents". Joan Barril. 1 vot.

Finalment, és elegit Delibes. La propera trobada serà diumenge 31 de maig a l'hora del vermut.






dimarts, 25 de novembre del 2014

ACTA 27a REUNIÓ: "L'última nit" de James Salter

El dia que ens reunim tots plegats per parlar del llibre que toca en aquesta ocasió representa una data molt important pels integrants de "Els Lleons de la Vella Europa", ja que un dissabte de fa aproximadament cinc anys es va crear aquest club literari que, en definitiva, ningú pensava que hauria de durar tant. La veritat és que, en aquesta nova reunió, gairebé tots els components d'aquest entranyable grup no ens arribem a creure que portem tant de temps, ja que molts de nosaltres suposàvem que aguantariem, com a màxim, fins el tercer llibre, i no ha estat així. Encara que hi ha hagut gent que va estar des de l'inici però que ha anat abandonant (precissament avui rebem la trista notícia de que en Monzó i la Moliner deixen per ara el grup), hi ha hagut altres personatges que han entrat en diferents etapes de la trajectòria del club i això s'ha de destacar. I esperem que, si segueix el bon ambient i les ganes de proposar tot tipus de llibres, "Els Lleons de la Vella Europa" tingui una llarga vida.


Després d'aquesta obligada introducció i d'aquest homenatge a nosaltres mateixos, anem a introduir-nos en el llibre que es va convocar pel dia d'avui (15 de novembre de 2014): un llibre de relats anomenat L'última nit, escrit per l'autor James Salter. I en aquesta ocasió, per fer-ho més especial i per arrodonir la celebració del cinquè aniversari del club, haviem pensat fer la reunió sopant a la pizzeria Terracota, ja que va ser el lloc on vam fundar "Els Lleons de la Vella Europa". Però, finalment, per qüestions tan importants com el temps i per intentar ser-hi quasi tots els cèlebres autors (encara que Mary Ann Shaffer no ha pogut assistir), hem decidit trobar-nos cap a les vuit del vespre al bar "Diego's", un lloc que coneixem bastant bé perquè ja hi hem estat en altres ocasions per comentar altres propostes de llibres.

I després d'estar tots ben asseguts i preparats, el senyor Bukowski (que va ser l'autor que va proposar el llibre) ha començat a posar sobre la taula, i cap avall, vuit paperetes que contenen diferents frases que ell ha volgut destacar d'alguns relats que composen el llibre, formulant a continuació una pregunta relacionada amb aquell petit passatge i amb tota l'obra. Aquest estimulant joc ha servit per fer un debat interessant on cada un de nosaltres ha agafat una papereta i ha donat la seva resposta, contrastada o reforçada amb les opinions dels demés. I, resumint, el resultat ha estat més o menys el que comentaré tot seguit.

El primer atrevit en decidir-se a agafar una papereta ha estat en Capote que li ha tocat parlar sobre com es relacionen els personatges d'aquests relats, per si estar d'acord en afirmar que són relacions profundes, i ha comentat que els personatges són uns grans desconeguts entre ells i la senyora Parker està totalment d'acord posant l'exemple de la història de la dona amb el gos. Després és Murakami qui agafa una altra papereta i li toca contestar sobre si creu que està ben resolt el joc entre diàlegs i silencis que construeix el senyor Salter, i diu que és cert que els silencis estan molt buscats per l'autor però que creu que no li han sortit molt bé. Comenta que hi ha moments que et lies, encara que les paraules estan ben buscades, com les utilitzades per descriure als personatges. En aquest moment, en Baudelaire treu el que per ell és el tema principal de totes les històries: la falta de comunicació. A més, també deixa anar que li ha semblat que, de cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia però que li sembla que sigui el camí que agafin serà també una tragèdia per a ells. Murakami pensa que els personatges es resignen del seu passat, cosa que en Bukowski no hi està d'acord. La senyora Parker comenta que en tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, i en Baudelaire diu que el que més li ha agradat és com treballa l'autor la psicologia dels personatges i com utilitza els flashbacks.


