ACTA 39a REUNIÓ: "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë.

El dissabte 8 d'abril, els components d'Els Lleons de la Vella Europa (excepte en Delibes i l'Austen) ens vam reunir a la casa de la Sissi i aquest cop per parlar d'un clàssic de la literatura universal, "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë. La mateixa Sissi va ser la que va proposar la lectura d'aquesta història d'amor tan peculiar i, abans de començar a parlar sobre el llibre, va comentar que l'havia llegit feia uns 30 anys i ara li havia recordat una mica com si fos la història de "Crepúsculo", convertida en best-seller per milers de joves. Per la tertúlia, la Sissi no va preparar cap joc o nova proposta com s'havia fet altres vegades, perquè no sabia com enfocar-ho i va preferir formular una pregunta inicial i general que creia convenient per iniciar el debat. La qüestió principal era si ens havia agradat el llibre, centrant-se sobretot en la opinió que teniem sobre la seva narrativa, per si ens semblava original, sobretot per l'època en què va ser escrit.

             El paisatge que va inspirar la història (tret d'un llibre de la senyora Shaffer)

En Capote va ser el primer en obrir la boca i va dir que s'ho havia passat bé llegint el llibre, i això que al principi li semblava més aviat farregós, però quan comença a parlar el personatge de l'Elena (que no calla fins al final, disculpin la broma) li va engantxar de debó. I per la Parker també és un bon llibre, sobretot perquè no és la típica història d'amor. Murakami també és d'aquesta opinió i diu que li ha agradat molt. En Cortázar comenta que per ell ha sigut una mica diferent perquè mentre llegia el llibre no li atrapava massa la història, però al finalitzar i repassant mentalment el que acabava de llegir es va adonar de la intensitat d'alguns moments dramàtics i la tan sorprenent i atípica història d'amor que ens explica la senyora Brontë, remarcant l'escena tan surrealista on el senyor Earnshaw arriba del viatge que havia fet a Liverpool (caminant 100 kilòmetres) i porta amagat sota el seu abric un nen brut que no serà altre que Heathcliff, el gran protagonista del llibre.

La Sissi fa un petit incís per comentar, com a curiositat, que l'Emily Brontë no va ser gaire sociable perquè vivia aïllada amb els seus pares en un paratge desèrtic i salvatge, i sorprent que pugui escriure una novel·la d'amor tan apassionada i tan diferent per la seva època. Per això, la jove escriptora va haver d'utilitzar tant la seva imaginació, per intuir el que era la vida en general, encara que construint personatges tancats en paisatges tètrics i fantasmagòrics. I tots remarquem la construcció tan increible d'en Heathcliff, un personatge molt ben definit i que representa segurament un dels més diabòlics de la història de la literatura universal. El que no comprèn en Murakami és la seva unió amb la Isabel, encara que es pot entendre com una venjança cap a la Catalina per fugir d'alguna manera del seu amor. Tampoc no queda massa bé la relació d'afecte que es produeix al final del llibre entre Hareton i Cati, com per acabar amb una mica d'optimisme la història tan dramàtica de la Granja de los Tordos i de Cumbres Borrascosas.

Està clar que pel tipus d'història d'amor, envoltada per una atmosfera tan fosca i tenebrosa, el llibre està totalment relacionat amb el Romanticisme. A més, com diuen la Sissi i en Murakami, l'escriptora descriu molt bé els diferents escenaris, tot enfocat per donar encara més la sensació d'angoixa davant les circumstàncies que es van produïnt al llarg de la novel·la. I a la pregunta definitiva de per què és un clàssic de la literatura, Murakami creu que és per la narrativa, però que igualment ha d'agradar aquest tipus d'història. Per en Capote és per ser un llibre innovador, basant-se la seva originalitat en l'estructura de la història.

