ACTA 29a REUNIÓ: "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders

En aquesta ocasió, la tertúlia del llibre escollit comença amb unes reflexions sobre com un llibre de contes (tants contes) marca la conversa: per alguns en facilita la lectura i per altres, a més, en dificulta el comentari. La valoració general, però, és molt bona.
Capote, el conductor de la trobada, ens explica quin mètode seguirem: ha agrupat els contes per temes / colors i cadascú anirà agafant un paperet i llegirà una frase que servirà d'inici.

El primer és Bukowski i escull "El principi de la saviesa". És dels millors que ha llegit i es recorda que ha aparegut a un altre recull "Antaviana" amb "Quieta nit". En estaca com tracta els "nos" i que se'n riu de la burgesia catalana (aquesta crítica social serà habitual en el llibre).
Hi ha un consens quan es diu que Quim Monzó s'ha inspirat en els seus contes per escriure les seves novel·les.

Cortázar elegeix "Coses de la Providència". La primera valoració que en fa és que barreja la quotidianitat amb la fantasia: un seguit de situacions absurdes envolten les vides dels protagonistes que viuen resignadament.

Shaffer tria "Quina nit", el conte del Pare Noel que amb un humor anglès (potser català) i directe ens descriu un paisatge urbà i barceloní. Provoca rialles quan llegeix un fragment "Perdona, però t'has equivocat. Aquí fem reis".

Murakami destria "La revolta del terrat". Tot i que les revoltes entre veïns són poc creïbles, al final són versemblants. La lluita de classes (present en l'entorn de l'escriptor) és un tema habitual que Calders banalitza per treure-hi ferro.

Parker opta per "L'home i l'ofici". Hi ha un consens quan comenta que el final no li ha agradat massa. Recorda que el final són gags.

Shelley prefereix "Arbre domèstic", d'on destaca que aquí sí que apareix la policia (no ho feia als de la mà" i en remarca la facilitat per escriure l'absurd. Hi ha unanimitat.

Delibes es queda amb "Consciència, visitadora social". Es recorda la destral i sortim de la tertúlia per explicar com Capote es va desmaiar una vegada sentint-ne una història d'una.
Ha fet gràcia el títol i se'n valora el mèrit que té escriure el text en un moment històric tan punyent.
El tema del destí també és present a "El desert" i "en el de la mà", i torna a aparèixer la resignació i el conformisme ("Catalans pel món") pròpia d'un moment d'exili (experiència autobiogràfica-Mèxic).

Sissí tria "Feblesa de caràcter". Es detecta una forta moral quan hi ha les negociacions amb el lladre (li ve al cap Rubianes explicant-ho). S'assenteix quan s'afirma que la moral és present, però que els contes no són moralistes. En alguns casos, fins i tot, l'objectiu és deconstruir la moral.

La Laura s'assigna "El problema de l'Índia". El fet que el protagonista acabi detingut per un ram de flors i no per assassinar una dona fa que s'hagi imaginat una adaptació televisiva del conte. Alguns s'imaginen que Woody Allen o els Monthy Python podrien ser-ne els encarregats.

Baudelaire comença la fase final, on es tracten diversos temes.
.- Les primeres pàgines "despisten" però de seguida s'entra en un invers calderià. El conte més diferent de tots és "Les mans dels tramaturg". (Baudelaire)
.- La presencia d'un món oníric contrasta amb la resta dels contes. Agraden els dos mons, però hi ha preferència per la quotidianitat. (Capote).
.- Es prefereix els contes més llargs, els de la primera part (Imprevista certesa). (Murakami)
.- "El desert" fa adonar la fixació de l'autor per les mans. (Delibes)
.-Títol del llibre: crida l'atenció però és buit de significat (Shaffer). Ben triat perquè en molts contes hi ha altres realitats que estant ocultes. (Bukowski)
.- "La clau de ferro" sembla que prengui el pèl al lector: diu que resoldrà el misteri més endavant però no ho fa. (Capote)
.- "L'home i l'ofici" els gags estan ben portats (raça de negres). (Baudelaire)

Per acabar la trobada, recordem el següent documental Pere Calders, tocant de peus al cel

La trobada s'acaba amb la presentació dels propers llibres a càrrec de Delibes i la corresponent votació.

