The Maltese Falcon de Dashiell Hammett

Gènere: Novel·la negra

Any: 1930


Edició en Català:
Títol: El falcó Maltès
Editorial: Edicions 62
Traducció: Marga García de Miró
Any: 2.006
Pàgines: 256


Edició en Castellà:
Títol: El halcón maltés
Editorial: Alianza
Traducció: Fernando Calleja
Any: 2.006
Pàgines: 272

Biografia i obra de l'autor:
Dashiell Hammett a la wikipedia.

ACTA 21a REUNIÓ: "Hombres Salomonela en el planeta porno" de Yasutaka Tsutsui

Els lleons ens tornem a reunir, aquest cop qui ens obra les portes del seu Castell és Sissi emperadriu, que ens fa salivar amb unes fantàstiques magdalenes. Tenim un nou membre, l’Aída, que té pendent posar-se un pseudònim, ens ha honrat amb la seva presència i a més comptem amb participació la Laura però ens manca la saviesa d’en Monzó.
A l’hora concordada comença la reunió, no sense haver patit abans algun que altre accident (pèrdues d’orina, caiguda escales avall i lactàncies vàries). Hem fet un canvi en la dinàmica de la reunió, Baudelaire ens planteja un seguit de qüestions que fan que la reunió sigui més dinàmica i participativa (Felicitats Baudelaire per la capacitat de sintesi a l'hora de fer les preguntes!).

1. L’escriptura resulta despreocupada, no busca cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades dóna la impressió de tractar-se d’una tonteria molt ben documentada. Lleugeresa o superficialitat?
Hi ha diverses opinions, Capote ens diu que per ell és més lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes. Delibes en canvi el troba més superficial, intencionat pel pes de la història. Murakami ens diu que impacte pel que diu, no per com ho diu. Cortázar comenta que es nota que Yasutaka Tsutsui s’ha documentat, sobretot en l’última història.

2. Sembla ser que aquest tipus de narració funciona millor en format curt. El conte més llarg és el que dóna títol al llibre, creieu que se’n ressent d’això?
Murakami i Sissi estan d'acord en que se'n ressent. Capote i Parker creiem que els contes són irregulars, n'hi ha de més bons que d'altres. Baudelaire ens comenta que la selecció dels contes no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i que el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.
A Capote el primer conte li recorda a Pere Calders (pel punt de realisme màgic), a Delibes i Parker a Quim Monzó.

3. El món s’inclina, misogínia o antifeminisme?
Delibes a trobat que tot el llibre és masclista, mentre que Sissi i Bukowski veuen com l'autor també caricaturitza als personatges masculins. Capote creu que és més provocador que masclista.

4. Violador de tabús, us ha incomodat algun fragment?
Tots coincidim en que el relat més cruel i violent és: "El límit de la felicitat". Delibes, fins i tot, es va plantejar deixar de llegir. Murakami ho sintetitza dient que la clau és la paraula límit, el límit de la crueltat. Capote ens fa una altra semblança, ara amb el director de cinema Haneke. A Baudelaire és el que més li ha agradat.

5. Ens presenta unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars. En qui considereu que posa més fe l’autor, en l’individu o en la societat?
La nova incorporació dels lleons ens diu que per ella el llibre és un: Desperta, això pot passar a la vida real! Pel que fa a la resta, hi ha dos punt de vista diferents. Els que creuen que el llibre té moralina (Capote, Baudeler, Bukowski, Parker) i els que l'han vist com històries sense res més. (Laura i Delibes).

6. Una narrativa molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. Quina és la imatge que us ha quedat més gravada?
N'hi ha vàries:
 - Parker, Sissi i Aída: "El límit de la felicitat". A Sissi i a l'Aída els impacte els maltractaments i a Parker el final al mar.
- Bukowski i Cortázar, L'últim fumador, en Cortázar en resalta el principi.
- Baudelaire ens parla de la tria de noms ocurrents i de l'escena del pervertit a l'ópera a "L'home salmonela al planeta porno".

Per últim, a la pregunta a qui no li ha agradat, sembla que hi ha unanimitat en que més que no ha agradat tothom creu que no ens ha deixat indiferents, que està molt ben documentat però que no se sabria a qui recomanar-lo.