En Capote és el següent en presentar la seva elecció dels tres llibres a escollir, i segons comenta, després d'una difícil decisió, al final ens mostra aquests:

1. "Éramos unos niños", de Patti Smith: 1 vot.
2. "Testament a Praga", de Tomás i Teresa Pàmies: 1 vot.
3. "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas: 5 vots.

Propera reunió el dia 1 de juliol de 2017, fins llavors, bona lectura.

ACTA 38a REUNIÓ: "Jo, Robot", d'Isaac Asimov

El dissabte, dia 28 de gener, els components dels Lleons de la Vella Europa (excepte la senyora Shaffer, que segons paraules seves "feia campana") tornàvem a ser a casa d'en Delibes, un fet que ja acostuma a ser habitual i que és com una segona casa per nosaltres. I en el moment de l'inici de la tertúlia sobre Jo, Robot, d'Isaac Asimov, en Delibes va fer una petita introducció (o més aviat una extensa introducció) per explicar com havia volgut enfocar les preguntes i què havia pensat al respecte. Tots sabiem que aquell moment seria molt bo i així va ser. Delibes ens va comentar que pel plantejament del debat no sabia quin joc fer o què idear-se per portar a terme una reunió interessant o, com a mínim, que tingués un caire diferent amb la possibilitat de ficar-hi propostes filosòfiques. I va seguir el seu raonament basant-se en la importància de la figura del robot a la ciència ficció, sent una icona per aquest gènere literari. Precisament, la novel·la Jo, robot és, posiblement, la més famosa de les novel·les de robots, tot i les mancances literàries de l'Asimov, un escriptor popularment conegut que ha introduit a molts lectors en aquesta temàtica. Igualment, hi ha alguns crítics que també destaquen l'agilitat i dinamisme en la seva escriptura, i amb aquesta reflexió Delibes ja va donar peu a començar amb les seves preguntes (tota aquesta introducció la tenia escrita al seu ordinador portàtil, com va dir ella mateixa).

Delibes ens va avisar que tenia un ordre establert però que l'anava a canviar, preguntant primer, en general, que degut a la publicació del llibre a l'any 1950, si pensàvem que havia soportat bé el pas del temps. I Murakami va dir que sí, posant d'exemple la primera història com la més propera i l'última com la més actual, on podem veure problemes que sempre seran eterns, com el conflicte entre la tecnologia i l'home. En canvi, en Baudelaire no el va trobar actual pel tipus d'escriptura, amb masses diàlegs, i per utilitzar a la dona per la part emocional, atribuint-li l'única línia romàntica. En Capote sí que el veia bastant actual però li sorprenia que Asimov no hagués utilitzat la figura del narrador. A la següent pregunta, haviem de dir si Asimov s'havia quedat només en els conceptes i si d'aquesta manera l'obra perdia potencial, responent en Baudelaire que li semblava interessant la seva ètica, pel comportament humà, però sí que el llibre té limitacions, sobretot per la utilització de tants diàlegs que expliquen masses coses de la història que no calen. També va remarcar que s'ha de tenir en compte que el públic al que anava destinat la història no era el d'ara. En Capote va comentar que una cosa és el tema conceptual i una altra els diàlegs.

Quant a la qüestió del dilema moral, per l'ús de noms i per tractar als robots com a persones, hi ha un desig de dominació? Per en Capote sí que hi ha conflicte moral per aquesta utilització dels noms i Baudelaire ho va resumir com un conflicte racial. Però Parker li trobava un punt d'humanisme i Capote es va referir a l'autoconciència dels robots. En aquell precís instant, va entrar en acció un personatge que sap molt del tema, que es va fer anomenar Daneel Olivaw i que ens va explicar que més endavant, en altres obres d'Asimov, els robots es rebel·len contra les lleis de la robòtica.