"Diario de un cazador", Miguel Delibes. 4 vots.
"Higiene del asesino". Amélie Nothomb. 4 vots.
"201 contes corrents". Joan Barril. 1 vot.

Finalment, és elegit Delibes. La propera trobada serà diumenge 31 de maig a l'hora del vermut.

ACTA 28a REUNIÓ: "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé

Són les sis de la tarda del 10 de gener de 2015. Ens tornem a trobar a casa d'en Capote i la Parker per parlar d'un altre llibre, en aquesta ocasió de la novel·la “Faré tot el que tu vulguis”, de l'autora Iolanda Batallé. Llàstima que avui hi ha un buit bastant gran en el grup ja que falten cinc integrants que no han pogut assistir a la reunió per diverses qüestions, que són en Baudelaire, l'O'Shaughnessy, en Bukowski, la Shelley i en Delibes. Igualment, la Shelley ha volgut deixar clar, mitjançant un missatge, que per a ella ha estat una bona lectura.

Bé, com és costum, abans de començar, la persona que va exposar el llibre (aquesta vegada li toca a la Sissi) obre el debat a la seva manera, fent unes preguntes o introduint un tema que serveixi per iniciar la xerrada. Primerament, la Sissi comenta que, entre els llibres que va portar, aquest el va escollir pels personatges que apareixen i no tant pel sexe, informant que ella se sent identificada amb la protagonista, la Nora. I per iniciar el debat, proposa que tots fem un comentari global sobre el resultat de la novel·la. El primer que parla és en Capote, que diu que li ha agradat com està escrita però que la història no se l'ha cregut, una opinió que comparteixen tant la Parker com la Shaffer. Però la Sissi vol deixar clar que coneix un cas real, molt semblant al de la novel·la, una afirmació que ens sorprèn a quasi tots però que no neguem que pugui ser veritat.

Murakami s'introdueix en el debat dient que la Nora sembla que descobreixi que és una altra persona i que, en certs punts, li recorda massa a la sèrie de televisió “La Riera”, una curiosa relació en la que també hi està d'acord la senyora Parker. Després, la Shaffer comenta la manera d'escriure de la senyora Batallé, repetint recursos com el del taxista, un fet que l'ha perjudicat alhora de llegir la novel·la ja que en molts moments estava intranquila, sense poder concentrar-se. Ella hauria preferit que, en comptes de centrar-se tant en els pensaments de la Nora, hagués anat més al gra. I la Parker diu que la majoria d'aquests pensaments són com somnis i en Murakami aprofita l'avinentesa per dir que no ha entès on portaven aquests somnis. Aquí és el moment que en Capote torna a comentar que no li ha agradat el que explica l'autora.

Ara és l'Edmond Rostand qui apareix en escena, dient que li ha agradat el llibre però que troba que la cosa més inversemblant de la història és la relació de la Nora amb l'avi, encara que creu que és més una anècdota que un trauma, al contrari que en Capote que pensa que sí que és un trauma i aprofita per dir que per totes les coses que li passen a la Nora, al final és normal que es desvetlli el gran secret que tenia amb l'avi. Però en Murakami i la Shaffer troben que el moment del tatami xoca molt. I poc després, per primer cop surt a debat el personatge d'en Nacho, de la mà de la senyora Parker que comenta que és un “putero” i en Murakami diu que és totalment creible. En Rostand parla de la vida de la Nora que podria ser bastant lineal, i en Nacho sembla que li obre més móns.

En aquest moment de la tertúlia, en Capote ressalta una escena que de veritat li ha agradat molt per com està escrita: és el moment del bar on la Nora passa a dominar la situació amb en Nacho. I en Murakami diu que sí que li ha agradat el llibre però que, torna a repetir, els moments dels somnis li han molestat una mica. La Shaffer opina el mateix, pel simple fet de que volia trobar alguna cosa que potser se li escapava, com l'explicació de les frases que es van repetint a cada capítol. Per això, en Capote creu que l'autora volia transmetre la manera de ser de la Nora a través de la seva línea de pensament. I en Cortázar, deixant de banda aquesta qüestió, fa saber que mentre avançava la història volia que en Nacho i la Nora es possessin a fer l'amor d'una vegada, però la Shaffer pensa que això hagués estat contradictori pel desig i els principis de la Nora per haver-la tractat com ho ha fet.

