ACTA 45a REUNIÓ: "El petit Nicolas", de Jean-Jacques Sempé/René Goscinny.

El dissabte dia 8 de setembre ens vam reunir tots els components del club Els Lleons de la Vella Europa (aquest cop per sorpresa hi érem tots) a casa d'en Capote i la Parker. Haviem de parlar del llibre "El petit Nicolas", de René Goscinny i Jean-Jacques Sempé, i l'encarregada de portar a terme el debat era la senyora Shaffer, que primer de tot va tenir la curiositat de mirar quines edicions teniem cadascun de nosaltres i quasi tothom tenia la mateixa, excepte en Cortázar que tenia l'edició en castellà d'Alfaguara i de la que vam treure molt de suc per la mala elecció a l'hora de traduir alguns títols del llibre, com altres mots que ens van deixar sobtats a tots. Per exemple, el capítol anomenat "Djodjo" en l'edició en català, la de castellà deia "Chocho" (no cal dir res més), i el capítol anomenat en català "L'Ullsdetita", en castellà deia "El Caldo", que no té ni cap ni peus per l'explicació que dona el traductor dins del llibre. Bé, un fet que sorprèn molt per escollir aquest tipus de traducció.

Després va venir la pregunta referida en general de si ens havia agradat el llibre, i tots vam dir que sí. La Parker va remarcar que dintre de les aventures d'en Nicolas hi ha com un punt repetitiu, però això és normal, segons en Capote, perquè les històries van ser publicades en diferents cops i per això dona la sensació que es repeteix. Per en Baudelaire, la repetició té part del seu encant perquè és com si fos la manera d'enraonar d'en Nicolas i el format curt li va bé per la immediatesa; i per en Capote aquestes històries són com la manera que té l'escriptor de veure un nen de forma exagerada. La Parker, llegint el llibre s'ha imaginat a l'Obèlix (el personatge tan conegut creat per en Goscinny). En Delibes va comentar que la lectura global del llibre li havia agradat, i que encara llegiria més històries d'en Nicolas. La Shaffer va anomenar altres títols publicats del mateix personatge, i que són aquests: Els "patis" del petit Nicolas, Les vacances del petit Nicolas, El petit Nicolas i els companys, i El petit Nicolas i els problemes d'en Joachim.

En aquest punt del debat, la Shaffer va col·locar un joc sobre de la taula que consistia en què cadascu havia de respondre unes preguntes, totes referides a l'època de l'escola, i els demés haviem d'endevinar si eren veritat o mentida. I tothom deia la veritat, excepte l'Austen, que va ser la primera en respondre i la que es va inventar que de petita havia tingut un amor platònic (tots ens ho haviem cregut). Vam estar una estona jugant i recordant aquella època i encara van sortir més coses referents al llibre, com en Capote que va reconèixer que el nivell de violència del llibre ell l'havia viscut i en Baudelaire va deixar clar que, en definitiva, el llibre era molt masculí.

I parlant d'en Baudelaire, ell era el que havia de proposar tres llibres per la propera trobada i ens va mostrar els següents, que la veritat no van deixar a ningú indiferent:

1. "Agujero Negro", d'en Charles Burns: 4 vots.

2. "Crash", d'en J.G. Ballard: 1 vot.

3. "La casa de arenas movedizas", d'en Carlton Mellick III: 3 vots.

Fins a la següent trobada, que serà el proper dissabte 1 de desembre.

ACTA 44a REUNIÓ: "La dinàmica de les pedres", de Marçal Arimany

El passat dia 2 de juny va haver una nova tertúlia d'Els Lleons de la Vella Europa al terrat de la casa de l'Austen, però aquest cop va ser ben diferent i molt especial perquè va ser-hi convidat en Marçal Arimany, un antic component d'aquest grup literari que llavors es feia anomenar Bukowski. El motiu era bastant clar: en Marçal havia escrit un recull de contes i no vam dubtar ni un segon per escollir el seu llibre com a nova lectura.