Les tres propostes de Murakami són:
1. El Mercader de Venècia. William Shakespeare. (1 vot)
2. El Falcó Maltès. Dashiell Hammett. (6 vots). - (7 vots definitius)
3. Les aventures d'en Pinotxo. Carlo Collodi. (6 vots)

Poruno wakusei no sarumonera ningen de Yasutaka Tsutsui

Gènere: Contes

Any: Diversos

Edició en Castellà:
Títol: Hombres salmonela en el planeta porno
Editorial: Atalanta
Traducció: Jesús Carlos Álvarez Crespo
Any: 2.010
Pàgines: 200

Biografia i obra de l'autor:
Yasutaka Tsutsui a la wikipedia.

ACTA 20a REUNIÓ: "Pyongyang" de Guy Delisle

El dia sis de juliol ens vam retrobar els integrants del grup Lleons de la Vella Europa a casa d'en Delibes, que ens va tornar a obrir les portes de casa seva, aquest cop d'una manera més alegre ja que ens va ensenyar una nova adquisició: una moto vespa dels anys 70. Després vam poder assaborir un crumble de nutella que va portar la Sissy i que estava realment exquisit.

Quan ja estàvem tots disposats vam començar a parlar de Pyongyang, un còmic sobre Corea del Nord creat per en Guy Delisle. L'única persona que va faltar al debat va ser en Murakami, que ens va deixar la seva opinió sobre el llibre i que, com a tots, li va agradar, però remarcant un contundent sí. A més va comentar que l'autor ensenya la capital d'un país poc conegut i que li ha cridat l'atenció vàries coses, com la necessitat d'anar sempre acompanyat (amb excepcions com les ONG), la manca d'electricitat, l'ajuda humanitària imprescindible per sobreviure i la figura dels voluntaris. I per acabar va afegir dues frases del llibre que podrien resumir les intencions de l'autor: "Pienso en decirle algo a nuestro guía, pero de qué serviría en un país donde no existe el sentido común" i "Se aprende más sobre el país estando en el exterior que en el interior".

Per a la Sissy ha sigut el llibre més àgil de llegir i li ha agradat el to irònic i satíric del protagonista. I seguint aquest fil, a en Capote li agrada l'evolució del personatge, que al principi sembla perplex per tot el que li envolta i després se'l veu fins i tot enfadat.

En Bukowski diu que la història es pot veure com un documental de Corea del Nord, una opinió que també comparteixen en Delibes i la Shelley. I, referent a aquest tema, en Capote diu que, com un exemple, és ben diferent aquesta visió que el documental que va fer en Mikimoto per tv3 ja que, com es veu en el còmic, els periodistes tenen menys llibertat i en Mikimoto no podia fer res.

En Delibes diu que la realitat li fa ràbia perquè no hi ha internet, la gent està vigilada constantment (com un Big Brother); i això fa que li agradi el còmic, perquè li arriba de ple aquesta realitat tan brutal. En Capote comenta també aquesta manera de viure de la gent, aprofundint en els voluntaris o guies i traductors.

En Delibes comenta que s'imagina la roba que porta la gent, o sigui l'estètica i en Baudelaire aprofita per dir que el còmic és un mitjà més directe; és la virtut del llenguatge, que hi ha diferents maneres de plasmar. Per això la Sissy diu que la imatge gris ajuda a imaginar-se com està el país i com viu la gent, tothom dubtant de l'altre i és quan en Baudelaire destaca una imatge surrealista que li ha sorprès molt: gent a les fosques, dibuixades com ombres.

En Monzó diu que li recorda l'època d'en Franco o Hitler, i en Delibes pensa que encara sembla pitjor. Però en Baudelaire té clar que aquesta és una dictadura civilitzada on no hi ha resistència ni oci. Per exemple, l'únic gest de resistència que el protagonista fa contra el sistema és tirar avions de paper per la finestra, i la Parker segueix el comentari dient que la gent són com formigues.

En definitiva, ha sigut un llibre ràpid de llegir que ha agradat a tothom.

Les tres propostes d'en Baudelaire:

 1. ALL STAR SUPERMAN, de Grant Morrison y Frank Quitely: 2 vots.
 2. EL MUNDO DE CRISTAL, de J.G. Ballard: 0 vots.
 3. HOMBRES SALMONELA EN EL PLANETA PORNO, de Yasutaka Tsutsui: 9 vots.

Propera trobada el 28 de setembre. Encara no se sap el lloc.

Sobre Corea del Nord: resum del conflicte

Corea, un conflicte permanent

Un 23 de juny de 1952 els Estats Units bombardejaven Corea del Nord, de règim comunista. El conflicte havia començat dos anys abans i s'havia convertit ràpidamnet en una guerra internacional. L'efemèride ens ha portat a recuperar un article que explica l'origen de l'enfrontament entre Corea del Nord i Corea del Sud.