Després és el mateix Baudelaire qui agafa una altra papereta i li toca respondre si creu que els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids, i respon afirmativament dient que són confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat "Arlington", que sembla que sigui un gir dintre de l'ordre dels relats. En Bukowski, en referència a aquesta pregunta en concret, destaca la importància que té la llum en cada relat. A continuació, és la Brigit O'Shaughnessy qui respon a la pregunta de si creu que els personatges de les històries són feliços, i comenta que ho han estat en un passat però que després se n'adonen, precissament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. I Edmond Rostand diu que els diferents relats retraten la vida de gent acomodada, amb bastant d'èxit professional. Després és en Julio Cortázar qui respon sobre si creu que les històries tenen algun fil conductor, donant la seva resposta rotunda de que sí que n'hi ha, possant d'exemple un passat que marca el present dels personatges, les infidelitats, o el tren que podien haver agafat algun d'ells però que ja han perdut la seva oportunitat. La Mary Shelley també destaca la solitud d'aquests personatges i tant en Bukowski com en Baudelaire comenten la individualitat de cada un d'ells.


Ara és la senyora Parker qui respon sobre el paper que juguen les dones en aquestes històries i comenta que, per a ella, les dones tenen un paper del segle XIX; li ha semblat que són antigues per la forma d'actuar. En canvi, en Bukowski pensa el contrari, ja que diu que són elles les que manipulen i les que manen, posant d'exemple el personatge de la Pamela d'un dels relats, i Mary Shelley diu que sembla que l'autor coneix bé a les dones, un comentari que en Bukowski remarca dient que les descriu molt bé. Murakami diu que mentre llegia els relats no feia distinció entre homes i dones. A la penúltima pregunta, en Delibes ha de respondre si creu que en les històries de Salter les pinzellades d'humor són gratuïtes, i respon que no hi ha res gratuit en el llibre i que l'autor et condueix tant endavant i endarrera quan vol.

I per últim, a la pregunta de per què et sembla que les frases fulminants funcionen tan bé en aquestes històries, Edmond Rostand comenta que es va perdre mentre llegia el llibre per culpa dels salts que hi ha en les històries i de la gran quantitat de noms i que, realment, l'ha trobat estrany. En Baudelaire deixa clar que la narrativa d'aquests relats requereix la concentració del lector, sobretot perquè l'autor té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent, per això creu que, a part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions. I és aquí quan entra en el debat l'últim relat del llibre, que sembla que per tots ha sigut el millor i el més emotiu. Però també dóna per parlar ja que cadascú pensa en les diverses possibilitats del sorprenent final. I d'opinions generals sobre el llibre cal destacar que a Parker no li ha agradat, excepte l'última història i poca cosa més; en Delibes diu que és fàcil de llegir encara que cada història requereix una mica d'atenció; i Brigit O'Shaughnessy ha trobat a faltar saber alguna cosa més d'alguna de les històries.

I per acabar la reunió, la Sissi proposa aquests tres llibres:

1. "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé (4 vots)
2. "La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol (3 vots)
3. "Como agua para chocolate" de Laura Esquivel (3 vots)

Després de la reunió al Diego's, alguns components del grup anem a sopar al Terracota, on fem un brindis pels cinc anys sense descans. I si no hi ha cap canvi, la propera reunió serà el 10 de gener de 2015.

Bona lectura.        

diumenge, 17 de novembre del 2013

ACTA 21a REUNIÓ: "Hombres Salomonela en el planeta porno" de Yasutaka Tsutsui

Els lleons ens tornem a reunir, aquest cop qui ens obra les portes del seu Castell és Sissi emperadriu, que ens fa salivar amb unes fantàstiques magdalenes. Tenim un nou membre, l’Aída, que té pendent posar-se un pseudònim, ens ha honrat amb la seva presència i a més comptem amb participació la Laura però ens manca la saviesa d’en Monzó.
A l’hora concordada comença la reunió, no sense haver patit abans algun que altre accident (pèrdues d’orina, caiguda escales avall i lactàncies vàries). Hem fet un canvi en la dinàmica de la reunió, Baudelaire ens planteja un seguit de qüestions que fan que la reunió sigui més dinàmica i participativa (Felicitats Baudelaire per la capacitat de sintesi a l'hora de fer les preguntes!).

1. L’escriptura resulta despreocupada, no busca cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades dóna la impressió de tractar-se d’una tonteria molt ben documentada. Lleugeresa o superficialitat?
Hi ha diverses opinions, Capote ens diu que per ell és més lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes. Delibes en canvi el troba més superficial, intencionat pel pes de la història. Murakami ens diu que impacte pel que diu, no per com ho diu. Cortázar comenta que es nota que Yasutaka Tsutsui s’ha documentat, sobretot en l’última història.

