The Maltese Falcon de Dashiell Hammett

Gènere: Novel·la negra

Any: 1930


Edició en Català:
Títol: El falcó Maltès
Editorial: Edicions 62
Traducció: Marga García de Miró
Any: 2.006
Pàgines: 256


Edició en Castellà:
Títol: El halcón maltés
Editorial: Alianza
Traducció: Fernando Calleja
Any: 2.006
Pàgines: 272

Biografia i obra de l'autor:
Dashiell Hammett a la wikipedia.

ACTA 21a REUNIÓ: "Hombres Salomonela en el planeta porno" de Yasutaka Tsutsui

Els lleons ens tornem a reunir, aquest cop qui ens obra les portes del seu Castell és Sissi emperadriu, que ens fa salivar amb unes fantàstiques magdalenes. Tenim un nou membre, l’Aída, que té pendent posar-se un pseudònim, ens ha honrat amb la seva presència i a més comptem amb participació la Laura però ens manca la saviesa d’en Monzó.
A l’hora concordada comença la reunió, no sense haver patit abans algun que altre accident (pèrdues d’orina, caiguda escales avall i lactàncies vàries). Hem fet un canvi en la dinàmica de la reunió, Baudelaire ens planteja un seguit de qüestions que fan que la reunió sigui més dinàmica i participativa (Felicitats Baudelaire per la capacitat de sintesi a l'hora de fer les preguntes!).

1. L’escriptura resulta despreocupada, no busca cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades dóna la impressió de tractar-se d’una tonteria molt ben documentada. Lleugeresa o superficialitat?
Hi ha diverses opinions, Capote ens diu que per ell és més lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes. Delibes en canvi el troba més superficial, intencionat pel pes de la història. Murakami ens diu que impacte pel que diu, no per com ho diu. Cortázar comenta que es nota que Yasutaka Tsutsui s’ha documentat, sobretot en l’última història.

2. Sembla ser que aquest tipus de narració funciona millor en format curt. El conte més llarg és el que dóna títol al llibre, creieu que se’n ressent d’això?
Murakami i Sissi estan d'acord en que se'n ressent. Capote i Parker creiem que els contes són irregulars, n'hi ha de més bons que d'altres. Baudelaire ens comenta que la selecció dels contes no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i que el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.
A Capote el primer conte li recorda a Pere Calders (pel punt de realisme màgic), a Delibes i Parker a Quim Monzó.

3. El món s’inclina, misogínia o antifeminisme?
Delibes a trobat que tot el llibre és masclista, mentre que Sissi i Bukowski veuen com l'autor també caricaturitza als personatges masculins. Capote creu que és més provocador que masclista.

4. Violador de tabús, us ha incomodat algun fragment?
Tots coincidim en que el relat més cruel i violent és: "El límit de la felicitat". Delibes, fins i tot, es va plantejar deixar de llegir. Murakami ho sintetitza dient que la clau és la paraula límit, el límit de la crueltat. Capote ens fa una altra semblança, ara amb el director de cinema Haneke. A Baudelaire és el que més li ha agradat.

5. Ens presenta unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars. En qui considereu que posa més fe l’autor, en l’individu o en la societat?
La nova incorporació dels lleons ens diu que per ella el llibre és un: Desperta, això pot passar a la vida real! Pel que fa a la resta, hi ha dos punt de vista diferents. Els que creuen que el llibre té moralina (Capote, Baudeler, Bukowski, Parker) i els que l'han vist com històries sense res més. (Laura i Delibes).

6. Una narrativa molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. Quina és la imatge que us ha quedat més gravada?
N'hi ha vàries:
 - Parker, Sissi i Aída: "El límit de la felicitat". A Sissi i a l'Aída els impacte els maltractaments i a Parker el final al mar.
- Bukowski i Cortázar, L'últim fumador, en Cortázar en resalta el principi.
- Baudelaire ens parla de la tria de noms ocurrents i de l'escena del pervertit a l'ópera a "L'home salmonela al planeta porno".

