Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carles Porta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carles Porta. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 d’abril del 2014

ACTA 24a REUNIÓ: "Tor. Tretze cases i tres morts" de Carles Porta

Visitem per primer cop l’estança de la Mary Ann Shaffer, situada a la vila de Blanes, on hi té foc encès tot l’any. Els cafès i les begudes són a l’ordre del dia, i també hi ha una coca casolana de ratassía que no es sap ben bé qui la portat, ja que tothom es vol adjudicar el mèrit. Quim Monzó obre la sessió amb un sec i funcional “què, com ha anat això?”, fet que genera una certa disbauxa. La sensació general és que la novel•la comença fort i va afluixant, el que transforma a Carles Porta en el Tata Martino de la literatura. Edmond Rostand, que avui no ha pogut assistir a la reunió, ens comunica mitjançant el whastapp que la lectura li ha semblat àgil i una combinació molt intel•ligent de llenguatge literari-periodístic. Capote i Bukowski no hi estan d’acord, i centren les seves queixes en la manca de recursos literaris de l’obra, ja que consideren que -al contrari que el documental, on es fa un bon exercici de síntesi-, el llibre es passa 400 pàgines explicant el mateix.

Per a Sissí l’escriptor ha volgut plasmar la seva obsessió i per això ha hagut de sacrificar l’estructura narrativa, ja que no hi ha continuïtat. Dorothy Parker ho corrobora afirmant que bàsicament és a ell -a l’escriptor-, a qui li deu agradar molt el llibre. Murakami veu dues parts ben diferenciades en el text, una primera novel•lada i una segona que es limita a ser una recopilació de dades. Pablo Neruda, per la seva banda, comenta que des d’un principi ja coneixes el final i que no sorprèn, per la qual cosa podem suposar que a Neruda li agrada quan les coses acaben d’una manera com a mínim cogombre.

Jordi Riba, un dels protagonistas del relat 

Shaffer, pel contrari, ha entrat molt en la història i s’ha sentit subjugada pel temperament de la gent de muntanya. Nosaltres que som persones civilitzades i pixapolides, tan sols hem tingut contacte amb bestiar d’aquesta índole mitjançant l’APM? i alguna reunió de veïns. Fins i tot en Capote s’atreveix a cavil•lar que el hippy neorural que apareix en la història probablement tenia un grup de rock català als 90s (si és així segur que surt a El tec i la teca 4). Shaffer posa l’accent en el fragment del relat centrat en les dones, una escena que en el llibre està narrada d’una forma quasi idealitzada i que en el documental fa misto, ja que està protagonitzada per unes catetes que no semblen ser les mateixes de la novel•la.

Capote afirma que la història cau en un cul-de-sac del que no es pot treure res, i que és una llàstima que no hagi estirat més el fil dels contrabandistes, per exemple, que hagués estat molt més interessant. Jo, en canvi, hi veig un destacable patetisme en el fet que cap trama pugui ser resolta, a Tor viuen en plena Era Hibòria i estan més enllà de les lleis dels homes.

Celebració de la Festa Major a Tor

Shaffer treu una carrot cake americana i s’acaba el debat. Mary Shelley, que mirava els Fruitis de petita i no li agradaven, i que durant una mala època va arribar a pelar un plàtan amb un ganivet, avui es sent valenta i ha tastat el pastís de fruita, però tan sols una queixalada. Ja per acabar, Mary Ann Shaffer presenta les seves tres propostes literàries:

1. “El cuiner del Dux” de Elle Newmark (Un novel•la inoblidable, 2 vots)
2. “Wonder” de R. J. Palacio (9 vots)
3. “A sang freda” de Truman Capote (3 vots)

Un cop acabades les votacions i després de veure diversos vídeos de YouTube de Magnum, s’estableix la propera reunió de la societat de “condueños” dels lleons. Ens trobarem el 14 de juny si una mà negra no ens ho impedeix.
Baudelaire

diumenge, 30 de març del 2014

La novel·la de no ficció

Novel·la de no ficció. Un oxímoron i un nou gènere literari creat per Truman Capote.
A la contraportada de Tor, l'editor decideix establir una certa comparació amb la novel·la reconeguda com a primera del gènere, "A sang freda":
 "...una arriscada aventura periodística convertida en narració literària -recordant el nord-americà Truman Capote."

Una comparació arriscada, ja que l'obra de Capote està considerada una de les grans obres literàries del segle XX.
A la propera trobada podem discutir amb aquells que hagueu llegit els dos llibres, si aquesta comparació li fa o no un favor a "Tor". Els que no hagueu llegit "A sang freda", a part de recomenar-vos la seva lectura, us deixo aquest article per tal que us en pogueu formar una opinió.