I per acabar la reunió, vam havem de dir si per nosaltres les narracions havien sigut àgils i dinàmiques, i si ens havia agradat el llibre. Per en Baudelaire havia sigut amè però àgil i dinàmic no tant, encara que li havia agradat. En Murakami no el va trobar ni àgil ni dinàmic, sobretot perquè no li atrau aquest tipus d'història, però també li havia agradat. L'Austen tampoc el va veure àgil pero li va agradar el plantejament del llibre. Per la Parker, la primera part dels relats havia estat molt bé però les resolucions a vegades no les havia entès. A O’Shaugnessy no li havia agradat però amb la part de reflexió o ètica sí que havia connectat.

En aquesta ocasió, la Sissi va proposar tres llibres:

1. "Cumbres borrascosas", d'Emily Brontë: 5 vots.

2. "Jane Eyre", de Charlotte Brontë: 0 vots.

3. "Agnes Grey", d'Anne Brontë: 3 vots.

Propera reunió dia 8 d'abril de 2017.

ACTA 37a REUNIÓ: "Maus", d'Art Spiegelman

El passat 26 de novembre, en Delibes ens va tornar a obrir la porta de casa seva, com tan amablement ho ha fet en anteriors vegades. A la reunió tocava parlar d'un dels pitjors drames del segle XX, reflectit de manera fidedigna per l'únic còmic que ha guanyat el Pulitzer: "Maus", d'Art Spiegelman. O sigui, que passem de l'humor de "L'Auca del senyor Esteve" a la crua realitat que es va viure a l'Europa dels anys 40, sobretot als camps d'extermini nazis. I és la senyora Austen l'encarregada de posar les bases de la reunió d'avui i, com ja va fer la senyora Shaffer, van arrelades a un joc fet amb cartulina gran. I aquesta manera de preparar el debat sembla que està dirigida a una xerrada més cooperativa, més centrada a organitzar les nostres opinions junt amb les dels demés, que no pas una pregunta directa a cadascú de nosaltres. El joc és semblant al de l'oca i es formen uns quants grups amb els membres del club, excepte la Sissi que no ha pogut assistir a l'acta. Per una banda tenim a l'únic trio, en Capote, Murakami i Austen; després Parker i O’Shaugnessy; també Baudelaire i Shaffer; i per últim Cortázar i Delibes. Però tots anirem dient el que pensem de les diferents preguntes, així que és una manera d'integrar el resultat de la història dins del debat.

Comencem amb el tipus de relació que s'estableix entre Anja i Vladek, i en Capote comenta que en Vladek és molt protector amb ella, i en Murakami creu que ell protegeix molt a tots. En Delibes veu a l'Anja molt feble i es refereix a una frase del mateix Vladek, "no era maca però era el meu amor". En Baudelaire recorda també que l'Anja és de "casa bona" i això crida l'atenció a en Vladek. La següent pregunta va referida a com afecta a l'Artie l'existència del seu germà mort, i la Parker pensa que l'Artie es veu infravalorat perquè l'altre era el "perfecte". A més, els pares se'l van treure de sobre i se sentien culpables. Baudelaire creu que és una lluita contra un record, i ell mateix, per la qüestió de quins trets humanitzen als personatges i aporten realisme al còmic, respon que un exemple seria l'explicació de la història nazi juntament amb la relació actual de l'Artie amb el seu pare, i que aquest estil funciona molt bé en el còmic. En aquest aspecte, Capote diu que també el fet d'utilitzar animals ajuda a empatitzar més amb els personatges, que segons la Shaffer s'utilitza molt a la literatura infantil. Per en Murakami, l'explicació del procés del llibre també aporta coses a aquest realisme.

En la pregunta que si creiem que el còmic aconsegueix reflectir una realitat tan complexa la resposta ha sigut un sí rotund. Murakami recorda que hi ha escenificats moments durs, però en Baudelaire creu que l'autor intenta que no hi hagi tants moments excesius. Encara que en Delibes pensa que és colpidor tota l'estona, i que amb uns dibuixos més aviat simples se li ha posat la pell de gallina en moltes ocasions. En general, tothom pensa que l'obra té escenes impactants. Pel que fa a la pregunta de si aquest còmic serà actual a mesura que passi el temps, en Capote ho té clar, es pot llegir en qualsevol moment i no s'ha d'oblidar mai.