A l'inici del debat ningú sabia quines preguntes formular a l'autor ni ell tampoc sabia què explicar, però després d'uns minuts d'incertesa, la Parker va dir rotundament a en Marçal que escrivia molt bé i que alguns contes li havien agradat més que d'altres. En Capote també va comentar que els contes que menys li havien agradat eren els més previsibles però que alhora gaudies igual. La Parker va tornar a parlar per dir que en els contes hi havia trobat frases pròpies d'en Marçal, com en el de "Pactes" segons en Capote. I en Marçal, que va pronunciar les seves primeres paraules en aquell moment, va comentar que respecte a aquest conte la seva editora havia pensat en introduïr, en alguna presentació del llibre, una conversa com si fos una obra de teatre, ja que tot és diàleg.

Per en Capote els millors contes havien sigut "L'estranger", "El senyor Noir al carrer llarg" i "Cals Pares", descrivint molt bé aquest últim la incomoditat, un conte que va emocionar a en Murakami. La Shaffer va preguntar a en Marçal si part del llenguatge l'havia heredat de la seva família i en Marçal va respondre que sí, que va utilitzar un català d'abans, diferenciat entre joves i grans. Murakami va tenir la curiositat de saber quin conte li havia costat més d'escriure o d'acabar i per en Marçal a l'hora de treballar un conte havia de tenir un principi i un final i amb el que més havia lluitat era el de "La família". En Capote, tornant al conte que tant li havia agradat de "El senyor Noir al carrer llarg", va remarcar que tenia una bona resolució i que tot i sent molt curt passaven moltes coses al cap del protagonista.

Cap a la meitat del debat, Murakami va comentar que al principi no sabia què anava a trobar als contes d'en Marçal i la veritat és que va flipar perquè tenia un lèxic no massa complicat i un vocabulari senzill. I en Marçal va assegurar que se'ls havia treballat molt per obtenir aquest resultat. En Capote va introduïr el tema dels diners ja que surt a contes com "La fortuna", "El talent", "La família" o "La debilitat", però com va especificar més tard en Marçal, excepte en el de "La família", als altres tres contes sobren els calers.

I quasi cap al final del debat, Murakami va preguntar a l'autor si seguia escrivint i si no tenia pensat en fer una novel·la, però en Marçal ho tenia ben clar, ell no pot passar molt de temps en una història i tots els contes estan fets i refets, fins al punt de fer-los de memòria. Necessites deixar-los i reposar-los i quan els tornes a agafar veus els errors i si no funcionen canvies la persona o el temps. I després de que l'Austen digués que "L'estranger" li havia agradat molt, en Marçal va dir que aquest conte està expressament situat a l'inici, igual que el següent de "Els cafès", per baixar el llistó. I abans d'acabar, la Shaffer va preguntar a l'autor que com tenia la capacitat de fer contes tan variats i en Marçal va respondre que només surten i que uns quants contes estan lligats perquè van ser escrits en la mateixa època.

Després, al final de tot, abans de que en Marçal es posés a dedicar i firmar uns quants llibres, la Shaffer va proposar tres lectures, que són les següents:

1. "Sin noticias de Gurb", d'Eduardo Mendoza: 0 vots.

2. "El petit Nicolas", de René Goscinny+Jean-Jacques Sempé: 5 vots.

3. "Pinya de Rosa", de Joaquim Ruyra: 3 vots.

Propera trobada el 8 de setembre. Fins llavors, bona lectura.

ACTA 43a REUNIÓ: "El cor de les tenebres", de Joseph Conrad.