Víctor Gavín 08/04/2013

Una de les àrees més tenses del món
Les notícies sobre Corea del Nord apareixen molt sovint en els mitjans de comunicació. Llegim i sentim comentaris al voltant del seu líder, Kim Jong Il, del seu peculiar sistema polític, de les diferències de desenvolupament entre el nord i el sud de Corea, del segrest de ciutadans japonesos perquè facin tasques d’espionatge per al règim de Piongyang... Però sobretot contemplem com s’associa Corea del Nord amb una situació de conflicte latent que pot esclatar en qualsevol moment. I tot això amb armament atòmic en els dos bàndols. Aquest és un conflicte que té com a centre neuràlgic la frontera entre les dues Corees, també anomenada zona desmilitaritzada. Aquest és, sens dubte, un nom irònic per referir-se a una de les àrees més tenses i militaritzades del món, amb incidents armats continus, tant a la zona terrestre com a la marítima. Però com s’ha pogut arribar a aquesta situació i per què, tants anys després, es manté?

Conseqüències de la Segona Guerra Mundial
Per entendre-ho, cal que anem enrere en el temps, fins al novembre del 1943, en plena Segona Guerra Mundial, quan va tenir lloc la conferència del Caire. Allí, el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre britànic, Winston Churchill, i el cap de la Xina, Chiang Kai-shek, van tractar per primer cop la qüestió de què s’havia de fer amb les colònies del Japó un cop finalitzada la guerra. Comptaven, és clar, amb la derrota japonesa. La decisió que es va prendre va ser molt clara: el Japó hauria de perdre totes les seves colònies. I Corea n’era una. El problema es va resoldre posteriorment i es va convertir Corea en un protectorat amb dos protectors. Així, la península es dividiria aproximadament per la meitat, pel paral·lel 38. La Unió Soviètica seria el protector de la meitat nord i els Estats Units, el de la meitat sud. I així va ser, després de la derrota del Japó l’agost del 1945.

Testimoni de la guerra freda
Aquesta situació, teòricament provisional, s’ha anat eternitzant en el temps fins a arribar a la realitat actual, més de sis dècades després. Durant aquells anys encara es confiava que l’aliança que havia permès guanyar el darrer conflicte mundial es mantindria durant els anys posteriors amb l’objectiu de mantenir la pau i resoldre conjuntament els problemes internacionals. El cert, però, va ser que un cop aquells aliats conjunturals van derrotar els enemics comuns –el Japó i Alemanya–, el que va quedar van ser dues superpotències que encarnaven dos sistemes polítics, econòmics i socials oposats i amb la voluntat d’estendre’ls pel món. I aquesta va ser la situació que es va reflectir a la península de Corea. D’aquesta manera, la meitat nord, sota protecció soviètica, es va organitzar segons el model de Moscou, amb Kim Il-sung, un coreà que havia passat els anys de la guerra a la Unió Soviètica formant part del seu exèrcit, com a líder. A la zona sud es va aplicar el model oposat, amb Syngman Rhee, un coreà que havia estat exiliat als Estats Units i que destacava sobretot pel seu anticomunisme, com a cap.

El 14 de novembre del 1947 les Nacions Unides van aprovar una resolució i van declarar que s’havien d’organitzar eleccions lliures a Corea. Moscou va decidir ignorar-la i, consegüentment, les eleccions del 10 de maig del 1948 només van tenir lloc al sud. Aquestes eleccions, boicotejades pel conjunt de les forces d’esquerra i amb greus acusacions de corrupció i falsejament dels resultats, van donar la victòria a Syngman Rhee. El 13 d’agost d’aquell any, Rhee assumia oficialment el poder de mans nord-americanes i naixia la República de Corea. Al nord, el 9 de setembre del 1948, es proclamava la República Democràtica Popular de Corea, amb Kim Il-sung com a dirigent suprem. L’episodi definitiu d’aquesta història es va iniciar el 26 de juny del 1950, quan les forces de Corea del Nord van creuar el paral·lel 38 i van envair Corea del Sud. Començava, així, la guerra de Corea (1950-1953), el primer gran conflicte després de la Segona Guerra Mundial, amb la implicació en una i altra banda de l’Exèrcit dels Estats Units (sota bandera de les Nacions Unides) i de la Xina.

