dimarts, 27 de desembre del 2011

En el cafè de la joventut perduda. Patrick Modiano



D'aquesta novel·la, se n'han dit coses com:

Diuen que Modiano escriu sempre sobre París i els records de la seva infància o adolescència o joventut que potser no van ser gaire fàcils. Si escriu sobre París no ho fa minuciosament ni descriptivament. Diríem que escriu sobre l'atmosfera dels cafès i dels petits hotels de París, amb la soledat i el silenci dels seus personatges que sempre es cerquen a ells mateixos.

La prosa es elegante, luminosa y cautiva desde la primera página del libro. Queremos saber qué sucedió con Louki, eje central de la novela, una chica, hija de una trabajadora del famoso Moulin Rouge parisino que tiene una desazón en la vida difícil de entender para los cuatro personajes que explican sus aventuras con ella.

Podríamos hablar de una novela de misterio, al fin y al cabo, la vida de Louki es un completo misterio, hasta que los verdaderos protagonistas, los que nos explican la historia van enseñándonos fragmentos de una vida triste, de una juventud perdida, como bien reza el título de la obra.

Esos monólogos reflejan admirablemente tanto la psicología e inquietudes del narrador de turno ( el estudiante, el detective, el escritor frustrado…) como de su objeto de estudio: la muchacha misteriosa que acude al local.

Una constante en los personajes de Modiano es la soledad: la soledad y la necesidad de afecto. Por eso todos nos resultan tan cercanos y a todos deseamos abrazarlos.


El otro día escuchaba a Vila-Matas hablar de la importancia del título en una novela.[...] Yo no sé cuál habría sido el destino de la novela de Modiano de haberse titulado de otra manera. Pero cuando una abre las páginas de un librito editado por Anagrama, con una fotografía deliciosa, muy Doisneau, de una mujer joven absorta en tomar notas mientras fuma, sentada ante un café en una terraza parisina, quiere automáticamente formar parte de esa historia.


La protagonista no es Louki, nombre carnavalesco de la mujer que nos gustaría identificar con la de la portada. La protagonista es París, otro París, poco mítico, desconocido, nocturno e inhóspito. Como ese Moulin Rouge en el que trabaja la madre de Louki.


Modiano ha depositado todo su talento en un solo personaje, en Louki y Louki es mucho más que un personaje. Louki es un estado de ánimo. Otoñal, efímero, solitario, de confidencias y huidas. Real.

En mi opinión esta novela, considerada por “Lire” la mejor novela francesa del 2007, se ha quedado corta, al final queremos conocer mejor a Louki y también a los demás protagonistas cuyas vidas se cruzaron con la de ella viéndose tocadas, afectadas por ese encuentro. Pienso que Modiano ha creado un personaje demasiado grande para muy pocas páginas (131), y al final, cuando llegamos al desenlace, resulta que hemos sido nosotros mismos quiene hemos ido rellenando huecos, explicando, justificando, razonando, concluyendo…


divendres, 4 de novembre del 2011

Dans le café de la jeunesse perdue de Patrick Modiano

Gènere: Novel·la

Any: 2.007

Última edició en Català:
Títol: En el cafè de la joventut perdudad
Editorial: Proa
Traducció: Joan Casas
Any: 2.004
Pàgines:272

Última edició en castellà:
Títol: En el café de la juventud perdida
Editorial: Anagrama
Traducció: María Teresa Gallego Urrutia
Any: 2.010
Pàgines: 131

Biografia i obra de l'autor:
Patrick Modiano a la wikipedia

divendres, 28 d’octubre del 2011

ACTA 11ena REUNIÓ 22/10/2011, El curiós incident del gos a mitjanit, Mark Haddon

En general és un llibre que ha agradat, tot i que alguns passatges s'han fet pesats a alguns dels lectors.
El llibre ha transmès diferents sensacions als lectors. Ha fet riure, però també ha engoixat, especialment quan la situació supera als pares del protagonista.
S'aprecia molt la part didàctica que té la sobre l'autisme, defungint caure en el recurs fàcil de la pena, i s'elogía a l'autor per la dificultat que ha de tenir escriure un llibre protagonitzat per un nen autista i fer-ho en primera persona, sense sortir-se ni un moment de la curiosa visió del món que té el personatge. 
També es comenta positivament el fet que l'autor utilitzi aquesta visió d'un nen autista com a crítica cap a certes convencions socials i costums que tenim tan arrelats que no ens solem plantejar el que tenen d'absurds.