La Parker sí que considera que l'obra va ser una autoteràpia per a Spiegelman perquè al final fa les paus amb el seu pare. O’Shaugnessy diu que és difícil viure amb en Vladek i posa d'exemple l'escena que li ha sorprès tant, quan recollen a l'autoestopista i veiem que ell mateix és racista. Capote remarca llavors la gran virtut d'aquest còmic, que ho explica tot, tant les coses bones com les dolentes. En el tema de la conjugació dels verbs per part d'en Vladek, la Shaffer no veu massa bé la traducció perquè l'equivalència tant al castellà com al català no seria com es va fer. Per en Baudelaire i en Capote ha sigut molt incòmode llegir-ho d'aquesta manera.

Arribem a un punt important en la història perquè dintre de la relació de l'Artie amb en Vladek, la majoria pensem que admira al seu pare d'aquella època però no l'aguanta ara. Baudelaire comenta que tampoc l'Artie surt ben retratat perquè li diu assassí en un moment important de la història, encara que sigui per haver destruit els diaris de la seva mare. Aquest terrible fet per l'Artie marca bastant la seva relació. Sense saber la causa exacta de per què el seu pare crema tots els diaris de l'Anja, en Delibes pensa que ho fa per treure's el dol de sobre, i en canvi, Murakami posa un exemple contrari, ja que en Vladek dóna la roba de l'Anja, segurament perquè és d'utilitat, una cosa que en Baudelaire ho troba lògic.

Per acabar, resumint les últimes paraules, parlem de com va sobreviure en Vladek a aquella terrible experiència, amb el seu coneixement de més d'un idioma i els recursos que tenia per sortir-se d'algunes situacions, a vegades amb enginy i altres amb molta sort. En definitiva, va ser supervivència pura i dura.

A tot això, parlant del joc, en Cortázar i en Delibes s'han quedat en la mateixa casella durant, com a mínim, els últims tres torns, ja que havien de treure un sis per poder continuar avançant, i com us ho podeu imaginar, no ha sigut així.

Degut a que la Sissi no ha estat a la reunió, en Delibes ha sigut el que ha exposat les seves tres propostes, que són les següents:

1. "El camino", de Miguel Delibes: 1 punt.

2. "Yo, robot", de Isaac Asimov: 5 punts.

3. "100 contes morals", de Joan Barril: 3 punts.

Propera reunió: el dia 28 de gener de 2017.

ACTA 36a REUNIÓ: "L'auca del senyor Esteve", de Santiago Rusiñol

                                                                              

                                                                  1

DEL MODO NATURAL QUE ANEM ARRIBANT A LA CASA D'EN DELIBES.- LA SORPRESA DEL MATEIX DELIBES I D'EN MURAKAMI QUAN S'ASSABENTEN QUE HAN LLEGIT L'OBRA DE TEATRE I NO LA NOVEL·LA

El jorn que ens reunim els components d'Els Lleons de la Vella Europa és un diumenge a les sis de la tarda, i el lloc on ens trobem és la casa del senyor Delibes, que precisament acaba de saber, igual que el senyor Murakami, que el llibre que tocava llegir era la novel·la i no l'adaptació al teatre que es va fer anys posteriors de la mateixa obra. Però d'aquest petit lapsus ens aprofitem tots plegats per anar comparant moments i situacions de la història del senyor Rusiñol.