2. Sembla ser que aquest tipus de narració funciona millor en format curt. El conte més llarg és el que dóna títol al llibre, creieu que se’n ressent d’això?
Murakami i Sissi estan d'acord en que se'n ressent. Capote i Parker creiem que els contes són irregulars, n'hi ha de més bons que d'altres. Baudelaire ens comenta que la selecció dels contes no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i que el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.
A Capote el primer conte li recorda a Pere Calders (pel punt de realisme màgic), a Delibes i Parker a Quim Monzó.

3. El món s’inclina, misogínia o antifeminisme?
Delibes a trobat que tot el llibre és masclista, mentre que Sissi i Bukowski veuen com l'autor també caricaturitza als personatges masculins. Capote creu que és més provocador que masclista.

4. Violador de tabús, us ha incomodat algun fragment?
Tots coincidim en que el relat més cruel i violent és: "El límit de la felicitat". Delibes, fins i tot, es va plantejar deixar de llegir. Murakami ho sintetitza dient que la clau és la paraula límit, el límit de la crueltat. Capote ens fa una altra semblança, ara amb el director de cinema Haneke. A Baudelaire és el que més li ha agradat.

5. Ens presenta unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars. En qui considereu que posa més fe l’autor, en l’individu o en la societat?
La nova incorporació dels lleons ens diu que per ella el llibre és un: Desperta, això pot passar a la vida real! Pel que fa a la resta, hi ha dos punt de vista diferents. Els que creuen que el llibre té moralina (Capote, Baudeler, Bukowski, Parker) i els que l'han vist com històries sense res més. (Laura i Delibes).

6. Una narrativa molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. Quina és la imatge que us ha quedat més gravada?
N'hi ha vàries:
 - Parker, Sissi i Aída: "El límit de la felicitat". A Sissi i a l'Aída els impacte els maltractaments i a Parker el final al mar.
- Bukowski i Cortázar, L'últim fumador, en Cortázar en resalta el principi.
- Baudelaire ens parla de la tria de noms ocurrents i de l'escena del pervertit a l'ópera a "L'home salmonela al planeta porno".

Per últim, a la pregunta a qui no li ha agradat, sembla que hi ha unanimitat en que més que no ha agradat tothom creu que no ens ha deixat indiferents, que està molt ben documentat però que no se sabria a qui recomanar-lo.

Les tres propostes de Murakami són:
1. El Mercader de Venècia. William Shakespeare. (1 vot)
2. El Falcó Maltès. Dashiell Hammett. (6 vots). - (7 vots definitius)
3. Les aventures d'en Pinotxo. Carlo Collodi. (6 vots)

dijous, 1 d’agost del 2013

Poruno wakusei no sarumonera ningen de Yasutaka Tsutsui

Gènere: Contes

Any: Diversos

Edició en Castellà:
Títol: Hombres salmonela en el planeta porno
Editorial: Atalanta
Traducció: Jesús Carlos Álvarez Crespo
Any: 2.010
Pàgines: 200

Biografia i obra de l'autor:
Yasutaka Tsutsui a la wikipedia.

divendres, 5 d’agost del 2011

ACTA 9ena REUNIÓ 4/6/11, Mire al pajarito, Kurt Vonnegut




18'00h. Xiringuito de davant del Paddle, Calella.
Comença la reunió després de les pertinents salutacions de tots els Lleons.
Capote enceta el debat explicant que "no es correspon amb el que diu la contraportada". Cortázar continua i parla dels finals de les històries, "no tanca la història, sobretot la de les formigues". Delibes afirma "recordo alguns contes més que altres, per exemple el de la veu de la consciència, que és un conte mal posicionat en el llibre, és un conte bó".
Els membres del lleons estan d'acord en que es nota que són contes inèdits, "no tenen nexe entre ells", afirmen. Parlen d' "El club de Ed Luby", diuen que és bó, que és molt cinematogràfic.
Delibes diu "Fu Bar" m'agrada, fa crítica social; al final es casen i la crítica social es perd.
Baudelaire comenta "m'agrada la manera que té de descriure les persones, el meu conte preferit és Gotitas de agua". Cortázar continua: "el final no m'agrada"; i Sissí afirma del tema finals d'històries: "són desastrosos".
Murakami, també present a la reunió comenta "potser l'important no és el final, les altres pàgines del conte han valgut la pena...Amb 10 adejectius et defineix un espai..." Cortázar diu "t'ho imagines tot, és molt visual". "És molt descriptiu", continua la Núria.
Bukowski comenta que "Mire al pajarito", que dóna títol al recull de contes, és el que li ha agradat més, i que el "pitjor del llibre és la portada". Murakami afirma "a mi em molesta el dit gros.
Murakami tanca en certa manera el debat sobre Vonnegut comentant que "dir que un llibre de contes està bé costa molt". Proposa que quan fem llibres de contes "hauriem de començar per un i anar comentant totes les històries".
Hi ha una acord entre els membres dels Lleons, en general el llibre ha agradat, "ha estat bé", conclouen.