El dissabte dia 7 d'abril vam reunir-nos a casa d'en Capote i de la Parker per parlar del llibre "El cor de les tenebres", de Joseph Conrad, sense contar aquest cop amb la presència d'en Delibes, de la Sissi, de la Shaffer i de l'Austen. I per debatre sobre el llibre, en Murakami va pensar en unes paraules importants relacionades amb la història, per jugar a la vegada amb el joc de taula anomenat Dixit, que conté vàries cartes amb il·lustracions. D'aquesta manera era una manera diferent per donar el nostre punt de vista de diferents temes perquè cadascú posaria la carta que creuria que era més adient per la paraula i després tots donariem les nostres raons de perquè haviem posat aquella carta i guanyaria la que obtingués més vots.

 

La primera paraula anava referida al mateix "Marlow", i ja vam començar a defensar les nostres cartes. Feia riure com cadascú deia la seva proposta defensant-la com podia, però a més anàvem parlant sobre el llibre. En Capote va escollir una carta que li recordava al Nautilus de Julio Verne i això li feia pensar que veia a en Marlow dins d'una època, el colonialisme, amb un punt aventurer, i que si el personatge s'hagués quedat més temps a l'Àfrica s'hagués convertit com en Kurtz. En Murakami va remarcar que el llibre no és només un viatge geogràfic, sinó que també és la recerca d'un mateix; però aquest cop li havia decebut molt de quan se l'havia llegit en època d'estudiant, perquè no era una lectura fàcil, i la Parker va dir que tenia frases massa llargues.

La següent paraula que haviem de justificar amb les cartes va ser "Kurtz", i en Capote va destacar que aquest personatge el veia com una divinitat, un misteri. En Murakami també el veia més com un misteri perquè al final no té molt de protagonisme i passa massa ràpid aquest final. En Baudelaire va dir que en Kurtz té un pes dramàtic i en Capote comenta que quan en Marlowe el troba el personatge agafa més pes.

La següent paraula en ser visualitzada va ser "Àfrica" i en Murakami no se sorprèn de com l'escriptor presenta aquest continent en el seu moment, i tampoc el vaixell de vapor no deixa captivats als d'allà, però en Capote diu que no és la primera expedició que es fa. Llavors el tema de l'Àfrica es va portar a l'actualitat dien en Capote que hi ha ocupació colonial des de fa molts anys i la voluntat de conquerir hi és ara també. En Murakami culturalment no ho veu molt llunyà i no creu que haguem avançat pas tant, com l'accés a la tecnologia. En Capote diu que la revolució actual és més global. Però el que més sobta a en Murakami és que en algunes zones africanes tenen més mòbils que lavabos i en Capote ho veu normal perquè la comunicació és bàsica, és un medi per viure.

La següent paraula o frase va ser el mateix títol del llibre "El cor de les tenebres", que a la O'Shaugnessy li fa pensar en que Àfrica és rica però té la seva part fosca, i en Baudelaire ho remarca com que és la cosa més primitiva de la humanitat. En Capote creu que la selva treu el pitjor de cadascú, i agafant la part més literal del títol la Parker i O'Shaugnessy diuen que és la part més fosca de la selva. Això va relacionat amb la paraula "riu", amb la que vam acabar la tertúlia, perquè segons en Baudelaire representa que la natura pot amb la civilització.

I aquesta vegada tenim una sorpresa final perquè no van haver-hi propostes ni votacions, perquè un ex-component del grup, en Bukowski, ha tret un llibre de contes i el dia 2 de juny vindrà a fer acte de presència per parlar sobre el seu llibre i així respondre amablement a les preguntes que nosaltres li formularem. Ja en tenim ganes de ser-hi; fins llavors, bona lectura.

ACTA 42a REUNIÓ: "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang", de Nigel Barley

El dissabte dia 13 de gener ens vam reunir uns quants components dels Lleons de la Vella Europa (van faltar en Baudelaire, la Shaffer i l'Austen) a casa d'en Cortázar. Aquest cop vam escoltar les propostes de la senyora Parker per ficar-nos de ple en el debat sobre el llibre "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang". La mateixa Parker primer es va excusar per no haver-se preparat molt les preguntes però sí que havia escollit uns quants temes per parlar-ne sobre ells. A més, a última hora, havia buscat un vídeo per Youtube per començar ensenyant, com a curiositat, on viuen els dowayos del Camerun, els veritables protagonistes d'aquest llibre.