I ja cap al final de la reunió, la Parker vol destacar un passatge que li ha agradat molt on l'autora fa una comparació de la vida amb nedar en crol (a la Shaffer també li ha agradat). I en Capote comenta que hi ha casualitats en el llibre però que l'escena amb el marit la troba forçada, encara que aquest personatge, el d'en Robert, creu que és molt creible, i en Murakami diu que sembla el marit perfecte.

Ara li toca el torn a en Capote per la seva proposta de tres llibres, que són els següents:

1. "Éramos unos niños" de Patti Smith (0 vots)
2. "Habíamos ganado la guerra" d'Esther Tusquets (2 vots)
3. "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders (9 vots)

La propera reunió serà el dia 28 de març, si no hi ha cap canvi, és clar.

Com sempre, bona lectura.

ACTA 27a REUNIÓ: "L'última nit" de James Salter

El dia que ens reunim tots plegats per parlar del llibre que toca en aquesta ocasió representa una data molt important pels integrants de "Els Lleons de la Vella Europa", ja que un dissabte de fa aproximadament cinc anys es va crear aquest club literari que, en definitiva, ningú pensava que hauria de durar tant. La veritat és que, en aquesta nova reunió, gairebé tots els components d'aquest entranyable grup no ens arribem a creure que portem tant de temps, ja que molts de nosaltres suposàvem que aguantariem, com a màxim, fins el tercer llibre, i no ha estat així. Encara que hi ha hagut gent que va estar des de l'inici però que ha anat abandonant (precissament avui rebem la trista notícia de que en Monzó i la Moliner deixen per ara el grup), hi ha hagut altres personatges que han entrat en diferents etapes de la trajectòria del club i això s'ha de destacar. I esperem que, si segueix el bon ambient i les ganes de proposar tot tipus de llibres, "Els Lleons de la Vella Europa" tingui una llarga vida.

Després d'aquesta obligada introducció i d'aquest homenatge a nosaltres mateixos, anem a introduir-nos en el llibre que es va convocar pel dia d'avui (15 de novembre de 2014): un llibre de relats anomenat L'última nit, escrit per l'autor James Salter. I en aquesta ocasió, per fer-ho més especial i per arrodonir la celebració del cinquè aniversari del club, haviem pensat fer la reunió sopant a la pizzeria Terracota, ja que va ser el lloc on vam fundar "Els Lleons de la Vella Europa". Però, finalment, per qüestions tan importants com el temps i per intentar ser-hi quasi tots els cèlebres autors (encara que Mary Ann Shaffer no ha pogut assistir), hem decidit trobar-nos cap a les vuit del vespre al bar "Diego's", un lloc que coneixem bastant bé perquè ja hi hem estat en altres ocasions per comentar altres propostes de llibres.

I després d'estar tots ben asseguts i preparats, el senyor Bukowski (que va ser l'autor que va proposar el llibre) ha començat a posar sobre la taula, i cap avall, vuit paperetes que contenen diferents frases que ell ha volgut destacar d'alguns relats que composen el llibre, formulant a continuació una pregunta relacionada amb aquell petit passatge i amb tota l'obra. Aquest estimulant joc ha servit per fer un debat interessant on cada un de nosaltres ha agafat una papereta i ha donat la seva resposta, contrastada o reforçada amb les opinions dels demés. I, resumint, el resultat ha estat més o menys el que comentaré tot seguit.