Dorothy Parker és la propera a presentar les seves tres propostes lectores. Comença amb força: "hi haurà òsties!", diu.
1. "El meu amor sputnik, de Murakami. 253 pàgines- "Vaig llegir la primera pàgina i m'en vaig enamorar". : 5 vots
2. "El Gran Gatsby", de FS Fitzerald. 223 pàgines. - "La gran novel.la de l'era del jazz" : 5 vots
3. "MAUS", Art, "còmic sobre nazisme". 2 vots

El fill innocent d'una de les membres dels lleons trenca el desempat entre les dues primeres novel.les. Les dues contraportades tenen dos colors diferents: blau i groc. El nen tria el color blau, que correspon a "El meu amor sputnik", de Murakami.
S'acorda que, tot i que la propera lleona a presentar les propostes és Murakami, ho farà Empar Moliner, per la impossibilitat de la primera en ser el dia 6 d'agost, data de la propera reunió, amb tots nosltres.
Es tanca l'acta i s'emplaça als lleons a la propera reunió.

APUNT DE l'ESCRIVENT: Demano disculpes a tots els lleons per penjar l'acta un pèl tard... Espero continuar comptant amb la vostra confiança en properes reunions. - Atentament, M. Shelly.

dijous, 21 d’abril del 2011

LOOK AT THE BIRDIE de Kurt Vonnegut

Gènere: Contes


Any: 2.009

Última edició en castellà:
Títol: Mire al pajarito
Editorial:Sexto piso
Traducció: Jesús Gómez Gutiérrez
Any: 2.010
Pàgines: 274

Biografia de Kurt Vonnegut a la vikipèdia
Pàgina oficial de Kurt Vonnegut

dimecres, 20 d’abril del 2011

Bocamolls (XIX)

"Aunque los solteros son gente solitaria, estoy convencido de que los casados son gente solitaria con cargas familiares."

Llegit a Mire al pajarito de Kurt Vonnegut.