El primer tema va ser la relació entre l'antropòleg i el seu treball de camp amb els dowayos, per quina era la nostra opinió al respecte sobre la seva investigació, si era bo o no per la tribu. I la primera en respondre va ser la O'Shaughnessy que creia que el treball de camp sí que era positiu pels dowayos i veia que la feina de l'antropòleg era molt interessant. Per en Capote, si la qüestió era per la influència de l'antropòleg, podia haver sigut qualsevol altre blanc o occidental que podia haver fet el mateix paper, posant d'exemple la figura d'un sociòleg. En aquest moment, la Parker remarca una frase del mateix autor quan diu que l'únic moment que li donen pena els dowayos és quan estan malalts.

Poc després vam entrar directament a parlar sobre escenes que ens van fer riure, com la de l'home que es fa passar per un dentista, un moment boníssim del llibre. O com va comentar la Parker, el dialecte que ha d'aprendre l'antropòleg, que qualsevol to mal pronunciat produeix una confusió entre els dowayos, provocant situacions plenes d'humor. En Capote comenta que la gràcia del llibre és que et cola un divulgació científica amb humor i ironia, com tot l'episodi de la burocràcia, amb els funcionaris que fan tornar boig a l'antropòleg. En Delibes el veu totalment com un desgraciat per tot el que li passa, i O'Shaughnessy diu que de totes les decisions que prèn escull sempre la pitjor.

El següent tema va anar relacionat amb els rituals: el de la circumcisió, el de les calaveres o el de provocar la pluja. En Capote va comentar que per als dowayos tot gira al voltant de la circumcisió i que, a nivell teòric, no els hi funciona res, ho han de provar tot. En Murakami diu que ells sempre tenen la mateixa resposta: tota la vida ho han fet així, és una tradició. Però aquí en Capote creu que nosaltres no som conscients però també fem moltes coses sense quasi adonar-nos i perquè és tradició, sigui familiar o no. Però Murakami insisteix que els dowayos no saben perquè ho fan, ni per ells tampoc té un sentit religiós. La Sissi i la O'Shaughnessy pensen que els dowayos són com una societat tancada, que no evoluciona.

El següent aspecte que vam tractar era sobre el racisme i les jerarquies, perquè entre els dowayos es distingeixen i es tracten com a races diferents, com els fulbes o els pobres ferrers que són com el graó més baix per ser considerats causants de desgràcies. Per en Capote els judicis són molt bons perquè ningú pot ser humiliat, no hi ha sentència com comenta en Murakami. Vam parlar també de la importància que té per ells la cervesa, fins al punt d'arribar a l'escena on un paralític va a buscar cervesa ell sol amb una moto, totalment anecdòtic. O com el tema de l'ecologia, on un pensa que els dowayos viuen en perfecte harmonia amb la natura i, en canvi, utilitzen pràctiques clarament antiecològiques, com utilitzar pesticides per a pescar al riu.

Abans d'acabar, en Capote va tornar a remarcar aquest humor irònic de l'autor, totalment britànic per la manera d'explicar les anècdotes, i en Cortázar va trobar el llibre molt visual, com que un mateix es podia imaginar les plujes, la calor, o els vòmits al cotxe de l'antropòleg. Però bé, encara que l'antropòleg no va passar-ho molt bé allà, posant-se malalt vàries vegades, sis mesos més tard d'haver deixat la terra dels dowayos va tornar-hi.