El primer atrevit en decidir-se a agafar una papereta ha estat en Capote que li ha tocat parlar sobre com es relacionen els personatges d'aquests relats, per si estar d'acord en afirmar que són relacions profundes, i ha comentat que els personatges són uns grans desconeguts entre ells i la senyora Parker està totalment d'acord posant l'exemple de la història de la dona amb el gos. Després és Murakami qui agafa una altra papereta i li toca contestar sobre si creu que està ben resolt el joc entre diàlegs i silencis que construeix el senyor Salter, i diu que és cert que els silencis estan molt buscats per l'autor però que creu que no li han sortit molt bé. Comenta que hi ha moments que et lies, encara que les paraules estan ben buscades, com les utilitzades per descriure als personatges. En aquest moment, en Baudelaire treu el que per ell és el tema principal de totes les històries: la falta de comunicació. A més, també deixa anar que li ha semblat que, de cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia però que li sembla que sigui el camí que agafin serà també una tragèdia per a ells. Murakami pensa que els personatges es resignen del seu passat, cosa que en Bukowski no hi està d'acord. La senyora Parker comenta que en tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, i en Baudelaire diu que el que més li ha agradat és com treballa l'autor la psicologia dels personatges i com utilitza els flashbacks.

Després és el mateix Baudelaire qui agafa una altra papereta i li toca respondre si creu que els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids, i respon afirmativament dient que són confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat "Arlington", que sembla que sigui un gir dintre de l'ordre dels relats. En Bukowski, en referència a aquesta pregunta en concret, destaca la importància que té la llum en cada relat. A continuació, és la Brigit O'Shaughnessy qui respon a la pregunta de si creu que els personatges de les històries són feliços, i comenta que ho han estat en un passat però que després se n'adonen, precissament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. I Edmond Rostand diu que els diferents relats retraten la vida de gent acomodada, amb bastant d'èxit professional. Després és en Julio Cortázar qui respon sobre si creu que les històries tenen algun fil conductor, donant la seva resposta rotunda de que sí que n'hi ha, possant d'exemple un passat que marca el present dels personatges, les infidelitats, o el tren que podien haver agafat algun d'ells però que ja han perdut la seva oportunitat. La Mary Shelley també destaca la solitud d'aquests personatges i tant en Bukowski com en Baudelaire comenten la individualitat de cada un d'ells.

Ara és la senyora Parker qui respon sobre el paper que juguen les dones en aquestes històries i comenta que, per a ella, les dones tenen un paper del segle XIX; li ha semblat que són antigues per la forma d'actuar. En canvi, en Bukowski pensa el contrari, ja que diu que són elles les que manipulen i les que manen, posant d'exemple el personatge de la Pamela d'un dels relats, i Mary Shelley diu que sembla que l'autor coneix bé a les dones, un comentari que en Bukowski remarca dient que les descriu molt bé. Murakami diu que mentre llegia els relats no feia distinció entre homes i dones. A la penúltima pregunta, en Delibes ha de respondre si creu que en les històries de Salter les pinzellades d'humor són gratuïtes, i respon que no hi ha res gratuit en el llibre i que l'autor et condueix tant endavant i endarrera quan vol.

I per últim, a la pregunta de per què et sembla que les frases fulminants funcionen tan bé en aquestes històries, Edmond Rostand comenta que es va perdre mentre llegia el llibre per culpa dels salts que hi ha en les històries i de la gran quantitat de noms i que, realment, l'ha trobat estrany. En Baudelaire deixa clar que la narrativa d'aquests relats requereix la concentració del lector, sobretot perquè l'autor té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent, per això creu que, a part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions. I és aquí quan entra en el debat l'últim relat del llibre, que sembla que per tots ha sigut el millor i el més emotiu. Però també dóna per parlar ja que cadascú pensa en les diverses possibilitats del sorprenent final. I d'opinions generals sobre el llibre cal destacar que a Parker no li ha agradat, excepte l'última història i poca cosa més; en Delibes diu que és fàcil de llegir encara que cada història requereix una mica d'atenció; i Brigit O'Shaughnessy ha trobat a faltar saber alguna cosa més d'alguna de les històries.

I per acabar la reunió, la Sissi proposa aquests tres llibres:

1. "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé (4 vots)
2. "La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol (3 vots)
3. "Como agua para chocolate" de Laura Esquivel (3 vots)

Després de la reunió al Diego's, alguns components del grup anem a sopar al Terracota, on fem un brindis pels cinc anys sense descans. I si no hi ha cap canvi, la propera reunió serà el 10 de gener de 2015.