Per últim, a la pregunta a qui no li ha agradat, sembla que hi ha unanimitat en que més que no ha agradat tothom creu que no ens ha deixat indiferents, que està molt ben documentat però que no se sabria a qui recomanar-lo.

Les tres propostes de Murakami són:
1. El Mercader de Venècia. William Shakespeare. (1 vot)
2. El Falcó Maltès. Dashiell Hammett. (6 vots). - (7 vots definitius)
3. Les aventures d'en Pinotxo. Carlo Collodi. (6 vots)

Poruno wakusei no sarumonera ningen de Yasutaka Tsutsui

Gènere: Contes

Any: Diversos

Edició en Castellà:
Títol: Hombres salmonela en el planeta porno
Editorial: Atalanta
Traducció: Jesús Carlos Álvarez Crespo
Any: 2.010
Pàgines: 200

Biografia i obra de l'autor:
Yasutaka Tsutsui a la wikipedia.

ACTA 20a REUNIÓ: "Pyongyang" de Guy Delisle

El dia sis de juliol ens vam retrobar els integrants del grup Lleons de la Vella Europa a casa d'en Delibes, que ens va tornar a obrir les portes de casa seva, aquest cop d'una manera més alegre ja que ens va ensenyar una nova adquisició: una moto vespa dels anys 70. Després vam poder assaborir un crumble de nutella que va portar la Sissy i que estava realment exquisit.

Quan ja estàvem tots disposats vam començar a parlar de Pyongyang, un còmic sobre Corea del Nord creat per en Guy Delisle. L'única persona que va faltar al debat va ser en Murakami, que ens va deixar la seva opinió sobre el llibre i que, com a tots, li va agradar, però remarcant un contundent sí. A més va comentar que l'autor ensenya la capital d'un país poc conegut i que li ha cridat l'atenció vàries coses, com la necessitat d'anar sempre acompanyat (amb excepcions com les ONG), la manca d'electricitat, l'ajuda humanitària imprescindible per sobreviure i la figura dels voluntaris. I per acabar va afegir dues frases del llibre que podrien resumir les intencions de l'autor: "Pienso en decirle algo a nuestro guía, pero de qué serviría en un país donde no existe el sentido común" i "Se aprende más sobre el país estando en el exterior que en el interior".

Per a la Sissy ha sigut el llibre més àgil de llegir i li ha agradat el to irònic i satíric del protagonista. I seguint aquest fil, a en Capote li agrada l'evolució del personatge, que al principi sembla perplex per tot el que li envolta i després se'l veu fins i tot enfadat.

En Bukowski diu que la història es pot veure com un documental de Corea del Nord, una opinió que també comparteixen en Delibes i la Shelley. I, referent a aquest tema, en Capote diu que, com un exemple, és ben diferent aquesta visió que el documental que va fer en Mikimoto per tv3 ja que, com es veu en el còmic, els periodistes tenen menys llibertat i en Mikimoto no podia fer res.

En Delibes diu que la realitat li fa ràbia perquè no hi ha internet, la gent està vigilada constantment (com un Big Brother); i això fa que li agradi el còmic, perquè li arriba de ple aquesta realitat tan brutal. En Capote comenta també aquesta manera de viure de la gent, aprofundint en els voluntaris o guies i traductors.

En Delibes comenta que s'imagina la roba que porta la gent, o sigui l'estètica i en Baudelaire aprofita per dir que el còmic és un mitjà més directe; és la virtut del llenguatge, que hi ha diferents maneres de plasmar. Per això la Sissy diu que la imatge gris ajuda a imaginar-se com està el país i com viu la gent, tothom dubtant de l'altre i és quan en Baudelaire destaca una imatge surrealista que li ha sorprès molt: gent a les fosques, dibuixades com ombres.

En Monzó diu que li recorda l'època d'en Franco o Hitler, i en Delibes pensa que encara sembla pitjor. Però en Baudelaire té clar que aquesta és una dictadura civilitzada on no hi ha resistència ni oci. Per exemple, l'únic gest de resistència que el protagonista fa contra el sistema és tirar avions de paper per la finestra, i la Parker segueix el comentari dient que la gent són com formigues.

