ACTA 42a REUNIÓ: "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang", de Nigel Barley

El dissabte dia 13 de gener ens vam reunir uns quants components dels Lleons de la Vella Europa (van faltar en Baudelaire, la Shaffer i l'Austen) a casa d'en Cortázar. Aquest cop vam escoltar les propostes de la senyora Parker per ficar-nos de ple en el debat sobre el llibre "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang". La mateixa Parker primer es va excusar per no haver-se preparat molt les preguntes però sí que havia escollit uns quants temes per parlar-ne sobre ells. A més, a última hora, havia buscat un vídeo per Youtube per començar ensenyant, com a curiositat, on viuen els dowayos del Camerun, els veritables protagonistes d'aquest llibre.

El primer tema va ser la relació entre l'antropòleg i el seu treball de camp amb els dowayos, per quina era la nostra opinió al respecte sobre la seva investigació, si era bo o no per la tribu. I la primera en respondre va ser la O'Shaughnessy que creia que el treball de camp sí que era positiu pels dowayos i veia que la feina de l'antropòleg era molt interessant. Per en Capote, si la qüestió era per la influència de l'antropòleg, podia haver sigut qualsevol altre blanc o occidental que podia haver fet el mateix paper, posant d'exemple la figura d'un sociòleg. En aquest moment, la Parker remarca una frase del mateix autor quan diu que l'únic moment que li donen pena els dowayos és quan estan malalts.

Poc després vam entrar directament a parlar sobre escenes que ens van fer riure, com la de l'home que es fa passar per un dentista, un moment boníssim del llibre. O com va comentar la Parker, el dialecte que ha d'aprendre l'antropòleg, que qualsevol to mal pronunciat produeix una confusió entre els dowayos, provocant situacions plenes d'humor. En Capote comenta que la gràcia del llibre és que et cola un divulgació científica amb humor i ironia, com tot l'episodi de la burocràcia, amb els funcionaris que fan tornar boig a l'antropòleg. En Delibes el veu totalment com un desgraciat per tot el que li passa, i O'Shaughnessy diu que de totes les decisions que prèn escull sempre la pitjor.

El següent tema va anar relacionat amb els rituals: el de la circumcisió, el de les calaveres o el de provocar la pluja. En Capote va comentar que per als dowayos tot gira al voltant de la circumcisió i que, a nivell teòric, no els hi funciona res, ho han de provar tot. En Murakami diu que ells sempre tenen la mateixa resposta: tota la vida ho han fet així, és una tradició. Però aquí en Capote creu que nosaltres no som conscients però també fem moltes coses sense quasi adonar-nos i perquè és tradició, sigui familiar o no. Però Murakami insisteix que els dowayos no saben perquè ho fan, ni per ells tampoc té un sentit religiós. La Sissi i la O'Shaughnessy pensen que els dowayos són com una societat tancada, que no evoluciona.

El següent aspecte que vam tractar era sobre el racisme i les jerarquies, perquè entre els dowayos es distingeixen i es tracten com a races diferents, com els fulbes o els pobres ferrers que són com el graó més baix per ser considerats causants de desgràcies. Per en Capote els judicis són molt bons perquè ningú pot ser humiliat, no hi ha sentència com comenta en Murakami. Vam parlar també de la importància que té per ells la cervesa, fins al punt d'arribar a l'escena on un paralític va a buscar cervesa ell sol amb una moto, totalment anecdòtic. O com el tema de l'ecologia, on un pensa que els dowayos viuen en perfecte harmonia amb la natura i, en canvi, utilitzen pràctiques clarament antiecològiques, com utilitzar pesticides per a pescar al riu.

Abans d'acabar, en Capote va tornar a remarcar aquest humor irònic de l'autor, totalment britànic per la manera d'explicar les anècdotes, i en Cortázar va trobar el llibre molt visual, com que un mateix es podia imaginar les plujes, la calor, o els vòmits al cotxe de l'antropòleg. Però bé, encara que l'antropòleg no va passar-ho molt bé allà, posant-se malalt vàries vegades, sis mesos més tard d'haver deixat la terra dels dowayos va tornar-hi.