                                                                   2

A ON LA SENYORA SHAFFER FORMULA LES PRIMERES PREGUNTES.- I EL MOMENT EN QUÈ ENS HI CAPFIQUEM EN UN JOC

La senyora Shaffer comença fent tres preguntes per iniciar el debat, essent la primera “Us heu llegit el llibre?”, i tots responem “Sí”; essent la següent “Us ha agradat la lectura?”, i la resposta majoritària és “Sí”, excepte en Cortázar que diu que no li ha interessat massa encara que reconeix que el llibre és molt fàcil de llegir; i després, per concloure, “Heu rigut mentre el llegieu?”, “Molt”, menys en Cortázar que diu que “no massa”. I després, la Shaffer ens ha fet saber que s'ha tret un pes de sobre perquè la veritat, ara que l'ha tornat a llegir, no ha sentit el mateix que quan era estudiant i que més aviat s'ha sentit destrampada, i va pensar que als demés no ens agradaria. En aquest moment en Delibes recorda que li va passar el mateix amb Las tesis de Nancy, d'en Ramon J. Sender, llibre comentat en una tertúlia molt anterior.

Llavors, Shaffer proposa fer un joc que ha creat amb les seves pròpies mans (i ment) i, abans d'explicar el seu objectiu, fa una petita introducció de l'origen de la paraula "auca" comentant que prové del joc de l'oca, que la paraula es va anar deformant i que al principi va ser un joc prohibit. D'auques existen vàries, però la d'en Rusiñol conté 27 il·lustracions d'en Ramon Casas, amb rodolins d'en Gabriel Alomar, i ens va repartint totes les estempetes per colocar-les en el seu ordre correcte en una cartulina que ha posat damunt de la taula. Llavors anem pensant i parlant entre nosaltres, intentant posar les escenes en el lloc que creiem que els hi correspon, però el resultat final és bastant desastrós, encara que el treball en equip ha sigut interessant.

                                                                   3

LES PRIMERES REFLEXIONS QUE FEM DE L'OBRA DE RUSIÑOL

Després d'aquest bon començament, s'ha donat pas a la tertúlia, i el primer en començar a parlar ha sigut en Capote que ha trobat la història molt actual, com el fet típic de que La Puntual pasi de pares a fills, un exemple amb el que en Baudelaire hi està d'acord, i a més, la relació entre l'Esteve i en Ramonet li fa recordar a la que va tenir amb el seu pare a l'empresa familiar. En Capote i la Marta veuen clar que la intenció de la figura del pare és marcar el camí al seu fill, perquè res no el distregui del seu objectiu econòmic a La Puntual. En aquest punt, Murakami pregunta si es pot considerar l'obra una autobiografia de l'autor i Shaffer li respon que sí ja que Rusiñol va tenir una relació semblant amb el seu avi, la diferència és que a l'obra ell li posa molt d'humor.

                                                                    4

UNA OBRA MODERNISTA BEN DIFERENT.- DEL GRAN RIURE QUE PROVOCA L'HUMOR DE LA HISTÒRIA

Aquesta novel·la, que alguns ni la consideren com a tal si no més aviat una estranyesa, va ser com un xoc dintre del Modernisme, i en Capote diu que la gent que apareix a l'obra és gent de cèntims, amb calers, que es pot permetre tot el que fan i tenen. En Delibes posa també l'exemple de l'avi que s'estranya que hi hagi un llibre a la botiga, si lo que val i lo important són els números. En Baudelaire parla sobre les situacions en general que estan molt caricaturitzades, portant-les a l'extrem, i a en Murakami li fan molt de riure les bogeries de la parella a la muntanya quan "van al camp". I és que en general la gent s'ha rigut molt amb la història, com en Capote amb els consells de l'avi. En Delibes recorda també el missatge final de l'obra, dient l'Esteve que reconeix que ha treballat tota la vida i li diu al seu fill que aprofiti a viure.

