ACTA 14a REUNIÓ: "Estrella Distante" de Roberto Bolaño

Davant la pregunta d'en Bukowski, la resposta general és que el llibre ha "agradat a mitges".

Delibes, Moliner, Parker, Sissí i Murakami consideren que la primera meitat ha estat intrigant, però que després era necessari rellegir fragments, tornar enerere...per entendre què s'estava dient.
Relacionat amb això, a escriptores com Parker i Sissí, o Delibes els ha molestat els diversos salts en l'espai i temps que es van succeïnt. Tot al contrari que a en Baudelaire i Monzó, que els ha agradat aquesta tècnica ja que els llenguatge usat ho permetia i, a més, no ha fet perdre el fil en cap moment. Agosaradament, en Capote i Bukowski consideren un encert aquests salts que han permès que es vagin enllaçant les diferents històries.

Per altra banda, Cortázar i Bukowski consideren que hi ha "escenes infrahumanes" que fan riure (marica sense braços) i altres com Murakami han fet una "lectura en diagonal" dels fragments on es parlava d'alguns autors ja que els trobava difícil de seguir pel desconeixement que té del tema.

Pel que fa a l'argument, es critica la falta de protagonisme de les germanes Garmendia (Sissí) i Shelley comenta que en l'escena del cafè "em vaig pensar que els mataria a tots, que seria l'únic poeta que quedaria viu).

La unanimitat és present quan es parla del final, ja que ha agradat a tothom. Capote discrepa considerant que "no se sap si ha mort o no, com a mort...el final és massa obert".

Es considera que tot i les metàfores que hi ha al llibre (que en són moltes) i el "difícil" argument, el llenguatge és fàcil d'entendre. També es destaca com el llibre pretén ser una crítica a Pinochet (Sissí), un retrat del Chile literari dels '70 (Baudelaire) i un primer pas cap a una altra novel·la de l'autor: "Los detectives salvajes" (Bukowski).

Per acabar, Sissí fa notar que "després de la lectura, de desfer el llibre, sembla que m'agrada més".

Un cop finalitzada la tertúlia Sissí presenta els següents llibres i s'obtenen aquests resultats a les votacions:

"La pell de la revolta" de Jordi Sierra i Fabra (3 vots)
"La conversación" Mercedes Salisachs (0 vots)
"La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey" de Ann Shaffer (7 vots)

Murakami proposa convidar a la propera trobada a la Marta Vilella, la traductora al català del llibre escollit. S'aprova per unanimitat.

Sobre Bolaño i Estrella Distante

Hola Lleons. Només quatre ratlles per situar-nos amb Roberto Bolaño i Estrella Distante.

Bolaño va néixer l’any 1953 a Xile, on va viure fins que als quinze anys es va traslladar amb tota la seva família a Mèxic. Allà va continuar amb els seus estudis secundaris fins que als disset anys els abandonà definitivament. Als vint anys va tornar a Xile per recolzar Allende, però quan va arribar-hi es va trobar amb el cop d’Estat de Pinochet, l’11 de setembre de 1973, i va ser empresonat vuit dies. Va tornar a Mèxic, on junt amb a un amic va formar el moviment poètic autoanomenat “infrarrealista”, que s’oposava als poders dominants de la poesia mexicana. Des de llavors, mai es deixarà de considerar poeta. Va començar al cap de poc a escriure prosa, més o menys quan emigra a Catalunya. Un cop al nostre país va treballar en diversos oficis (vigilant nocturn d’un càmping de Castelldefels, veremador algun estiu), fins que va decidir dedicar-se completament a la literatura. L'any 1982 es va casar amb Carolina López, catalana, i es van instal·lar a Blanes. A partir de 1990, amb el naixement del primer dels seus dos fills, va veure que no podria alimentar la seva família només escrivint poesia, i va començar seriosament amb la narrativa; alguns dels seus contes li reportaren diversos premis literaris municipals. La fama, però, no li va arribar fins que el 1998 Los Detectives Salvajes va guanyar el Premio Herralde de Novela. A partir de llavors, la seva fama i la seva producció literària aniran exponencialment en augment fins que el 15 de juliol de 2003 morirà a l’hospital de la Vall d’Hebron, víctima d’un càncer.