Aquests van ser els tres llibres proposats per en Murakami:

1. "El cor de les tenebres", d'en Joseph Conrad (5 vots) 

2. "Contes escrits a màquina", d'en Gianni Rodari (1 vot)

3. "El gos dels Baskerville", d'Arthur Conan Doyle (3 vots)

Propera trobada el 7 d'abril de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 41a REUNIÓ: "Crónica de una muerte anunciada", de Gabriel García Márquez

El dia que anem a parlar de Crónica de una muerte anunciada (cap a les sis de la tarda del dissabte passat) en Baudelaire i la O'Shaughnessy no poden assistir a la reunió. Els demés ens ajuntem a la casa d'en Capote i de la Parker, més concretament a la seva terrassa, amb una gran quantitat de galetes, totes bones i moltes plenes de xocolata. Després d'una petita xerrada on ens posem al dia de les nostres coses, en Cortázar avisa que no s'ha preparat masses preguntes perquè troba la novel·la tan perfecta que no té ni idea de què comentar sobre la narrativa o sobre la temàtica del llibre. És la tercera vegada que se'l llegeix i encara així no ha aprofitat el moment per destacar alguna cosa de la història, excepte quatre frases tretes una mica obligades. Però com tothom està encantat amb la novel·la no serà un debat massa extens, si no més aviat una tertúlia curta, on tots estarem d'acord amb el resultat final.

La primera qüestió que en Cortázar planteja va lligada amb els fets reals en què es basa la novel·la, per si és una crònica periodística barrejada amb ficció, amb una estructura de relat policíac, i en Murakami respon que no el veu com un llibre de tipus periodístic, encara que sí policíac, i en Capote creu que és més un treball d'investigació i no periodístic, fent una versió dels fets. La Shaffer opina igual, però més aviat pensant simplement que és un relat, com una crònica literària, una idea que comparteix la Sissi. L'Austen comenta que el narrador fa com el registre de tots els personatges de la novel·la i en Delibes diu que li ha recordat a l'estil propi del seu escriptor preferit (per això s'anomena com ell) perquè vius totalment l'ambient, com la mort al final d'en Santiago Nasar, tan descriptiva.

En aquest moment en Cortázar troba oportú obrir un curiós vídeo de youtube (que ja tenia preparat) on es veu al mateix García Márquez parlant sobre l'inici del seu llibre, donant l'explicació de perquè tanca el primer capítol amb la mort del protagonista. I aquí en Murakami comenta sobre la novel·la que surten molts personatges secundaris que volen avisar a Santiago Nasar però que no ho fan i això per en Cortázar és una de les coses més fascinants del llibre. Com és possible que ningú al final li arribi a dir res i en Capote diu que moltes casualitats porten a això, a aquest fet fatal. La Sissi té clar que el llibre et manté enganxat i fins i tot la Shaffer, mentre el llegia, mantenia l'esperança de que al final no el matessin, igual que li havia passat a en Cortázar. La Parker pensa que en Nasar és un desgraciat per tot el que li passa, sobretot pel moment de l'autopsia narrada amb molt d'humor negre, encarregant-se el mateix cura de fer-la.

Al final, sense cap discusió, tots opinem que és una novel·la perfecte i rodona.

I aquest cop, ja que en Baudelaire no ha pogut ser-hi, la Parker exposa els seus tres llibres, que són:

1. "L'antropòleg innocent", de Nigel Barley: 5 vots.

2. "Como agua para chocolate",de Laura Esquivel: 1 vot.

3. "Por qué odio Saturno", de Kyle Baker: 2 vots.

La propera trobada serà el dia 13 de gener de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 40a REUNIÓ: "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas.

El Club dels Lleons de la Vella Europa, nom pompós amb el que es coneix a un grupet d’aprenents de lectors, ens reunim a casa de la Jane Austen, seu d’una antiga llibreria clandestina. Concretament ens situem a la seva terrassa, un espai rectangular on les pastes no s’acaben mai, per molt esforç que en Cortázar i jo hi posem. De fet, sense els diversos exemplars de París no se acaba nunca que hi ha sobre la taula podríem passar, però no sense l’ampli assortiment de dolços, fruits secs i begudes. Succeeix però, que aquests darrers no fan d’intel·lectual. En acabada la reunió, farem veure que hem après quelcom i que som un xic més cultes i savis, però en realitat l’única transformació profunda es produirà en les nostres cartutxeres.