                                                                     5

DE QUAN PARLEM DE LA DESCRIPCIÓ DE LA BARCELONA DE L'ÈPOCA.- I SEGUIM EXALTANT L'HUMOR DE L'OBRA

En Murakami es pregunta si les tres Maries del llibre van donar peu a l'expressió coneguda de "les tres Maries" i la Shaffer ho busca per internet en aquell mateix moment i veu que no, que prové de la Bíblia. Precisament, en Murakami comenta que hi ha moltes expressions que es perden a l'adaptació de l'obra al teatre; en canvi, li ha fet molta gràcia, igual que a en Delibes, el diàleg que hi ha amb els pintors.

La Sissi parla de la descripció de les barriades de Barcelona, essent el barri més comercial, el més viu, on es troba La Puntual. I en Baudelaire troba molt bo tot el diàleg entre la parella protagonista quan es compren la torre, perquè quan edifiquen al voltant, com augmenta el seu valor, el senyor Esteve li diu a la Tomasa que haurien de vendre-se-la. I és que a en Baudelaire li ha encantat tot, al contrari que el llibre Las tesis de Nancy, que el va trobar passat de moda.

                                                                      6

EL MOMENT QUE LA SENYORA AUSTEN EXPOSA LES SEVES PROPOSTES.- ES POSA DATA DE LA PROPERA TROBADA

1. "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo: 1 vot.

2. "Maus", d'Art Spiegelman: 6 vots.

3. "Un lugar llamado escuela", de Montserrat Fleck i Enric Prats: 1 vot.

Propera trobada: 26 de novembre de 2016.

ACTA 35a REUNIÓ: "El Retrat de Dorian Grey" d'Oscar Wilde

Ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel.la “El Retrat de Dorian Grey” d'Oscar Wilde. Aquest cop ens ha acompanyat en Jordi, un cultivador de la bellesa, qui s’ha presentat amb unes ulleres noves d’última moda que li donen un toc hipster refinat que hagués enamorat al mateix Dorian Grey. La seva presència ha tret pes a la baixa de Delibes i Baudelaire, dos exquisits i temptadors exemplars artístics.

No és el primer cop que els guardians de la revolució literària es mostren sensibles a les fluctuacions del mercat literari, i aquest cop, a punt per començar la reunió amb nou traduccions diferents de la novel·la a sobre de la taula, Capote eclipsa el moment i ens proposa llegir el primer fragment de cadascun dels llibres, tots ells diferents. El fet no sembla molestar a ningú, tot i que es pren de partida l’original de Shaffer, una atractiva lectora força intel·lectual que ha tingut la voluntat de llegir-lo en anglès.

La sessió comença amb un retrat jove de cada membre de la reunió. Murakami, que és retratada amb unes ulleres de sol fosques, no s’agrada desprès de veure la bellesa angelical del nostre convidat Jordi. Dorothy Parker, mentrestant, recorda amb nostàlgia la celebració del seu aniversari al 2009. Cortázar, en canvi, s’enamora d’ell mateix, Capote es sent orgullós del seu atractiu i Sissí i Marta es plantegen si Facebook és segur. De cop té més sentit dir-se “Lleons de la Bella Europa”.

Reprenent la novel·la, Murakami i Cortázar consideren que l’ànima de Dorian queda corrompuda en el moment que Basil pinta el quadre. Baudelaire, que ens ha fet arribar les seves impressions sobre el llibre, comenta que Dorian és sens dubte el monstre d’aquesta novel·la d’horror gòtic, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry, un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. Per a Lord Henry tractar a una persona com a art, com una mercaderia o projecte és immoral i deshumanitzant, tot i que aquesta fos la seva actuació cap a Dorian. D’aquesta manera el converteix en la seva major influència, motiu que crea contradicció en el personatge.

La bellesa que el llibre presenta és un reflexa de l’època Victoriana on el Narcisisme i l’Hedonisme imperaven en els cànons de bellesa i, tot i que l’obra funciona, en principi, com una al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’Esteticisme, ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Sissí explica que la bellesa és molt subjectiva ja que la concepció de “bell” dependrà dels condicionants de l’època, de l’educació i dels valors morals de cadascú.