Un conflicte que s’allarga
El fet clau per entendre la realitat actual de les dues Corees és que aquesta guerra, iniciada l’any 1950, encara no s’ha acabat. I no s’ha acabat perquè mai no s’ha signat una pau, sinó un armistici. I un armistici no representa la fi del conflicte, sinó el cessament dels combats. És a dir, el 27 de juliol del 1953 es va decidir aturar els combats al paral·lel 38 i crear una zona frontera desmilitaritzada des de la qual els dos estats coreans es vigilen l’un a l’altre. Són, per tant, dos estats que estan tècnicament en guerra des de fa 57 anys! Aquest fet és el que permet entendre que la mal anomenada zona desmilitaritzada sigui una de les zones més militaritzades del món, ja que, de fet, el conflicte es podria reiniciar en qualsevol moment. I això explica també que Corea del Nord s’hagi dotat d’armament nuclear, ja que li proporciona una gran capacitat dissuasiva davant qualsevol atac de Corea del Sud i els seus aliats, principalment els Estats Units i el Japó. No oblidem que, per exemple, un míssil amb càrrega nuclear triga només 10 minuts a arribar des de Corea del Nord fins a Tòquio. I aquí és on hi ha el risc potencial més gran, ja que ens referim a un conflicte en què gairebé tots els protagonistes disposen de la bomba atòmica: la Xina, Rússia, els Estats Units i, naturalment, el règim de Kim Jong Il, fill de l’anterior líder coreà i actual home fort del país.

D'altra banda, no podem oblidar que ni la Xina ni Corea del Sud tenen cap interès en una ensulsiada del règim nord-coreà, ja sigui per temor a una allau de refugiats, ja sigui, com en el cas de la Xina, per raons geopolítiques. Totes aquestes causes ens porten a la realitat actual, que mostra la pervivència del darrer vestigi de la guerra freda, amb el testimoni sagnant d’una frontera militar carregada de tensions, amb incidents freqüents i amb una situació congelada des de fa més de mig segle.

Aquest article es va publicar en el número 92 de SÀPIENS (juny de 2010).

Sobre Corea del Nord (complement a la lectura de Pyongyang)

Podeu veure el reportatge sobre Corea del Nord que va fer Miquel Calçada dins del programa Afers exteriors.

Pyongyang de Guy Delisle

Gènere: Còmic

Any: 2.004

Edició en Castellà:
Títol: Pyongyang
Editorial: Astiberri
Traducció: Laureano Domínguez
Any: 2.005
Pàgines: 184

Biografia i obra de l'autor:
Guy Delisle a la wikipedia.
http://www.guydelisle.com/

The life and times of the Thunderbolt Kid de Bill Bryson

Gènere: Autobiografia

Any: 2.006

Edició en Castellà:
Títol: Aventuras y desventuras del Chico Centella
Editorial: RBA
Traducció: Pablo Álvarez Ellacuria
Any: 2.011
Pàgines: 332

Biografia i obra de l'autor:
Bill Bryson a la wikipedia.
http://www.billbryson.co.uk/

ACTA 18a REUNIÓ: "La gatera" de Muriel Villanueva

Dorothy Parker i Truman Capote ens obren les portes de casa seva i fan de bons amfitrions posant sobre la taula cafès, gintònics i rebosteria amb un fort regust literari; ens referim concretament a un pastís de recepta hobbit que resulta ideal si tens a casa gent culta i refinada com ara nosaltres o te n’has d’anar de pícnic al Mont del Destí.

Com ja és habitual Mary Shelley inicia la vetllada preguntant a qui no li ha agradat La gatera, que és el llibre que avui ens ocupa, i en aquest cas són Murakami i Quim Monzó qui aixequen tímidament el braç. Murakami puntualitza que la primera part li ha agradat molt però que després s’embolica massa la troca. Parker, per la seva banda, té la sensació que el llibre evoluciona com el seu personatge principal, i això li agrada, però, tal i com també els passa a Shelley i Cortázar, de vegades s’ha perdut durant la lectura.

Capote argumenta que aquesta sensació pot veure’s reforçada pel fet que el llibre té un narrador poc fidedigne i també per les diverses sorpreses que s’amaguen dins la lectura, ja que existeixen una sèrie de fets que el lector en un principi pot donar per suposats i que a mesura que la narració avança es demostren falsos, com per exemple el fet que el germà no hagi existit mai. Algú escup una glopada de gintònic i diversos comensals queden de pasta de moniato, ja que és la primera vegada que senten aquesta notícia.