Murkami és la següent de presentar llibres:
- "En el cafè de la joventut perduda" de Patrick Modiano - 7 vots
- "La neta del Sr. Linh" de Philippe Claudel - 2 vots
- "La vida al davant" de Romain Gary - 2 vots

dimarts, 9 d’agost del 2011

The curious incident of the dog in the night-time de Mark Haddon

Gènere: Novel·la

Any: 2.003

Última edició en Català:
Títol: El curiós incident del gos a mitjanit
Editorial: La Magrana
Traducció:Rosa Borràs
Any: 2.004
Pàgines:272

Última edició en castellà:
Títol: El curioso incidente del perro a medianoche
Editorial: Salamandra
Traducció: Patricia Antón
Any: 2.004
Pàgines: 268

Biografia i obra de l'autor:
Mark Haddon a la wikipedia

diumenge, 7 d’agost del 2011

ACTA 10ena REUNIÓ 6/8/2011, El meu amor Sputnik, Haruki Murakami



2/4 de 7 de la tarda. Calella. Diego's.
Amb mitja hora de retard comença la reunió d'estiu del club de lectura. Qui va fer la última proposta, Dorothy Parker, enceta la conversa amb la pregunta habitual:
"A qui no li ha agradat?".
Shelly i (Núria) afirmen que un no rotund no es pot respondre. Comencen les opinions en petits grups. Parker talla les converses llegint un text que Murakami ha enviat per mail des de la seva residència d'aquest estiu. Afirma que "és un bon llibre". Murakami fa un anàlisi estricte que Parker llegeix fil per randa i on, entre d'altres opinions, constata que la novel.la té dues parts: "una part més física, que correspon al viatge a Grècia i una altra part on es relacionen els dos protagonistes "sexualment", i on s'aconsegueix descriure Sumire des de la visió del narrador".
Murakami afirma que "el llibre té reminiscències romàntiques, sobretot quan els paisatges ens serveixen per descriure els estats d'ànims dels personatges". Etiqueta el llibre "d'intriga eròtica". Cortázar fa cara d'estranyat davant d'aquesta afirmació.
Murakami acaba criticant "són massa les coincidències amb els protagonistes d'aquest llibre i el de Tòquio Blues: joves adolescents, solitaris i desconcertats sobre quin futur els espera i volen".
Cortázar continua la conversa: "de del començament ja em va agafar... la segona part, en canvi, no és tant interessant". Bukowski continua "a partir de la nòria no m'interessa". Monzó afirma "quan explica els documents ja no és interessant". Delibes hi està d'acord.
Capote canvia de tema: "el que m'ha agradat del llibre són els personatges". Més o menys tots els membres van estar d'acord amb aquesta afirmació. Parker apunta que "la història del títol és molt xula". Cortázar continua "m'agrada la manera que explica les coses quotidianes".
Bukowski insisteix en que el llibre perd interès a partir de la història de la nòria. En aquest punt es comença a anomenar també la història del nen que roba, en Pastanaga. (Núria), Bukowski, Delibes, Monzó, entre altres membres del club, coincideixen en que aquesta història no té sentit dins el llibre. "Si no si sigués no es notaria, és com si l'autor hagués d'omplir un número determinat de planes..."
Capote diu "Murakami ho fa sovint". Delibes: "no entenia perquè ho posava allà al mig, no fa nosa, però ho ho enten"; Monzó continua "es una introducció molt llarga per deixar la mare del nen, no?"
(Núria) diu: "el final m'ha decepcionat, m'ha fet una mica de ràbia, perquè al principi el llibre prometia". Capote continua "és la mateixa sensació que tinc quan llegeixo Paul Auster, però m'agrada".
Per Bukowski aquest és un problema de l'escriptor "no m'atrau la manera d'escriure, són històries realistes que tenen un final fantàstic". Parlant del final del llibre, Duras diu "el truca de veritat o no?" Hi ha acord entre els membres que es tracta d'un final obert.
Cortázar afirma que és "semblant a una peli, m'ho imagino tot, ho veig tot". Parla, per exemple, del pare guapo de la Sumire, "tinc ganes de veure'l", diu. Continua dient que els moments eròtics del llibre estàn molt bé. Monzó parlant d'aquest tema continua "Murakami descriu molt bé el fogot, quan explica el que passa entre les dues protagonistes, però vaig quedar decepcionat perquè no se la fa fer". Rialles.
Bukowski i Cortázar están d'acord en que el narrador, al principi del llibre, "oscil.la entre el protagonista i un omniscient que tot ho sap". (Núria) diu: "jo no he tingut aquesta sensació".
La opinió general dels membres del club sobre el llibre de Murakami, és bona. Acorden que en general ha estat un "llibre distret i ràpid de llegir; molt amè".

Empar Moliner és la següent en presentar les seves propostes.