Enrique Vila-Matas saludant efusivament als seus lectors

Mary Ann Shafter confessa haver llegit tan sols fins a la pàgina 118. “Tenia por d’agafar-li mania a París” argumenta, però tots sabem que el seu autèntic temor era ser assassinada per l’escriptor. Sens dubte es tracte d’un llibre que no és recomanable llegir-lo sota la influència de l’LSD, ja que en Vila-Matas podria fer-te saltar del terrat d’un edifici. Shafter fins i tot ha tingut malsons, així que aquest serà l’últim llibre d’autoficció que es llegirà. Sap que si posés la mirada en la primera pàgina d’una altra obra d’aquest gènere no sabria discernir entre realitat i fantasia i li esperaria tot un any d’obsessió. 

Delibes, per la seva banda, està més callat que de costum. Fa poc ha anat a la perruqueria i espera que algú li digui que s’assembla a la Bette Davis, però aquest elogi no arriba mai, així que decideix entrar en la conversa dient que el llibre li ha semblat un plom i confessa que no ha sabut què llegia. Capote ha vingut amb els deures fets i treu uns retalls que comparen l’estructura de la novel·la amb un joc de matrioskes. El tacte del paper li dóna una seguretat immerescuda i per uns segons se sent com un jove Déu molt per sobre de la gent vulgar, així que parla amb veu altiva de la percepció de la realitat i de la conversió del jo en literatura. Per sort, Murakami ens torna a posar de peus a terra quan replica que el que fa Vila-Matas és pixar-se a la cara del lector, passa que ho fa amb el seu català superior i no n’estic segur d‘haver-lo entès bé.

Marguerite a les dures i a les madures

Seguidament, i sense que una cosa tingui necessàriament a veure amb l’altra, Brigit O'Shaughnessy s’aixeca de la cadira, crida “a la merda!” i marxa de la reunió deixant a tothom de pasta de moniato. Dorothy Parker, que és tota elegància, fa com si no hagués passat res i continua comentant la manca de fil conductor en la novel·la. Quin saber estar, és tota una senyora, encara que després s’emboliqui amb diversos noms famosos i anomeni Enrique Vidal-Quadras a l’autor. La Sissí, que és tan càndida, tan bona persona i tan radical d’esquerres com el seu nom indica, alaba l’escriptura, que titlla de tan harmoniosa com les neus del Kilimanjaro. La Jane Austen sembla bastant d’acord però, tot i ser situacionista té problemes per controlar la situació, ja que la Boira, la seva gossa, s’ha colat al terrat, un fet que ha disparat totes les alarmes d’en Murakami, persona gens amigable d’aquests animals. Austen fracassa intentant tranquil·litzar-la. “A aquests gossos” diu, “li encanten els genolls”.

Isabelle Adjani en una festa amb Enrique Vila-Matas

Finalment, Cortázar presenta les seves tres propostes literàries:

1. “Crónica de una muerte anunciada” de Gabriel García Márquez (5 vots)

2. “El último sospiro” de Luís Buñuel (2 vots)

3. “Los combates cotidianos” de Manu Larcenet (2 vots)

Després de la pertinent votació, guanya la novel·la de Gabriel García Márquez, premi Nobel de literatura. Ja veieu, altius fins al final. La pròxima reunió serà el 7 d’octubre.

Baudelaire

ACTA 39a REUNIÓ: "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë.