Austen fa referència a una perfecció estètica que va més enllà del físic, i posa l’exemple de Sibil, actriu que quan fa l’actuació no ho fa bé i Dorian perd l’interès cap a ella. Per tant, parlaríem d’un gust no sols estètic sinó també artístic. En canvi, Sissí i Murakami conceben un interès bàsicament físic exemplificat amb el propi Dorian Grey. Austen complementa la idea fent referència a la felicitat com a resultat de la bondat, en canvi Capote no té clar que ser feliços sigui un indicador de bondat. Defensant la proposta de Capote dubto de la font que provoca felicitat ja que aquesta felicitat pot provenir de la infelicitat de l’altre la qual cosa no ens faria grans persones.

Parker i Capote consideren que a la novel·la la ciència té molt poc pes, en canvi, justifica el perill de deixar-se dur per les emocions a través dels seus personatges. Les dones del grup fan referència al masclisme de l’època i com aquest apareix en els personatges femenins de l’obra. Aquests sovint són decoratius i sols es troba rellevant Gladys, personatge a qui se li atribueix cert grau d’intel·ligència.

Finalment, la sessió es conclou amb una reflexió que gira entorn els límits de l’art. Segons Capote, l’art té límits. En canvi, Sissí troba que l’art no en té i fa referència a l’exposició de l’obra “Caca d’artista enllaunada” de Piero Manzoni. Austen concep que l’art és quelcom molt elevat i que cal entendre’l. Murakami, que no té temps per filosofar al respecte, tanca el debat amb un “una obra o t’agrada o no t’agrada”.

Un cop acabada la sessió, Cortázar ens vol fer saber que ha establert relacions amb la novel·la. Dorian i l’eterna joventut li fa pensar en la seva aparença més jove. Basil li fa pensar en quan ell es dibuixava a si mateix i era la seva pròpia font d’inspiració. I just quan es llegeix "El retrato de Dorian Grey" es va comprar la novel.la “Contra Natura”, la mateixa que Lord Henry regala. Per a Cortázar tot és pura coincidència, per a la resta de lleons existeix una connexió estranya. Desprès d’aquest parèntesi, Shaffer realitza les seves tres propostes:

1. “Revolta de Bruixes” de Josep Maria Benet i Jornet (1 vot).

2. “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol (3 vots).

3. “T’imagines la vida sense ell” de la Isabel-Clara Simó Monllor (3 vots).

Hi ha un empat tècnic fins que Capote, que s’havia llençat a devorar l’única obra de teatre proposada a la sessió, desempata. L’escollit és “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol. Els bells lleons es trobaran el dissabte 20 d’agost.

ACTA 34a REUNIÓ: "Fuenteovejuna" de Lope de Vega

FUENTELEONA

ACTO ÚNICO

CARMONA:        Por cortesía y honor que querría acompañaros

      pero sabe Dios que no me responde el esqueleto,

      tamaña bellacada me ha dejado sin amparo,

      no es excusa, solo hay que mirarme el careto.

DOLOROSA:       Tranquila hermana, que no hay desconfianza,

                              tú serás floja pero yo soy mujer jamona

                              y en estos menesteres nunca falta la pitanza

                              pues como dice el refrán: En Fuenteleona…

DANIELO:                                                                              …¡turrón de jijona!

RUTILDA:           No sé si será por mal de amor o por falta de crianza

                              pero a damas muy desvergonzadas se ve por estos lares.

                              Nadie verá a una servidora, ni a Laurencia, esa santa,

                              corriendo detrás de los hombres y de sus manjares.

AIDOSA:              Sea como fuere, cabría vigilar a más de una descocada,

      ahora sólo queda una delicia y la comendadora Anatilde

      se cree con la potestad del derecho de dentellada,

                              así lo ha jurado delante de reyes y del santo pontífice.

LAURENCIA:      Calla, desdichada, deja en paz a nuestros monarcas,

                               su labor es no laborar, así lo dictan sus laureles.