Estrella Distante fou la quarta novel·la que va escriure Bolaño i hi podem resseguir en part la seva biografia, des dels inicis d’estudiant en tallers de poesia (aquest Arturo Belano, alter ego seu) passant pel cop d’estat de Pinochet (amb aquest feixisme militar, violent i fred, que viu i sent com el mal absolut, i que aquí ens dibuixa amb el personatge del poeta autodidacta Ruiz Tagle), fins la seva emigració al nostre país. També hi podem detectar, en la forma d’escriure, en els escenaris i en els personatges, aquesta voluntat poètica de la seva escriptura que sempre el va acompanyar.

I per acabar, unes paraules de Bolaño, autodefinint-se políticament: «no me gusta la unanimidad sacerdotal, clerical, de los comunistas. Siempre he sido de izquierda y no me iba a hacer de derechas porque no me gustaban los clérigos comunistas, entonces me hice trotskista. Lo que pasa que luego, cuando estuve entre los trotskistas, tampoco me gustaba la unanimidad clerical de los trotskistas, y terminé siendo anarquista (…) Ya en España encontré muchos anarquistas y empecé a dejar de ser anarquista. La unanimidad me jode muchísimo.»

Un inconformista fins al final, en molts sentits, sobretot en el literari. I no vull avançar gaires coses més perquè no sé com aneu de lectura. De moment ho deixo aquí. Espero que aquestes línies us ajudin a contextualitzar el que aneu llegint. Salut!

[Fonts: Wikipèdia, Archivo Bolaño (garciamadero.blogspot.com), Biografías y vidas (www.biografiasyvidas.com), Roberto Bolaño. La última entrevista periodística y otros textos (www.elortiba.org/bolano.html)]

Estrella distante de Roberto Bolaño

Gènere: Novel·la

Any: 1.996

Última edició:
Editorial: Anagrama
Any:
Pàgines: 160

Biografia i obra de l'autor:
Roberto Bolaño a la wikipedia

ACTA 13a REUNIÓ 31/3/12, Se sabrà tot, Xavier Bosch

Satisfacció generalitzada és el que es respira entre els lectors. Podríem dir que tot i no entusiasmar exageradament a ningú, és un dels llibres que hem llegit que ha donat una millor sensació en general. 

Els membres del club ho atribueixen a diversos factors en els que tots hi estan més o menys d’acord: El fet que s’emmarqui a Barcelona la fa propera, les històries en un principi independents estan ben travades per tal de mantenir la intriga tot i saltar constantment d’un personatge a un altre, el llenguatge planer i alhora mordaç i una història complex però explicada de forma senzilla i relativament fàcil de seguir, l’estructura dels capítols que donen agilitat a la narració i a la seva lectura. 

Com a tota bona novel·la negra és molt visual i fàcilment se’n podria fer una pel·lícula. Tothom es mostra a més encuriosit per saber fins a quin punt l’escriptor Xavier Bosch hi ha posat part de la seva biografia com a director d’un diari i d’un programa de radio. Ens queda el dubte de si les pressions polítiques i empresarials que explica al llibre de forma tan realista són a més, reals. En aquesta vessant del realisme que dóna la novel·la, alguns dels lectors presents a la reunió també valoren el bé que s’explica la captació de immigrants joves per part de xarxes terroristes o la forma de treballar en un diari. 

En resum, una novel·la negra que ha enganxat a tothom amb un inici on ja veiem al protagonista vençut, cosa que dóna intensitat a la narració. 

Presentació dels llibres candidats per a la propera trobada:
“Estrella distante” de Roberto Bolaño, 5 vots
“El mal de Montano” d’Enrique Vila-Matas, 2 vots
“Dublinesos” de James Joyce, 3 vots

Ens trobem els proper 19 de Maig a les 18h a un lloc per determinar.