Aquests van ser els tres llibres proposats per en Murakami:

1. "El cor de les tenebres", d'en Joseph Conrad (5 vots) 

2. "Contes escrits a màquina", d'en Gianni Rodari (1 vot)

3. "El gos dels Baskerville", d'Arthur Conan Doyle (3 vots)

Propera trobada el 7 d'abril de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 33a REUNIÓ: "Persépolis" de Marjane Satrapi

Els guardians de la revolució literària ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel·la gràfica més popular de Marjane Satrapi. La gent està nerviosa i es passeja per la cuina. No n’hi ha per menys, els últims esdeveniments indiquen que d’aquí divuit mesos l’Artur Mas podria publicar les seves memòries. La Cal·ligrafia d’Unitat Popular, una petita editorial antigramàtica, ha arribat a un acord per a la publicació del llibre. Els guardians som molt sensibles a les fluctuacions del mercat literari, però sembla que el futur és encoratjador. Catalunya serà literària o no serà. Murakami, que està en tot, em cuida i em serveix un gintònic. És un moment de gran exaltació. Li! Lite! Literatura!! Li! Lite...!

Dorothy Parker posa seny abans que ens obri un expedient la UEFA i inicia la reunió parlant de la infantesa de la protagonista. Sissí assenyala les virtuts del dibuix, com n’és d’entenedor i gràfic. Cortázar ens parla de la utilització de la línia i de l’absència de rectes (ell n’està molt de les corbes) i afirma que quan més funciona el còmic és quan la protagonista és petita. El dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració i, a més, també és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més hardcore (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren sentit.

La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. En aquest sentit, Capote ens assenyala una obvietat que ens havia passat per alt: no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia. Sóc l’únic a qui li ve de gust una Coca-cola?

La seva família és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet de que tinguin pasta. Els diners els hi faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Murakami ens assenyala la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més ximples del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

S’obre un debat acalorat al voltant de la cultura dels màrtirs, hi ha dos bàndols: El Front Murakamià Popular (FMP) i el Front d’Alliberament Capotià (FAC). El FMP defensa que és molt punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra, mentre que el FAC considera que és igual de terrible que es faci per la religió com en nom de la llibertat. La conversa es va caldejant, el FMP vessa un gintònic, el FAC s’ho pren com una ofensiva terrestre, volen les pastes com si fossin metralla. “Per Déu!”, criden uns. “Pel petroli!” “Per la llibertat!”, criden els altres.

Per Tutatis, la que estan muntant.

Poc després, durant la postguerra, Murakami, com a guardiana de la revolució literària, realitza les seves tres propostes:

1. “Otel·lo” de William Shakespeare (2 vots).

2. “Fuenteovejuna” de Lope de Vega (2 vots).

3. “El malalt imaginari” de Molière (2 vots).

Hi ha un empat tècnic fins que Delibes, una exiliada a l’estranger, desempata via mòbil. Peti qui peti, “Fuenteovejuna” serà la propera lectura dels Lleons (nota mental: a la gent se l’exilia per alguna cosa). En últim lloc, es concreta la propera ofensiva pel dotze de març, vagin afilant els sabres.

ACTA 8A REUNIÓ 26/3/2011 Zeitoun, Dave Eggers

18'00h de la tarda, al Bar Sant Joan, Calella. Canvi de local a última hora per tancament de l'anterior.

A les 18'11h, després de les salutacions inicials, comença la tertúlia amb la pregunta “A qui no li ha agradat?” Llegim la informació que via electrònica han fet arribar Bukowski i Shelley “tot i no haver-lo pogut acabar de llegir, el llibre està complint amb les expectatives i, a mesura que avança la trama, es va mostrant més interessant”.

Baudelaire opina que no li ha agradat i Delibes, el secunda dient “és com una peli de diumenge a la tarda”. Coincideixen en trobar-hi parts més interessants que d'altres i en què és bastant manipuladora la relació que té Zeitoun amb la família: no s'ho han cregut.