Bukowski rellegeix en veu alta diverses línies de l’última carta que corroboren aquest “twist ending”, un dels molts recursos narratius dels que fa gala el llibre i que desemmascaren la condició de professora d’escriptura que té l’autora.

Murakami contínua afirmant que es nota que l’autora és més o menys de la nostra quinta, ja que el llibre amaga molta cultura pop de la nostra generació; la gent també comenta la peculiaritat de certes descripcions poètiques (“Ets preciosa. I li feia un petó que tenia gust d’aigua i tacte de boira densa”), que han agradat a uns i atabalat a uns altres, i la quantitat de referències literàries (impossible de pillar-les totes).

Bukowski declara que Muriel Villanueva ha organitzat un concurs literari del qual ell n’ha estat el guanyador i, que a conseqüència d’això, tots dos s’han posat en contacte, i que ell li ha fet cinc cèntims sobre el nostre club de lectura i que és molt probable que visiti el bloc (hello, Muriel!).

Capote fa una trucada a Delibes, avui absent, ja que sembla ser que ningú de la taula comparteix la seva opinió de que es tracta d’un llibre lleuger, ideal per a ser llegit mentre evacues al bany. Durant la conversa se li pregunta pel gir argumental i es perd sospitosament la comunicació, sembla ser que la tecnologia l’ha salvat d’una situació apurada. Es fa una segona trucada amb idèntic resultat, i Monzó proposa de regalar-li un Iphone. S’envien també diversos whatsapps però Delibes no contesta; hi ha la sospita generalitzada que s’estarà rellegint el llibre o buscant a El rincón del vago.

Abans d’acabar, Capote pregunta quin sentit se li pot donar a la gatera, Bukowski aposta per un pont entre el masculí i el femení, com a mecanisme per acceptar el “jo” masculí del personatge principal. Murakami el veu més com un pont entre la realitat i el món imaginari, mentre que Shelley es limita a dir que la gatera és Fringe. Bromegem amb la idea que l’autora llegirà la transcripció i ens dirà que no hem entès una merda, que és la Raquel la que no existeix o que tot s’ho ha imaginat el gat. Monzó confessa que aquesta lectura li ha provocat un trauma, ja que el proper llibre que es llegeixi estarà tota l’estona qüestionant-se si la gent existeix o no. Haurem de fer una associació de damnificats de La gatera.   

A continuació Cortázar proposa les següents lectures i adverteix que el llibre més curt té 278 pàgines, fet que provoca que Murakami sospiri i s’aixequi indignat;

1. “Las vírgenes suicidas”de Jeffrey Eugenides (2 vots)

2. “Aventuras y desventuras del chico centella” de Brill Bryson (6 vots)

3. “Knockemstiff” de Donald Ray Pollock (1 vot)

El llibre d’autor amb nom de superheroi guanya (com ha de ser) i la propera reunió queda establerta per l’1 de Juny, dia de l’Aplec. Serà una vetllada de gintònics i sardanes. Bona lectura a tothom!

Baudelaire

Coses de La gatera

Hola Lleons,

Aquí teniu un parell d'enllaços per si teniu curiositat pel llibre i per l'autora del llibre que aviat comentarem. 

http://www.nuvol.com/noticies/muriel-villanuev/

http://www.sies.tv/video/muriel-villanueva-guanyadora-del-premi-just-m-casero-per-la-gatera-2.html

Fins el 23!

La gatera de Muriel Villanueva

Gènere: Novel·la

Any: 2.012

Editorial: Amsterdam
Pàgines: 149

Biografia i obra de l'autor:
Muriel Villanueva a la wikipedia.
Pàgina web de Muriel Villanueva: muri.cat 

Altres:
Muriel Villanueva a twitter: @murielvillanuev

ACTA 17a REUNIÓ: "La tesis de Nancy" de Ramon J. Sender

Ens reunim per primer cop a casa de la molt il•lustre Delibes, en un menjador espaiós on hi té cabuda un cafè brasiler, uns pastissos casolans, algun que altre gintònic (a major glòria de Quim Monzó) i La tesis de Nancy, la novel•la de Ramon J. Sender. Abans de començar la reunió sembla que hi ha unanimitat; els pastissos estan “de muerte”.