diumenge, 7 de novembre del 2010

ACTA 6ena REUNIÓ 06/11/2010: Tres vidas de Santos, Eduardo Mendoza

8h. del vespre, La Xicra, Calella.
Benvinguda i salutacions entre els membres dels Lleons. Un apunt per l'acta d'avui: per causes de força major hem traslladat la reunió al bar La Xicra. Estem a l'espera de trobar un nou lloc adient per a les nostres reunions. La Vella Europa ha tancat. Surten diferents propostes per celebrar la propera trobada, entre elles, La Fusta, a dalt, o El Pla dels encants. Sembla que aquest últim lloc té prou punts per ser la nova seu dels Lleons.
Iniciem el col.loqui del llibre Tres vidas de Santos, d'Eduardo Mendoza. Qui el va proposar, J.K. Rowling, afirma que "Mendoza sempre m'ha agradat, però aquest llibre no". Delibes puntualitza: "la segona història no m'ha agradat gens i la última m'ha fet pensar en alguna altra història". Bukowski afegeix que la primera història és la millor. Tothom hi està d'acord, "crec que fallen els finals", conclou el mateix Bukowski. Baudelaire diu que "les tres històries s'assemblen molt"; i seguidament posa en exemples. Acaba sentenciant que "totes acaben amb un parrafada moral".
Delibes fa un símil amb la narrativa de Delibes (l'escriptor real): "fa servir adjectius molt concrets..." I continua: "a la primera història; tot i que al final també decepciona".
Cortázar participa en la conversa explicant que fins i tot en el primer conte li sobren entre 20 i 30 pàgines. Delibes l'acompanya i opina que tot i que la primera meitat passa bé, al final decau.
La conversa continua amb la segona història del llibre. Bukowski recorda "el bruixot de la tribu que Dubslav troba en un encreuament de camins i confón amb el dimoni". Capote continua: "quan semblava que la història s'animava i pensaves, ara passarà alguna cosa interessant...no hi aprofunfia".
Murakami pensa que a cadascuna de les històries hi ha una lliçó moral. Baudelaire hi està d'acord. Sissí diu "no hi he trobat alliçonament".
La conversa continua amb opinions sobre l'autor del llibre. Entre d'altres, Murakami diu: "el primer conte és el primer que va escriure (cronològicament), potser ara, ja no és el que era..." Bukowski afegeix: "a veure si ara potser no era el moment de donar-li el Planeta a Mendoza, doncs".
J. K Rowling explica: "tenia moltes expectatives i esperava la part picantona de Mendoza que aquí no he trobat..."
Murakami inicia la conversa envers els títols de les tres històries. Bukowski pensa que potser ajuntar aquests tres contes en un llibre has estat un invent d'un editor. Molts dels membres expressen la seva extranyesa sobre els títols dels contes i sobre el títol general del llibre. "No tenen sentit ni relació", diuen.
Capote afirma "no puc dir que no m'hagi agradat gens, en tot cas m'ha deixat indiferent".
Cortázar inicia el tema de la sintaxi i diu: "utilitza molt els dos punts i el punt i coma, i moltes vegades sense sentit". Ell mateix posa d'exemple la pàgina 76 del llibre i en llegeix un paràgraf tot assenyalant els signes de puntuació que ha enumerat. I acaba: "a mi m'agraden els punts i coma!".
Murakami explica "costa d'entendre el canvi de persones i el diàleg entre personatges. No trobo sentit a aquest canvi".
Sissí destaca la vida monòtona i lineal de tots els personatges, "no tenen alts i baixos". Delibes continua i llegeix la contraportada del llibre i indignada expressa: "és totalment mentida!". Tots el lleons hi estan d'acord i se'n riuen.
Cortázar fa notar la relació entre la primera història del llibre i el moment actual que vivim, la visita del Papa a Barcelona. Immediatament ens imaginem les famílies barcelonines que acullen els bisbes o sacerdots que vénen per participar en la visita del pontífex. Tot i que amb classe i a l'alçada del club, ens en fotem.
Continuant amb l'ambient fotetis comentem entre tots el tema del mort i l'esmòquing de la segona història. Capoten posa ordre.
Les conclusions es precipiten: "no ho acaba de fer bé, vol assemblar-se a Paul Auter", diu Capote. "Baudelaire continua "són històries molt cerebrals, les d'un escriptor treballant i prou". Tots els Lleons coincideixen amb la paraula indiferència.
Mary Shelly és la següent en fer les tres propostes.
1. Desayuno con John Lennon y otras crònicas para la história del rock", del periodista-crític musical Robert Hilburn.
2. "Esmorzar a Tiffany's", de Trumman Capote.
3. "A gust amb la vida", d'Anna Gavaldà.
Amb 4,7 i 1 vot respectivament, la segona opció és l'escollida per a la propera reunió, que celebrarem el dia 15 o 22 de gener del 2011 a un lloc per determinar.
Ha de constar en acta l'absència justificada de la membre Anònim, la qual ha delegat el vot a Baudelaire i la membre sense nom, la qual ha estat representada pel seu marit, també sense nom; (va sorgir la proposta no formal d'anomenar-los Moliner i Monzó respectivament). També la incorporació de dues membres més que faran públic el seu pseudònim mitjaçant un mail a tots els membres dels Lleons.
S'acomiada la reunió i es tanca aquesta acta.



dijous, 4 de novembre del 2010

Bocamolls (VI)

“Nada ilusiona tanto a los nativos como teñirse el pelo de rubio, precisamente aquí, donde la falta de agua no permite a nadie lavarse la cabeza siquiera una vez al mes. Por supuesto, no son tontos: con la piel como el carbón y las facciones de simio, nadie pretende hacerse pasar por sueco. Simplemente, les gusta, como en nuestros países las joyas y los vestidos caros gustan a las mujeres viejas y feas.”

Llegit a Tres vidas de santos d'Eduardo Mendoza.

dimarts, 21 de setembre del 2010

TRES VIDAS DE SANTOS d'Eduardo Mendoza

Gènere: Contes

Any: 2.009
Títol: Tres vidas de santos
Editorial: Seix Barral
Pàgines: 192

Biografia i obra de l'autor:
Eduardo Mendoza, pàgina oficial
Eduardo Mendoza a la wikipedia