En definitiva, ha sigut un llibre ràpid de llegir que ha agradat a tothom.

Les tres propostes d'en Baudelaire:

 1. ALL STAR SUPERMAN, de Grant Morrison y Frank Quitely: 2 vots.
 2. EL MUNDO DE CRISTAL, de J.G. Ballard: 0 vots.
 3. HOMBRES SALMONELA EN EL PLANETA PORNO, de Yasutaka Tsutsui: 9 vots.

Propera trobada el 28 de setembre. Encara no se sap el lloc.

Sobre Corea del Nord: resum del conflicte

Corea, un conflicte permanent

Un 23 de juny de 1952 els Estats Units bombardejaven Corea del Nord, de règim comunista. El conflicte havia començat dos anys abans i s'havia convertit ràpidamnet en una guerra internacional. L'efemèride ens ha portat a recuperar un article que explica l'origen de l'enfrontament entre Corea del Nord i Corea del Sud.

Víctor Gavín 08/04/2013

Una de les àrees més tenses del món
Les notícies sobre Corea del Nord apareixen molt sovint en els mitjans de comunicació. Llegim i sentim comentaris al voltant del seu líder, Kim Jong Il, del seu peculiar sistema polític, de les diferències de desenvolupament entre el nord i el sud de Corea, del segrest de ciutadans japonesos perquè facin tasques d’espionatge per al règim de Piongyang... Però sobretot contemplem com s’associa Corea del Nord amb una situació de conflicte latent que pot esclatar en qualsevol moment. I tot això amb armament atòmic en els dos bàndols. Aquest és un conflicte que té com a centre neuràlgic la frontera entre les dues Corees, també anomenada zona desmilitaritzada. Aquest és, sens dubte, un nom irònic per referir-se a una de les àrees més tenses i militaritzades del món, amb incidents armats continus, tant a la zona terrestre com a la marítima. Però com s’ha pogut arribar a aquesta situació i per què, tants anys després, es manté?

Conseqüències de la Segona Guerra Mundial
Per entendre-ho, cal que anem enrere en el temps, fins al novembre del 1943, en plena Segona Guerra Mundial, quan va tenir lloc la conferència del Caire. Allí, el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre britànic, Winston Churchill, i el cap de la Xina, Chiang Kai-shek, van tractar per primer cop la qüestió de què s’havia de fer amb les colònies del Japó un cop finalitzada la guerra. Comptaven, és clar, amb la derrota japonesa. La decisió que es va prendre va ser molt clara: el Japó hauria de perdre totes les seves colònies. I Corea n’era una. El problema es va resoldre posteriorment i es va convertir Corea en un protectorat amb dos protectors. Així, la península es dividiria aproximadament per la meitat, pel paral·lel 38. La Unió Soviètica seria el protector de la meitat nord i els Estats Units, el de la meitat sud. I així va ser, després de la derrota del Japó l’agost del 1945.

Testimoni de la guerra freda
Aquesta situació, teòricament provisional, s’ha anat eternitzant en el temps fins a arribar a la realitat actual, més de sis dècades després. Durant aquells anys encara es confiava que l’aliança que havia permès guanyar el darrer conflicte mundial es mantindria durant els anys posteriors amb l’objectiu de mantenir la pau i resoldre conjuntament els problemes internacionals. El cert, però, va ser que un cop aquells aliats conjunturals van derrotar els enemics comuns –el Japó i Alemanya–, el que va quedar van ser dues superpotències que encarnaven dos sistemes polítics, econòmics i socials oposats i amb la voluntat d’estendre’ls pel món. I aquesta va ser la situació que es va reflectir a la península de Corea. D’aquesta manera, la meitat nord, sota protecció soviètica, es va organitzar segons el model de Moscou, amb Kim Il-sung, un coreà que havia passat els anys de la guerra a la Unió Soviètica formant part del seu exèrcit, com a líder. A la zona sud es va aplicar el model oposat, amb Syngman Rhee, un coreà que havia estat exiliat als Estats Units i que destacava sobretot pel seu anticomunisme, com a cap.