Delibes obre la vetllada comentant que és la segona vegada que llegeix La tesis de Nancy, i que les seves impressions no poden haver estat més contràries; l’humor de la novel•la ha canviat amb el temps. Exemplifica el seu parer assenyalant que també podia haver proposat la lectura de El zoo d’en Pitus, un llibre que en el seu moment li va agradar molt, però que difícilment l’haguéssim gaudit a l’actualitat. Vist en perspectiva, potser el retret que li feia Delibes a la novel•la no era que hagués canviat, sinó que no hagués canviat amb ella, ja que Delibes és una versió 2.0 de qui anys enrere va llegir la novel•la, mentre que La tesis de Nancy continua sent la mateixa obra. Tothom canvia, bé, exceptuant Cher.

Delibes, un pèl tard, tot s’ha de dir, inicia el nostre ritual de preguntar si a algú no li ha agradat i en general sembla que a tothom se li ha fet molt pesat. L’edició d’estudiants, a més, consta de molts peus de pàgina, i posar-se a llegir-los tots pot fer la lectura encara més feixuga. No s’ha de menysprear l’esforç que posen alguns en demostrar als alumnes com d’avorrida pot ser la literatura.

A Murakami li sorprèn que, al ser una narradora anglosaxona, l’autor deixi expressions en anglès i altres les tradueixi. La selecció li sembla d’allò més arbitrària i no hi veu el sentit. La sensació és que Sender, amb unes ulleres de sol ben fosques, ha fet de porter de discoteca deixant passar certs anglicismes i prohibint el pas a d’altres perquè porten bambes, tenen les “patilles” massa llargues o no tenen la fonètica adequada. Tot sembla indicar que la discoteca de la Nancy es reserva el dret d’admissió.

Shelley assenyala que la novel•la repeteix una i una altra vegada la mateixa broma. Bukowski la recolza dient que quan portava 80 planes pensava que amb el que l’autor havia dit ja n’hi havia prou, que no podia continuar 300 planes així. Doncs sí, són 300 planes igual. Shelley i Bukowski senten molta afinitat alhora d’expressar els seus punts de vista. Cuate, aquí hay tomate.

Capote, per la seva banda, diu que el llibre ha estat molt intel•ligent, ja que el més evident seria utilitzar un personatge culte i refinat alhora de criticar l’Espanya senzilla i ignorant d’aquell temps, però la novel•la, en canvi, fa el seu anàlisi a partir de la mirada d’una estudiant nord-americana bastant curta de gambals. El mecanisme narratiu busca el contrast cultural per provocar el somriure del lector. Això fa preguntar-se si existeix la traducció a l’anglès de La tesis de Nancy (Nancy’s thesis), i quina mena de psicotròniques conclusions en trauria un lector anglosaxó.

A tots ens ha vingut al cap l’evident fill bastard de la novel•la de Sender; Sin noticias de Gurb, que com ve comenta Capote, també racionalitza convencionalismes que per a tu són normals, però que al ser filtrats per la mirada d’un estrany es tornen absurds i ridículs. Tot i així la popular obra d’Eduardo Mendoza és molt més àgil, fet que posa en solfa que La tesis de Nancy té un evident problema d’estil. Un servidor, a més, puntualitza que Mendoza no només modernitza la forma sinó també el contingut, ja que fa la narració més urbana i afegeix ciència ficció.

Bukowski, ja parlant de l’últim tram del llibre, critica el fet que el final sigui tan abrupte, cosa que resulta paradoxal sobretot si tenim en compte que Sender ha estirat tant el xiclet. Finalment Delibes, com a bona amfitriona, ens consola comentant que com a mínim hem llegit un clàssic.

A continuació una críptica Shelley fa les seves tres propostes de lectura;

 

 

1. “La gatera” de Muriel Villanueva i Perarnau (4 vots)

2.  “Abierto toda la noche” de David Trueba (3 vots)

3.  “Un català al laberint de Terra Santa” d’Esteve Soler (4 vots)

 

En el desempat surt escollida La gatera, tot i que la criptiquíssima Shelley no hi està d’acord. La propera quedada serà el 23 de Març al mateix lloc. Bona lectura a tohom!
 

 

Baudelaire

Algunes crítiques de Las tesis de Nancy

Els faig arribar un link on podeu trobar crítiques literàries del llibre:

http://reginairae.blogcindario.com/2004/12/00022-la-tesis-de-nancy-de-ramon-j-sender.html

http://www.ciao.es/Opiniones/La_tesis_de_Nancy_Sender_Ramon_J__403018

i per últim aquest comentari divertit d’un blog: http://yonoseustedes.blogspot.com.es/2012/07/resena-y-critica-de-la-tesis-de-nancy.html#!/2012/07/resena-y-critica-de-la-tesis-de-nancy.html

Atentament

M.Delibes