Bona lectura.        

ACTA 26a REUNIÓ: "Fresa y chocolate” d'Aurélia Aurita

La reunió del club de verres literàries es porta a terme a casa de Delibes que, com a bona meucota revetllera que és, ha decorat l’estança penjant la seva roba interior de manera ben visible, el que inclou diversos sostenidors i algun que altre escanyapets (tanga). S’ha de dir, però, que l’ocasió s’ho mereix i que queda la incògnita de si ara mateix Delibes porta calces o va en pla “comando”.

Brigit O'Shaughnessy dóna el tret de sortida a la reunió posant sobre la taula un seguit de cartes amb imatges eroticofestives i ens proposa un joc on cada participant de la bacanal del debat haurà d’escollir una postura sexual segons els seus gustos i afinitats. Mary Shelley agafa el rave per les fulles i n’arreplega una abans de que ningú pugui dir “barjaula”.

La mateixa Shelley posa punt i final als preliminars i va per feina comentant l’apartat visual del relat; afirma que no li han agradat massa els dibuixos de l’obra, ja que sovint no els entenia. De fet, també existeixen certes queixes sobre la tipografia (deu ser la primera vegada que algú es queixa de l’estil de lletra d’una obra gràfica de tant contingut sexual). Edmond Rostand puntualitza que les il•lustracions no són massa del seu gust, però que narrativament funcionen molt bé. Per altra banda, tant Delibes com Sissí troben que el dibuix és molt expressiu i Capote comenta que el fet que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut. Cortázar parla de com de xocant seria la mateixa història dibuixada per un Manara i posant tota la carn a la graella en la qüestió gràfica. Sí, sí. Mmhh. Per on anàvem? Ah, ja. Manara Delibes insisteix en que el dibuix és el que més li ha agradat del relat i, de fet, aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il•lustracions li dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.

El club en ple debat sobre el tema principal del còmic.

Per a Parker i Sissí el tema central és el sexe, per a Cortázar i Bukowski l’amor i per a Capote i un servidor, l’enamorament. Del que se’n treu que els nois del club som uns marietes. Ara debati’m sobre si es tracta d’un model sincer i natural de parlar de sexe. Delibes diu que no, després que sí, seguidament que no, per tornar a afirmar ben bé el contrari. Ni sí ni no, per a ella és un llibre de sexe i prou. Per a Capote, en canvi, la manera tan honesta de retratar el sexe és l’únic que li ha agradat, ja que en aquest sentit no coneix cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. Sissí i Bukowski coincideixen en que la forma està molt pensada i elaborada per crear aquesta sensació de naturalitat, i que es tracta més d’una construcció que d’una realitat. Jo no hi estic gens d’acord i fins i tot hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, alhora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Per a Dorothy Parker l’obra més que honesta és exagerada, ja que la troba massa anal. Delibes diu que no, que és vaginal. Després que anal. Vaginal. Anal. Anal. Clitoriana. Vaginal. Apustuflant. Parrussa. Farranaca. Pixorra. Cony.

Els membres del club tenen molta personalitat.

Acabem el debat parlant de les escenes més impactants; la preferida de Capote és quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites. Per a Parker l’escena de l’eruga i el mirall, Rostand comenta la part de la xocolata, Delibes el fist-fucking i jo el monte Fukuyama (nom sorgit del meu subconscient, ja que realment no surt al còmic). Bukowski finalitza presentant les seves propostes literàries:

1. “Bestiario” de Julio Cortázar (5 vots)

2. “L'ultima nit” de James Salter (6 vots)

3. “París no se acaba nunca” d’Enrique Vila-Matas (0 vots)

Després de la pertinent votació establim la propera quedada pel 15 de novembre i, amb això, el club de verres literàries marxa a desembossar canonades i d’altres feines de la llar. Delibes es queixa per la desaparició d’una de les seves calces.