1. "Emma", de Maria Barbal. 197 pàgines. "El vaig llegir fa temps, però no el recordo massa". 1 vot
2. "L'illa dels 5 fars", de Ferran-Ramon Cortés. 140 pàgines. "Parla dels 5 fars de Menorca, és una recomanació, m'agradaria llegir-lo". 6 vots
3. "El curiós incident del gos a mitjanit", Mark Haddon. 266 pàgines. "També és una recomanació". 7 vots

En una primera votació empaten les opcions 1 i 2. Finalment el canvi de vot de Capote fa decantar la balança cap a la opció número 3.

Agendes en mà, els Lleons pacten el dia 22 d'octubre com la següent data de trobada lectora.

2/4 de vuit del vespre. Es tanca la reunió i l'acta.

divendres, 5 d’agost del 2011

ACTA 9ena REUNIÓ 4/6/11, Mire al pajarito, Kurt Vonnegut




18'00h. Xiringuito de davant del Paddle, Calella.
Comença la reunió després de les pertinents salutacions de tots els Lleons.
Capote enceta el debat explicant que "no es correspon amb el que diu la contraportada". Cortázar continua i parla dels finals de les històries, "no tanca la història, sobretot la de les formigues". Delibes afirma "recordo alguns contes més que altres, per exemple el de la veu de la consciència, que és un conte mal posicionat en el llibre, és un conte bó".
Els membres del lleons estan d'acord en que es nota que són contes inèdits, "no tenen nexe entre ells", afirmen. Parlen d' "El club de Ed Luby", diuen que és bó, que és molt cinematogràfic.
Delibes diu "Fu Bar" m'agrada, fa crítica social; al final es casen i la crítica social es perd.
Baudelaire comenta "m'agrada la manera que té de descriure les persones, el meu conte preferit és Gotitas de agua". Cortázar continua: "el final no m'agrada"; i Sissí afirma del tema finals d'històries: "són desastrosos".
Murakami, també present a la reunió comenta "potser l'important no és el final, les altres pàgines del conte han valgut la pena...Amb 10 adejectius et defineix un espai..." Cortázar diu "t'ho imagines tot, és molt visual". "És molt descriptiu", continua la Núria.
Bukowski comenta que "Mire al pajarito", que dóna títol al recull de contes, és el que li ha agradat més, i que el "pitjor del llibre és la portada". Murakami afirma "a mi em molesta el dit gros.
Murakami tanca en certa manera el debat sobre Vonnegut comentant que "dir que un llibre de contes està bé costa molt". Proposa que quan fem llibres de contes "hauriem de començar per un i anar comentant totes les històries".
Hi ha una acord entre els membres dels Lleons, en general el llibre ha agradat, "ha estat bé", conclouen.

Dorothy Parker és la propera a presentar les seves tres propostes lectores. Comença amb força: "hi haurà òsties!", diu.
1. "El meu amor sputnik, de Murakami. 253 pàgines- "Vaig llegir la primera pàgina i m'en vaig enamorar". : 5 vots
2. "El Gran Gatsby", de FS Fitzerald. 223 pàgines. - "La gran novel.la de l'era del jazz" : 5 vots
3. "MAUS", Art, "còmic sobre nazisme". 2 vots

El fill innocent d'una de les membres dels lleons trenca el desempat entre les dues primeres novel.les. Les dues contraportades tenen dos colors diferents: blau i groc. El nen tria el color blau, que correspon a "El meu amor sputnik", de Murakami.
S'acorda que, tot i que la propera lleona a presentar les propostes és Murakami, ho farà Empar Moliner, per la impossibilitat de la primera en ser el dia 6 d'agost, data de la propera reunió, amb tots nosltres.
Es tanca l'acta i s'emplaça als lleons a la propera reunió.

APUNT DE l'ESCRIVENT: Demano disculpes a tots els lleons per penjar l'acta un pèl tard... Espero continuar comptant amb la vostra confiança en properes reunions. - Atentament, M. Shelly.

dissabte, 18 de juny del 2011

Bocamolls (XX)

Trobo difícil parlar de mi mateix. Sempre ensopego amb l'eterna paradoxa del "¿qui sóc?". És clar, ningú no sap més fets objectius sobre mi que jo. Però quan parlo de mi mateix, tota mena de factors diferents -valors, pautes, les meves pròpies limitacions en tant que observador- fan que jo, el narrador, seleccioni i elimini coses de l'altre jo, l'objecte de la narració. Sempre em preocupa la idea que pinto un retrat de mi mateix que no és gens objectiu.

Llegit a El meu amor Sputnik de Haruki Murakami