El 14 de novembre del 1947 les Nacions Unides van aprovar una resolució i van declarar que s’havien d’organitzar eleccions lliures a Corea. Moscou va decidir ignorar-la i, consegüentment, les eleccions del 10 de maig del 1948 només van tenir lloc al sud. Aquestes eleccions, boicotejades pel conjunt de les forces d’esquerra i amb greus acusacions de corrupció i falsejament dels resultats, van donar la victòria a Syngman Rhee. El 13 d’agost d’aquell any, Rhee assumia oficialment el poder de mans nord-americanes i naixia la República de Corea. Al nord, el 9 de setembre del 1948, es proclamava la República Democràtica Popular de Corea, amb Kim Il-sung com a dirigent suprem. L’episodi definitiu d’aquesta història es va iniciar el 26 de juny del 1950, quan les forces de Corea del Nord van creuar el paral·lel 38 i van envair Corea del Sud. Començava, així, la guerra de Corea (1950-1953), el primer gran conflicte després de la Segona Guerra Mundial, amb la implicació en una i altra banda de l’Exèrcit dels Estats Units (sota bandera de les Nacions Unides) i de la Xina.

Un conflicte que s’allarga
El fet clau per entendre la realitat actual de les dues Corees és que aquesta guerra, iniciada l’any 1950, encara no s’ha acabat. I no s’ha acabat perquè mai no s’ha signat una pau, sinó un armistici. I un armistici no representa la fi del conflicte, sinó el cessament dels combats. És a dir, el 27 de juliol del 1953 es va decidir aturar els combats al paral·lel 38 i crear una zona frontera desmilitaritzada des de la qual els dos estats coreans es vigilen l’un a l’altre. Són, per tant, dos estats que estan tècnicament en guerra des de fa 57 anys! Aquest fet és el que permet entendre que la mal anomenada zona desmilitaritzada sigui una de les zones més militaritzades del món, ja que, de fet, el conflicte es podria reiniciar en qualsevol moment. I això explica també que Corea del Nord s’hagi dotat d’armament nuclear, ja que li proporciona una gran capacitat dissuasiva davant qualsevol atac de Corea del Sud i els seus aliats, principalment els Estats Units i el Japó. No oblidem que, per exemple, un míssil amb càrrega nuclear triga només 10 minuts a arribar des de Corea del Nord fins a Tòquio. I aquí és on hi ha el risc potencial més gran, ja que ens referim a un conflicte en què gairebé tots els protagonistes disposen de la bomba atòmica: la Xina, Rússia, els Estats Units i, naturalment, el règim de Kim Jong Il, fill de l’anterior líder coreà i actual home fort del país.

D'altra banda, no podem oblidar que ni la Xina ni Corea del Sud tenen cap interès en una ensulsiada del règim nord-coreà, ja sigui per temor a una allau de refugiats, ja sigui, com en el cas de la Xina, per raons geopolítiques. Totes aquestes causes ens porten a la realitat actual, que mostra la pervivència del darrer vestigi de la guerra freda, amb el testimoni sagnant d’una frontera militar carregada de tensions, amb incidents freqüents i amb una situació congelada des de fa més de mig segle.

Aquest article es va publicar en el número 92 de SÀPIENS (juny de 2010).

Sobre Corea del Nord (complement a la lectura de Pyongyang)

Podeu veure el reportatge sobre Corea del Nord que va fer Miquel Calçada dins del programa Afers exteriors.

Pyongyang de Guy Delisle

Gènere: Còmic

Any: 2.004

Edició en Castellà:
Títol: Pyongyang
Editorial: Astiberri
Traducció: Laureano Domínguez
Any: 2.005
Pàgines: 184

Biografia i obra de l'autor:
Guy Delisle a la wikipedia.
http://www.guydelisle.com/