Ens reunim per primer cop a casa de la molt il•lustre Delibes, en un menjador espaiós on hi té cabuda un cafè brasiler, uns pastissos casolans, algun que altre gintònic (a major glòria de Quim Monzó) i La tesis de Nancy, la novel•la de Ramon J. Sender. Abans de començar la reunió sembla que hi ha unanimitat; els pastissos estan “de muerte”.
Delibes obre la vetllada comentant que és la segona vegada que llegeix La tesis de Nancy, i que les seves impressions no poden haver estat més contràries; l’humor de la novel•la ha canviat amb el temps. Exemplifica el seu parer assenyalant que també podia haver proposat la lectura de El zoo d’en Pitus, un llibre que en el seu moment li va agradar molt, però que difícilment l’haguéssim gaudit a l’actualitat. Vist en perspectiva, potser el retret que li feia Delibes a la novel•la no era que hagués canviat, sinó que no hagués canviat amb ella, ja que Delibes és una versió 2.0 de qui anys enrere va llegir la novel•la, mentre que La tesis de Nancy continua sent la mateixa obra. Tothom canvia, bé, exceptuant Cher.
Delibes, un pèl tard, tot s’ha de dir, inicia el nostre ritual de preguntar si a algú no li ha agradat i en general sembla que a tothom se li ha fet molt pesat. L’edició d’estudiants, a més, consta de molts peus de pàgina, i posar-se a llegir-los tots pot fer la lectura encara més feixuga. No s’ha de menysprear l’esforç que posen alguns en demostrar als alumnes com d’avorrida pot ser la literatura.
A Murakami li sorprèn que, al ser una narradora anglosaxona, l’autor deixi expressions en anglès i altres les tradueixi. La selecció li sembla d’allò més arbitrària i no hi veu el sentit. La sensació és que Sender, amb unes ulleres de sol ben fosques, ha fet de porter de discoteca deixant passar certs anglicismes i prohibint el pas a d’altres perquè porten bambes, tenen les “patilles” massa llargues o no tenen la fonètica adequada. Tot sembla indicar que la discoteca de la Nancy es reserva el dret d’admissió.
Shelley assenyala que la novel•la repeteix una i una altra vegada la mateixa broma. Bukowski la recolza dient que quan portava 80 planes pensava que amb el que l’autor havia dit ja n’hi havia prou, que no podia continuar 300 planes així. Doncs sí, són 300 planes igual. Shelley i Bukowski senten molta afinitat alhora d’expressar els seus punts de vista. Cuate, aquí hay tomate.
Capote, per la seva banda, diu que el llibre ha estat molt intel•ligent, ja que el més evident seria utilitzar un personatge culte i refinat alhora de criticar l’Espanya senzilla i ignorant d’aquell temps, però la novel•la, en canvi, fa el seu anàlisi a partir de la mirada d’una estudiant nord-americana bastant curta de gambals. El mecanisme narratiu busca el contrast cultural per provocar el somriure del lector. Això fa preguntar-se si existeix la traducció a l’anglès de La tesis de Nancy (Nancy’s thesis), i quina mena de psicotròniques conclusions en trauria un lector anglosaxó.
A tots ens ha vingut al cap l’evident fill bastard de la novel•la de Sender; Sin noticias de Gurb, que com ve comenta Capote, també racionalitza convencionalismes que per a tu són normals, però que al ser filtrats per la mirada d’un estrany es tornen absurds i ridículs. Tot i així la popular obra d’Eduardo Mendoza és molt més àgil, fet que posa en solfa que La tesis de Nancy té un evident problema d’estil. Un servidor, a més, puntualitza que Mendoza no només modernitza la forma sinó també el contingut, ja que fa la narració més urbana i afegeix ciència ficció.
Bukowski, ja parlant de l’últim tram del llibre, critica el fet que el final sigui tan abrupte, cosa que resulta paradoxal sobretot si tenim en compte que Sender ha estirat tant el xiclet. Finalment Delibes, com a bona amfitriona, ens consola comentant que com a mínim hem llegit un clàssic.
A continuació una críptica Shelley fa les seves tres propostes de lectura;
1. “La gatera” de Muriel Villanueva i Perarnau (4 vots)
2. “Abierto toda la noche” de David Trueba (3 vots)
3. “Un català al laberint de Terra Santa” d’Esteve Soler (4 vots)
En el desempat surt escollida La gatera, tot i que la criptiquíssima Shelley no hi està d’acord. La propera quedada serà el 23 de Març al mateix lloc. Bona lectura a tohom!
Baudelaire