Se sabrà tot de Xavier Bosch

Gènere: Novel·la negra

Any: 2.009

Última edició:
Editorial: Proa
Any: 2.011
Pàgines: 304

Biografia i obra de l'autor:
Xavier Bosch a la wikipedia

ACTA 12ena REUNIÓ 07/01/2012, En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano

Comença Murakami, qui va proposar la novel·la. Ens parla d'un llibre que li ha agradat molt, on ha trobat uns personatges que busquen constantment trencar amb el passat, començar una nova vida, des de zero, però amb afecte. I ho fan a París, una ciutat que esdevé un protagonista més de la novel·la.
Hi ha un acord general en que el personatge principal, la Louki, ens ha recordat una mica a la Holly de "Esmorzar a Tiffany's" de Capote.
També sembla interessant la forma d'explicar la vida de la Louki, amb diferents narradors que ens expliquen cadascú una etapa.
Quan Murakami diu que el final és previsible, però manté una intriga constant, hi ha certa desaprobació per part de la resta de lectors. Sembla ser que a Murakami és a l'única a qui la novel·la l'ha entusiasmat. Per a la resta, no ha despertat massa interès i fins i tot s'ha fet aburrida. Alguns ens salvarien un primer capítol de plantejament que els hi va interessar i prou. Tot i tenir ingredients en aparença atractius (París, anys 60, ambient nostàlgic, bohemia...) la novel·la en general no ha atret.
Hi ha discrepàncies entre uns que afirmen que les descripcions són detallades i interessant i altres que les troben superficials i poc interessants.
Se l'acusa de voler mantenir la intriga sense aconseguir-ho.

En aquesta ocasió és Monzó qui proposa 3 llibres:

- "Córrer o morir" de Killian Jornet - 2 vots
- "Raons i tòpics" de Josep Ma Terricabres - 2 vots
- "Se sabrà tot" de Xavier Bosch - 6 vots

Propera reunió: 31 de Març a les 18h a un lloc per determinar.

En el cafè de la joventut perduda. Patrick Modiano

D'aquesta novel·la, se n'han dit coses com:

Diuen que Modiano escriu sempre sobre París i els records de la seva infància o adolescència o joventut que potser no van ser gaire fàcils. Si escriu sobre París no ho fa minuciosament ni descriptivament. Diríem que escriu sobre l'atmosfera dels cafès i dels petits hotels de París, amb la soledat i el silenci dels seus personatges que sempre es cerquen a ells mateixos.

La prosa es elegante, luminosa y cautiva desde la primera página del libro. Queremos saber qué sucedió con Louki, eje central de la novela, una chica, hija de una trabajadora del famoso Moulin Rouge parisino que tiene una desazón en la vida difícil de entender para los cuatro personajes que explican sus aventuras con ella.

Podríamos hablar de una novela de misterio, al fin y al cabo, la vida de Louki es un completo misterio, hasta que los verdaderos protagonistas, los que nos explican la historia van enseñándonos fragmentos de una vida triste, de una juventud perdida, como bien reza el título de la obra.

Esos monólogos reflejan admirablemente tanto la psicología e inquietudes del narrador de turno ( el estudiante, el detective, el escritor frustrado…) como de su objeto de estudio: la muchacha misteriosa que acude al local.

Una constante en los personajes de Modiano es la soledad: la soledad y la necesidad de afecto. Por eso todos nos resultan tan cercanos y a todos deseamos abrazarlos.

El otro día escuchaba a Vila-Matas hablar de la importancia del título en una novela.[...] Yo no sé cuál habría sido el destino de la novela de Modiano de haberse titulado de otra manera. Pero cuando una abre las páginas de un librito editado por Anagrama, con una fotografía deliciosa, muy Doisneau, de una mujer joven absorta en tomar notas mientras fuma, sentada ante un café en una terraza parisina, quiere automáticamente formar parte de esa historia.

La protagonista no es Louki, nombre carnavalesco de la mujer que nos gustaría identificar con la de la portada. La protagonista es París, otro París, poco mítico, desconocido, nocturno e inhóspito. Como ese Moulin Rouge en el que trabaja la madre de Louki.

Modiano ha depositado todo su talento en un solo personaje, en Louki y Louki es mucho más que un personaje. Louki es un estado de ánimo. Otoñal, efímero, solitario, de confidencias y huidas. Real.

En mi opinión esta novela, considerada por “Lire” la mejor novela francesa del 2007, se ha quedado corta, al final queremos conocer mejor a Louki y también a los demás protagonistas cuyas vidas se cruzaron con la de ella viéndose tocadas, afectadas por ese encuentro. Pienso que Modiano ha creado un personaje demasiado grande para muy pocas páginas (131), y al final, cuando llegamos al desenlace, resulta que hemos sido nosotros mismos quiene hemos ido rellenando huecos, explicando, justificando, razonando, concluyendo…