Ens reunim
a casa d’en Cortázar per parlar de la novel.la “El Retrat de Dorian Grey” d'Oscar Wilde. Aquest cop ens ha
acompanyat en Jordi, un cultivador de la bellesa, qui s’ha presentat amb unes
ulleres noves d’última moda que li donen un toc hipster refinat que hagués enamorat al
mateix Dorian Grey. La seva presència ha tret pes a la baixa de Delibes i Baudelaire,
dos exquisits i temptadors exemplars artístics.
No és el
primer cop que els guardians de la revolució literària es mostren sensibles a les
fluctuacions del mercat literari, i aquest cop, a punt per començar la reunió amb
nou traduccions diferents de la novel·la a sobre de la taula, Capote eclipsa el
moment i ens proposa llegir el primer fragment de cadascun dels llibres, tots
ells diferents. El fet no sembla molestar a ningú, tot i que es pren de partida
l’original de Shaffer, una atractiva lectora força intel·lectual que ha tingut
la voluntat de llegir-lo en anglès.
La sessió comença amb un retrat jove de
cada membre de la reunió. Murakami, que és retratada amb unes ulleres de sol
fosques, no s’agrada desprès de veure la bellesa angelical del nostre convidat Jordi.
Dorothy Parker, mentrestant, recorda amb nostàlgia la celebració del seu
aniversari al 2009. Cortázar, en canvi, s’enamora d’ell mateix, Capote es sent
orgullós del seu atractiu i Sissí i Marta es plantegen si Facebook és segur. De
cop té més sentit dir-se “Lleons de la
Bella Europa”.
Reprenent la novel·la, Murakami i
Cortázar consideren que l’ànima de Dorian queda corrompuda en el moment que Basil
pinta el quadre. Baudelaire, que ens ha fet arribar les seves impressions sobre
el llibre, comenta que Dorian és sens dubte el monstre d’aquesta novel·la d’horror
gòtic, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry,
un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. Per
a Lord Henry tractar a una persona com a art, com una mercaderia o projecte és
immoral i deshumanitzant, tot i que aquesta fos la seva actuació cap a Dorian. D’aquesta
manera el converteix en la seva major influència, motiu que crea contradicció
en el personatge.
La bellesa que el llibre presenta és
un reflexa de l’època Victoriana on el Narcisisme i l’Hedonisme imperaven en
els cànons de bellesa i, tot i que l’obra funciona, en principi, com una
al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’Esteticisme,
ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Sissí explica que
la bellesa és molt subjectiva ja que la concepció de “bell” dependrà dels
condicionants de l’època, de l’educació i dels valors morals de cadascú.
Austen fa referència a una perfecció estètica
que va més enllà del físic, i posa l’exemple de Sibil, actriu que quan fa l’actuació
no ho fa bé i Dorian perd l’interès cap a ella. Per tant, parlaríem d’un gust
no sols estètic sinó també artístic. En canvi, Sissí i Murakami conceben un
interès bàsicament físic exemplificat amb el propi Dorian Grey. Austen complementa
la idea fent referència a la felicitat com a resultat de la bondat, en canvi
Capote no té clar que ser feliços sigui un indicador de bondat. Defensant la
proposta de Capote dubto de la font que provoca felicitat ja que aquesta
felicitat pot provenir de la infelicitat de l’altre la qual cosa no ens faria
grans persones.
Parker i Capote consideren que a la
novel·la la ciència té molt poc pes, en canvi, justifica el perill de deixar-se
dur per les emocions a través dels seus personatges. Les dones del grup fan
referència al masclisme de l’època i com aquest apareix en els personatges femenins
de l’obra. Aquests sovint són decoratius i sols es troba rellevant Gladys, personatge
a qui se li atribueix cert grau d’intel·ligència.
Finalment, la sessió es conclou amb
una reflexió que gira entorn els límits de l’art. Segons Capote, l’art té
límits. En canvi, Sissí troba que l’art no en té i fa referència a l’exposició
de l’obra “Caca d’artista enllaunada”
de Piero Manzoni. Austen concep que l’art és quelcom molt elevat i que cal
entendre’l. Murakami, que no té temps per filosofar al respecte, tanca el debat
amb un “una obra o t’agrada o no t’agrada”.
Un cop acabada la sessió, Cortázar
ens vol fer saber que ha establert relacions amb la novel·la. Dorian i l’eterna
joventut li fa pensar en la seva aparença més jove. Basil li fa pensar en quan
ell es dibuixava a si mateix i era la seva pròpia font d’inspiració. I just quan es llegeix "El retrato de Dorian Grey"
es va comprar la novel.la “Contra
Natura”, la mateixa que Lord Henry regala. Per a Cortázar tot és pura coincidència, per a la resta de lleons existeix una connexió estranya. Desprès d’aquest parèntesi, Shaffer realitza
les seves tres propostes:
1. “Revolta de Bruixes” de Josep Maria Benet i Jornet (1 vot).
2. “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol
(3 vots).
3. “T’imagines la vida sense ell” de la Isabel-Clara
Simó Monllor (3 vots).
Hi ha un empat
tècnic fins que Capote, que s’havia llençat a devorar l’única obra de teatre
proposada a la sessió, desempata. L’escollit és “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol. Els bells lleons es
trobaran el dissabte 20 d’agost.