                               Si justicia es lo que tu corazón siente en falta,

                               tendrás que mover tú misma los pinreles.

MARCTUÑO:       Amiga Laurencia, tus palabras pueden causar daño,

                               hay coronas que estarían mejor en otros cabezones,

                               pero es pronto para dudar de nuestros tiranos,

                               pues aún no es momento de alzamientos o revoluciones.

MARTALDA:       ¿Qué somos? ¿Ovejas? ¿Leones? ¿Bárbaros o catalanes?

                               Pongamos fin a la comendadora, esa malvada.

                               Nos ha torturado con lecturas tediosas y cargantes,

                               no se merece ni panes ni viandas, sino espadas.

ANATILDE:          Palabras cargadas de cizaña y de veneno,

                               no quisiera acabar la jornada pidiendo socorro,

                               pero veo que vuestra locura no tiene freno,

                               aquí viene el sablazo, ¡vive el cielo, que me corro!

DANIELO:            ¡Muera de una vez por todas la tirana

                               y muchos siglos de oro viva la comida “casolana”!

ACTA 33a REUNIÓ: "Persépolis" de Marjane Satrapi

Els guardians de la revolució literària ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel·la gràfica més popular de Marjane Satrapi. La gent està nerviosa i es passeja per la cuina. No n’hi ha per menys, els últims esdeveniments indiquen que d’aquí divuit mesos l’Artur Mas podria publicar les seves memòries. La Cal·ligrafia d’Unitat Popular, una petita editorial antigramàtica, ha arribat a un acord per a la publicació del llibre. Els guardians som molt sensibles a les fluctuacions del mercat literari, però sembla que el futur és encoratjador. Catalunya serà literària o no serà. Murakami, que està en tot, em cuida i em serveix un gintònic. És un moment de gran exaltació. Li! Lite! Literatura!! Li! Lite...!

Dorothy Parker posa seny abans que ens obri un expedient la UEFA i inicia la reunió parlant de la infantesa de la protagonista. Sissí assenyala les virtuts del dibuix, com n’és d’entenedor i gràfic. Cortázar ens parla de la utilització de la línia i de l’absència de rectes (ell n’està molt de les corbes) i afirma que quan més funciona el còmic és quan la protagonista és petita. El dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració i, a més, també és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més hardcore (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren sentit.

La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. En aquest sentit, Capote ens assenyala una obvietat que ens havia passat per alt: no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia. Sóc l’únic a qui li ve de gust una Coca-cola?

La seva família és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet de que tinguin pasta. Els diners els hi faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Murakami ens assenyala la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més ximples del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

S’obre un debat acalorat al voltant de la cultura dels màrtirs, hi ha dos bàndols: El Front Murakamià Popular (FMP) i el Front d’Alliberament Capotià (FAC). El FMP defensa que és molt punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra, mentre que el FAC considera que és igual de terrible que es faci per la religió com en nom de la llibertat. La conversa es va caldejant, el FMP vessa un gintònic, el FAC s’ho pren com una ofensiva terrestre, volen les pastes com si fossin metralla. “Per Déu!”, criden uns. “Pel petroli!” “Per la llibertat!”, criden els altres.

Per Tutatis, la que estan muntant.

Poc després, durant la postguerra, Murakami, com a guardiana de la revolució literària, realitza les seves tres propostes:

1. “Otel·lo” de William Shakespeare (2 vots).

2. “Fuenteovejuna” de Lope de Vega (2 vots).

3. “El malalt imaginari” de Molière (2 vots).

Hi ha un empat tècnic fins que Delibes, una exiliada a l’estranger, desempata via mòbil. Peti qui peti, “Fuenteovejuna” serà la propera lectura dels Lleons (nota mental: a la gent se l’exilia per alguna cosa). En últim lloc, es concreta la propera ofensiva pel dotze de març, vagin afilant els sabres.