A sangre fría, inicio de la no ficción
Por Lizeth Gómez De Anda

El 16 de noviembre de 1959 la portada de un periódico local de Kansas dedicaba su primera plana a un crimen escalofriante: “Four in Holcom Murdered Family”. Ese día, a dos mil kilómetros, un periodista de cabello engomado y grandes anteojos leyó en el New York Times la nota de 300 caracteres, sobre el asesinato de la familia Clutter, hecho que lo inspiró para crear un nuevo género en la literatura: la novela de no ficción. Impactado y lleno de incertidumbre sobre algunos detalles del multihomicidio —como que la línea telefónica fue cortada para evitar llamadas de auxilio y que los asesinos no se llevaron nada de la suntuosa residencia—, Truman Capote se dirigió a Kansas en compañía de la escritora Nelle Harper Lee. Ese año, después de obtener la aprobación de su editor, el periodista tomó los primeros datos que habrían de convertirse en una de las obras más importantes del siglo XX: A sangre fría. La obra, ejemplo de una investigación profunda, logró, en palabras del escritor Rafael Pérez Gay, hacer que el periodismo se convirtiera en literatura pura y dura. “Si uno lee A Sangre Fría todavía asombra la precisión con la que ha sido narrada, la destreza para caracterizar y darle densidad a los personajes, y la sangre fría para describir la terrible noche en la que lo asesinos terminaron con la vida de la familia Clutter, salieron de la casa con 50 dólares, cuatro vidas y el principio de una gran obra literaria”, señala. Capote, que llamaba la atención por su personalidad extrovertida, concibió la idea de la novela motivado por el deseo de escribir un libro que se leyera como prosa pero que, en cada detalle, fuera rigurosamente cierto: “hizo periodismo de la mayor calidad, documentando hasta el último detalle de lo que escribía, pero también literatura de la mayor calidad escribiendo rigurosamente todo lo que había investigado”, expresa el novelista e historiador Héctor Aguilar Camín. “Estableció un género que revolucionó todo el ámbito de no ficción, porque es una historia verdadera y documentada, es también una historia dramática que tiene la revelación de un enigma”, agrega. Más allá de sus expectativas, Capote logró convertir un suceso, que la prensa tradicional abordaría de manera fragmentada, en un texto literario: “probablemente este material puesto en otras manos no hubiera dado el resultado que dio en la prosa extraordinaria de Truman. Su novela ha quedado como una insignia de lo que puede ser el periodismo si se escribe con inteligencia y con talento”, expresa Pérez Gay. Previendo un poco de las críticas que podían surgir, recuerda el escritor Eliseo Alberto, Capote se adelantó: “inventó un género, algo que nadie había hecho todavía y él mismo lo mencionó. Lo hizo con gran maestría y el resultado de su trabajo continúa vigente”. El autor de Desayuno en Tiffany’s dedicó seis años de su vida a realizar una profunda investigación de campo, un análisis detallado de los registros oficiales y, para José Carreño, principalmente “la realización de entrevistas verdaderamente desalmadas con los asesinos de la familia (Hickcock y Perry Smith)”. “Esta novela acuña dos vertientes que se pensaban totalmente opuestas”, señala Carreño. Para el poeta Luis Miguel Aguilar: “A sangre fría tiene ese mérito: ahí surge la novela de no ficción. Al principio despreciaron el género autores como Norman Mailer que tiempo después acabaría incurriendo en él con La canción del verdugo. Por otra parte el periodista y escritor Rubén Cortés afirma que desde el siglo XVIII hay antecedentes del género: “en realidad antes de A sangre fría existía algo estilísticamente similar a la no ficción cuando en 1722 Daniel Defoe escribió El año de la peste, un libro sobre la epidemia de peste bubónica que azotó a Londres en 1665”. Con una pijama de seda, Truman Capote pasó noches gestando la novela hasta la muerte de los asesinos: ¿En total cuánto dinero encontraste de los Clutters? preguntó el periodista a Perry Smith. Cuarenta o cincuenta dólares, respondió.

La novela consagró a Capote como uno de los escritores de la literatura norteamericana del siglo XX.
Capote sigue paso a paso la vida del pequeño pueblo de Holcom, y realiza los retratos detallados de las víctimas de una muerte tan espantosa como insospechada, acompaña a la policía en las pesquisas que condujeron al descubrimiento y detención de Hickcock y Perry Smith. La novela se concentra en los dos criminales psicópatas hasta construir dos personajes perfectamente bien definidos que retratan la desesperanza humana.

divendres, 28 de febrer del 2014

Tor. Tretze cases i tres morts de Carles Porta

Gènere: Novel·la de no ficció
Any: 2005


Editorial: La Campana
Pàgines: 424

Biografia i obra de l'autor:
Carles Porta a la Viquipèdia.