Baudelaire

ACTA 25a REUNIÓ: "Wonder" de R.J. Palacio

Fa temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

Ens trobem amb els rebels literaris reunits, un cop més, a la base secreta de la família Capote i Parker. El mestre Monzó es beu un flamíger, la beguda preferida de Han Solo, mentre fa guàrdia dels padawans. Els adults, al mateix temps, mengen chewies de xocolata i landonuts, i parlen de coses series i galàctiques. Avui hi ha diverses absències; Shelley i Bukowski han sortit en missió especial a la lluna boscosa d’Endor, Delibes té que fer un càtering per a la cantina de Mos Eisley, Murakami està a Coruscant lluitant per la República i, finalment, Rostand, que ens falla més que l’Hiper-Propulsor del Falcó Mil•lenari, avui tampoc hi és.

A fora la tempesta es referma i salten els ploms. Ens hem passat al costat fosc. Bé, hi ha certa sospita de que els ploms en realitat no han saltat i de que Capote ha tallat l’electricitat per poder utilitzar el mòbil com una espasa de llum.

Amb tot, Mary Anne Shaffer comença la reunió proposant el següent joc de preguntes:

Per a Sissí es tracta d’un llibre àgil i el fet de que l’autora doni veu a tots els protagonistes és un plus. Capote hi està d’acord, es capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat.

A Neruda li ha despertat tanta llàstima com admiració, després de tot a l’August se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar. Empar Moliné ho reafirma, sorprèn com de preparat i intel•ligent és. Arran d’això, parlem del que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel•lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en la puta de Babilònia. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Cortázar també comenta que li ha sorprès el llenguatge que utilitzen per a l’edat que tenen, però Shaffer apunta que això es pot deure a un error de traducció.

Capote senyala que el llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel•la t’interessi des de l’inici, però tot i així admet que no s’ha sentit gaire identificat amb l’acció del relat, ja que ell és un catalanosexual atractiu i sexy i no ha empatitzat gaire, excepte durant el fragment de la mort de la gossa. Parker també és una dona sensible i afectiva amb les bestioles, així que es posa a plorar i ha d’anar al lavabo a rentar-se la cara. No per què recordi la mort de la gossa, sinó pel comentari d’en Capote referit a la seva condició de catalanet desitjat i trenca calces.

Brigit O'Shaughnessy comenta que els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Shaffer pregunta si ha anat bé la guia de lectura que ens va passar per tal de caçar totes les referències, però Parker diu que ella no en necessita d’aquestes bagatel•les, que ella és una dominatrix de la cultura pop i que s’eixuga el cul amb la nostra guia de lectura. Dit això s’acaba el seu Dry Martini d’un glop i escup una oliva a la cara d’en Monzó.

Shaffer comenta que és una llàstima que el llibre no hagi estat més potent, ja que hi ha hagut molt consens i poc debat. A continuació O'Shaughnessy presenta les seves propostes literàries:

1. “El salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami (2 vots) 

2. “Pistola, amb música de fons” de Jonathan Lethem (4 vots) 

3. “Fresa y chocolate” de Aurélia Aurita (6 vots)

Després d’una votació no exempta de certa polèmica, guanya la proposta pujadeta de to. Pel que es veu la gent sembla més disposada a fer l’amor que no pas la guerra de les galàxies i la reunió es dóna per finalitzada.

La propera trobada de l’Aliança Literària es durà a terme el proper 13 de setembre. Que la força us acompanyi!

Baudelaire

ACTA 24a REUNIÓ: "Tor. Tretze cases i tres morts" de Carles Porta

Visitem per primer cop l’estança de la Mary Ann Shaffer, situada a la vila de Blanes, on hi té foc encès tot l’any. Els cafès i les begudes són a l’ordre del dia, i també hi ha una coca casolana de ratassía que no es sap ben bé qui la portat, ja que tothom es vol adjudicar el mèrit. Quim Monzó obre la sessió amb un sec i funcional “què, com ha anat això?”, fet que genera una certa disbauxa. La sensació general és que la novel•la comença fort i va afluixant, el que transforma a Carles Porta en el Tata Martino de la literatura. Edmond Rostand, que avui no ha pogut assistir a la reunió, ens comunica mitjançant el whastapp que la lectura li ha semblat àgil i una combinació molt intel•ligent de llenguatge literari-periodístic. Capote i Bukowski no hi estan d’acord, i centren les seves queixes en la manca de recursos literaris de l’obra, ja que consideren que -al contrari que el documental, on es fa un bon exercici de síntesi-, el llibre es passa 400 pàgines explicant el mateix.