El dissabte 8 d'abril, els components d'Els Lleons de la Vella Europa (excepte en Delibes i l'Austen) ens vam reunir a la casa de la Sissi i aquest cop per parlar d'un clàssic de la literatura universal, "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë. La mateixa Sissi va ser la que va proposar la lectura d'aquesta història d'amor tan peculiar i, abans de començar a parlar sobre el llibre, va comentar que l'havia llegit feia uns 30 anys i ara li havia recordat una mica com si fos la història de "Crepúsculo", convertida en best-seller per milers de joves. Per la tertúlia, la Sissi no va preparar cap joc o nova proposta com s'havia fet altres vegades, perquè no sabia com enfocar-ho i va preferir formular una pregunta inicial i general que creia convenient per iniciar el debat. La qüestió principal era si ens havia agradat el llibre, centrant-se sobretot en la opinió que teniem sobre la seva narrativa, per si ens semblava original, sobretot per l'època en què va ser escrit.

             El paisatge que va inspirar la història (tret d'un llibre de la senyora Shaffer)

En Capote va ser el primer en obrir la boca i va dir que s'ho havia passat bé llegint el llibre, i això que al principi li semblava més aviat farregós, però quan comença a parlar el personatge de l'Elena (que no calla fins al final, disculpin la broma) li va engantxar de debó. I per la Parker també és un bon llibre, sobretot perquè no és la típica història d'amor. Murakami també és d'aquesta opinió i diu que li ha agradat molt. En Cortázar comenta que per ell ha sigut una mica diferent perquè mentre llegia el llibre no li atrapava massa la història, però al finalitzar i repassant mentalment el que acabava de llegir es va adonar de la intensitat d'alguns moments dramàtics i la tan sorprenent i atípica història d'amor que ens explica la senyora Brontë, remarcant l'escena tan surrealista on el senyor Earnshaw arriba del viatge que havia fet a Liverpool (caminant 100 kilòmetres) i porta amagat sota el seu abric un nen brut que no serà altre que Heathcliff, el gran protagonista del llibre.

La Sissi fa un petit incís per comentar, com a curiositat, que l'Emily Brontë no va ser gaire sociable perquè vivia aïllada amb els seus pares en un paratge desèrtic i salvatge, i sorprent que pugui escriure una novel·la d'amor tan apassionada i tan diferent per la seva època. Per això, la jove escriptora va haver d'utilitzar tant la seva imaginació, per intuir el que era la vida en general, encara que construint personatges tancats en paisatges tètrics i fantasmagòrics. I tots remarquem la construcció tan increible d'en Heathcliff, un personatge molt ben definit i que representa segurament un dels més diabòlics de la història de la literatura universal. El que no comprèn en Murakami és la seva unió amb la Isabel, encara que es pot entendre com una venjança cap a la Catalina per fugir d'alguna manera del seu amor. Tampoc no queda massa bé la relació d'afecte que es produeix al final del llibre entre Hareton i Cati, com per acabar amb una mica d'optimisme la història tan dramàtica de la Granja de los Tordos i de Cumbres Borrascosas.

Està clar que pel tipus d'història d'amor, envoltada per una atmosfera tan fosca i tenebrosa, el llibre està totalment relacionat amb el Romanticisme. A més, com diuen la Sissi i en Murakami, l'escriptora descriu molt bé els diferents escenaris, tot enfocat per donar encara més la sensació d'angoixa davant les circumstàncies que es van produïnt al llarg de la novel·la. I a la pregunta definitiva de per què és un clàssic de la literatura, Murakami creu que és per la narrativa, però que igualment ha d'agradar aquest tipus d'història. Per en Capote és per ser un llibre innovador, basant-se la seva originalitat en l'estructura de la història.

En Capote és el següent en presentar la seva elecció dels tres llibres a escollir, i segons comenta, després d'una difícil decisió, al final ens mostra aquests:

1. "Éramos unos niños", de Patti Smith: 1 vot.
2. "Testament a Praga", de Tomás i Teresa Pàmies: 1 vot.
3. "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas: 5 vots.

Propera reunió el dia 1 de juliol de 2017, fins llavors, bona lectura.