Murakami afegeix que “Zeitoun és massa bona persona, tot el que fa està bé i això m'ha molestat”.

Sissí afegeix: “a més, no està massa a casa. És un home fred amb els seus fills”. Per Cortázar “la relació amb les filles és el que més m'agrada”, per Marguerite Duras “té una bona relació amb la dona”, per Delibes “és indiferent amb ella” i per Baudelaire “no és crítica la narració amb aquesta actitud”. Per Monzó “Zeitoun és el contrari de la seva dona”.

Després d'aquest intercanvi d'opinions, surt el tema de la religió. Capote obre el debat dient “no representa cap problema que algú d'una altra religió canviï el parquet, però sí que ho és si has de conviure-hi”. Per Monzó “la religió hi té un paper molt important” i Delibes en destaca “el tractament que rep la família de la protagonista quan arriba amb el mocador. Sembla que no hagi pogut ser ella qui hagi decidit posar-se'l. És molt despectiu, no em fa el pes la lectura que en fa l'autor, em saben greu les connotacions negatives”.

Monzó apunta a les nombroses explicacions-comparacions que es fan entre El Corà i La Bíblia: “volen dir que és el mateix”. Murakami i Arendt ho veuen “com un intent d'explicar-nos El Corà”. Per tancar el tema Murakami afegeix que la fe ha salvat els protagonistes en molts moments i que, en situacions similars, el millor que es pot fer és tenir-ne.

Quan s'analitza la societat, l'entorn i la ciutat, les opinions són diverses. Dorothy Parker opina que “la societat americana ens la venen com a molt oberta i no ho és”, Madame Bovary “que les dones funcionen a part i que el llibre és un cas de discrimanció racial, tot i que detenguin el protagonista com a lladre”. Delibes veu que la reacció de Zeitoun “ha alimentat el seu ego, no va amb la seva família”. Capote ha trobat a faltar que es parlés de la ciutat de Nova Orleans.

Per acabar, la narració. Per alguns com Baudelaire el ritme és “basic, senzill, light” i “funcionaria millor si fos més realista”, per Sissí és “lent” i “m'han vingut imatges de la televisió del Katrina quan el llegia” i per d'altres “el ritme és l'adequat” (Capote), “és un llibre creïble” (Cortázar, Arendt i Parker). En general, l'opinió que és un llibre que permet una lectura ràpida i que el llenguatge és fluïd i és l'adequat per narrar aquesta situació.

En relació a la trama, Murakami opina que “si el llibre té una finalitat de denúncia, passa molt bé, però peca de no voler criticar altres coses (exemple del gos)”. Capote s'estranya de que no mati els animals.

Hi ha una coincidència general en què quan agafen Zeitoun el llibre perd l'interès generat fins al moment de la tempesta, però que al final, amb el desenllaç de la Kathy i les converses amb els policies, el llibre té un bon tancament.

Per acabar, Cortázar recorda que l'any vinent podrem veure una peli d'animació basada en el llibre.

Cal notificar el canvi de nom de Duras per “Hannah Arendt” i el bateig de “Quim Monzó” (J.T.). Per motius familiars, excusa l'absència l'acompanyant de Monzó (proposada, per alguns, com Empar Moliner).

Per acabar, Baudelaire presenta els 3 llibres. El resultat de les votacions és:

Solaris (clàssic de ciència ficció): 3 vots.

Mire al Pajarito (relats curts, humor negre, finals cinquanta): 8 vots.

¿Por qué odio Saturno? (còmic, els Estats Units dels noranta): 3 vots.

ZEITOUN de Dave Eggers

Gènere: No ficció

Any: 2.009

Última edició en castellà:

Títol: Zeitoun

Editorial: Mondadori

Traducció: Cruz Rodríguez Juiz

Any: 2.010

Pàgines: 336



Biografia i obra de l'autor:
Dave Eggers a wikipedia