Per a Sissí l’escriptor ha volgut plasmar la seva obsessió i per això ha hagut de sacrificar l’estructura narrativa, ja que no hi ha continuïtat. Dorothy Parker ho corrobora afirmant que bàsicament és a ell -a l’escriptor-, a qui li deu agradar molt el llibre. Murakami veu dues parts ben diferenciades en el text, una primera novel•lada i una segona que es limita a ser una recopilació de dades. Pablo Neruda, per la seva banda, comenta que des d’un principi ja coneixes el final i que no sorprèn, per la qual cosa podem suposar que a Neruda li agrada quan les coses acaben d’una manera com a mínim cogombre.

Jordi Riba, un dels protagonistas del relat 

Shaffer, pel contrari, ha entrat molt en la història i s’ha sentit subjugada pel temperament de la gent de muntanya. Nosaltres que som persones civilitzades i pixapolides, tan sols hem tingut contacte amb bestiar d’aquesta índole mitjançant l’APM? i alguna reunió de veïns. Fins i tot en Capote s’atreveix a cavil•lar que el hippy neorural que apareix en la història probablement tenia un grup de rock català als 90s (si és així segur que surt a El tec i la teca 4). Shaffer posa l’accent en el fragment del relat centrat en les dones, una escena que en el llibre està narrada d’una forma quasi idealitzada i que en el documental fa misto, ja que està protagonitzada per unes catetes que no semblen ser les mateixes de la novel•la.

Capote afirma que la història cau en un cul-de-sac del que no es pot treure res, i que és una llàstima que no hagi estirat més el fil dels contrabandistes, per exemple, que hagués estat molt més interessant. Jo, en canvi, hi veig un destacable patetisme en el fet que cap trama pugui ser resolta, a Tor viuen en plena Era Hibòria i estan més enllà de les lleis dels homes.

Celebració de la Festa Major a Tor

Shaffer treu una carrot cake americana i s’acaba el debat. Mary Shelley, que mirava els Fruitis de petita i no li agradaven, i que durant una mala època va arribar a pelar un plàtan amb un ganivet, avui es sent valenta i ha tastat el pastís de fruita, però tan sols una queixalada. Ja per acabar, Mary Ann Shaffer presenta les seves tres propostes literàries:

1. “El cuiner del Dux” de Elle Newmark (Un novel•la inoblidable, 2 vots)

2. “Wonder” de R. J. Palacio (9 vots)

3. “A sang freda” de Truman Capote (3 vots)

Un cop acabades les votacions i després de veure diversos vídeos de YouTube de Magnum, s’estableix la propera reunió de la societat de “condueños” dels lleons. Ens trobarem el 14 de juny si una mà negra no ens ho impedeix.

Baudelaire

La novel·la de no ficció

Novel·la de no ficció. Un oxímoron i un nou gènere literari creat per Truman Capote.
A la contraportada de Tor, l'editor decideix establir una certa comparació amb la novel·la reconeguda com a primera del gènere, "A sang freda":

 "...una arriscada aventura periodística convertida en narració literària -recordant el nord-americà Truman Capote."

Una comparació arriscada, ja que l'obra de Capote està considerada una de les grans obres literàries del segle XX.
A la propera trobada podem discutir amb aquells que hagueu llegit els dos llibres, si aquesta comparació li fa o no un favor a "Tor". Els que no hagueu llegit "A sang freda", a part de recomenar-vos la seva lectura, us deixo aquest article per tal que us en pogueu formar una opinió.

A sangre fría, inicio de la no ficción
Por Lizeth Gómez De Anda

El 16 de noviembre de 1959 la portada de un periódico local de Kansas dedicaba su primera plana a un crimen escalofriante: “Four in Holcom Murdered Family”. Ese día, a dos mil kilómetros, un periodista de cabello engomado y grandes anteojos leyó en el New York Times la nota de 300 caracteres, sobre el asesinato de la familia Clutter, hecho que lo inspiró para crear un nuevo género en la literatura: la novela de no ficción. Impactado y lleno de incertidumbre sobre algunos detalles del multihomicidio —como que la línea telefónica fue cortada para evitar llamadas de auxilio y que los asesinos no se llevaron nada de la suntuosa residencia—, Truman Capote se dirigió a Kansas en compañía de la escritora Nelle Harper Lee. Ese año, después de obtener la aprobación de su editor, el periodista tomó los primeros datos que habrían de convertirse en una de las obras más importantes del siglo XX: A sangre fría. La obra, ejemplo de una investigación profunda, logró, en palabras del escritor Rafael Pérez Gay, hacer que el periodismo se convirtiera en literatura pura y dura. “Si uno lee A Sangre Fría todavía asombra la precisión con la que ha sido narrada, la destreza para caracterizar y darle densidad a los personajes, y la sangre fría para describir la terrible noche en la que lo asesinos terminaron con la vida de la familia Clutter, salieron de la casa con 50 dólares, cuatro vidas y el principio de una gran obra literaria”, señala. Capote, que llamaba la atención por su personalidad extrovertida, concibió la idea de la novela motivado por el deseo de escribir un libro que se leyera como prosa pero que, en cada detalle, fuera rigurosamente cierto: “hizo periodismo de la mayor calidad, documentando hasta el último detalle de lo que escribía, pero también literatura de la mayor calidad escribiendo rigurosamente todo lo que había investigado”, expresa el novelista e historiador Héctor Aguilar Camín. “Estableció un género que revolucionó todo el ámbito de no ficción, porque es una historia verdadera y documentada, es también una historia dramática que tiene la revelación de un enigma”, agrega. Más allá de sus expectativas, Capote logró convertir un suceso, que la prensa tradicional abordaría de manera fragmentada, en un texto literario: “probablemente este material puesto en otras manos no hubiera dado el resultado que dio en la prosa extraordinaria de Truman. Su novela ha quedado como una insignia de lo que puede ser el periodismo si se escribe con inteligencia y con talento”, expresa Pérez Gay. Previendo un poco de las críticas que podían surgir, recuerda el escritor Eliseo Alberto, Capote se adelantó: “inventó un género, algo que nadie había hecho todavía y él mismo lo mencionó. Lo hizo con gran maestría y el resultado de su trabajo continúa vigente”. El autor de Desayuno en Tiffany’s dedicó seis años de su vida a realizar una profunda investigación de campo, un análisis detallado de los registros oficiales y, para José Carreño, principalmente “la realización de entrevistas verdaderamente desalmadas con los asesinos de la familia (Hickcock y Perry Smith)”. “Esta novela acuña dos vertientes que se pensaban totalmente opuestas”, señala Carreño. Para el poeta Luis Miguel Aguilar: “A sangre fría tiene ese mérito: ahí surge la novela de no ficción. Al principio despreciaron el género autores como Norman Mailer que tiempo después acabaría incurriendo en él con La canción del verdugo. Por otra parte el periodista y escritor Rubén Cortés afirma que desde el siglo XVIII hay antecedentes del género: “en realidad antes de A sangre fría existía algo estilísticamente similar a la no ficción cuando en 1722 Daniel Defoe escribió El año de la peste, un libro sobre la epidemia de peste bubónica que azotó a Londres en 1665”. Con una pijama de seda, Truman Capote pasó noches gestando la novela hasta la muerte de los asesinos: ¿En total cuánto dinero encontraste de los Clutters? preguntó el periodista a Perry Smith. Cuarenta o cincuenta dólares, respondió.

La novela consagró a Capote como uno de los escritores de la literatura norteamericana del siglo XX.

Capote sigue paso a paso la vida del pequeño pueblo de Holcom, y realiza los retratos detallados de las víctimas de una muerte tan espantosa como insospechada, acompaña a la policía en las pesquisas que condujeron al descubrimiento y detención de Hickcock y Perry Smith. La novela se concentra en los dos criminales psicópatas hasta construir dos personajes perfectamente bien definidos que retratan la desesperanza humana.