Brigit O'Shaughnessy dóna el tret de sortida a la reunió posant sobre la taula un seguit de cartes amb imatges eroticofestives i ens proposa un joc on cada participant de la bacanal del debat haurà d’escollir una postura sexual segons els seus gustos i afinitats. Mary Shelley agafa el rave per les fulles i n’arreplega una abans de que ningú pugui dir “barjaula”.
La mateixa Shelley posa punt i final als preliminars i va per feina comentant l’apartat visual del relat; afirma que no li han agradat massa els dibuixos de l’obra, ja que sovint no els entenia. De fet, també existeixen certes queixes sobre la tipografia (deu ser la primera vegada que algú es queixa de l’estil de lletra d’una obra gràfica de tant contingut sexual). Edmond Rostand puntualitza que les il•lustracions no són massa del seu gust, però que narrativament funcionen molt bé. Per altra banda, tant Delibes com Sissí troben que el dibuix és molt expressiu i Capote comenta que el fet que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut. Cortázar parla de com de xocant seria la mateixa història dibuixada per un Manara i posant tota la carn a la graella en la qüestió gràfica. Sí, sí. Mmhh. Per on anàvem? Ah, ja. Manara Delibes insisteix en que el dibuix és el que més li ha agradat del relat i, de fet, aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il•lustracions li dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.
El club en ple debat sobre el tema principal del còmic.
Per a Parker i Sissí el tema central és el sexe, per a Cortázar i Bukowski l’amor i per a Capote i un servidor, l’enamorament. Del que se’n treu que els nois del club som uns marietes. Ara debati’m sobre si es tracta d’un model sincer i natural de parlar de sexe. Delibes diu que no, després que sí, seguidament que no, per tornar a afirmar ben bé el contrari. Ni sí ni no, per a ella és un llibre de sexe i prou. Per a Capote, en canvi, la manera tan honesta de retratar el sexe és l’únic que li ha agradat, ja que en aquest sentit no coneix cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. Sissí i Bukowski coincideixen en que la forma està molt pensada i elaborada per crear aquesta sensació de naturalitat, i que es tracta més d’una construcció que d’una realitat. Jo no hi estic gens d’acord i fins i tot hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, alhora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Per a Dorothy Parker l’obra més que honesta és exagerada, ja que la troba massa anal. Delibes diu que no, que és vaginal. Després que anal. Vaginal. Anal. Anal. Clitoriana. Vaginal. Apustuflant. Parrussa. Farranaca. Pixorra. Cony.
Els membres del club tenen molta personalitat.
Acabem el debat parlant de les escenes més impactants; la preferida de Capote és quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites. Per a Parker l’escena de l’eruga i el mirall, Rostand comenta la part de la xocolata, Delibes el fist-fucking i jo el monte Fukuyama (nom sorgit del meu subconscient, ja que realment no surt al còmic). Bukowski finalitza presentant les seves propostes literàries:
1. “Bestiario” de Julio Cortázar (5 vots)
2. “L'ultima nit” de James Salter (6 vots)
3. “París no se acaba nunca” d’Enrique Vila-Matas (0 vots)
Després de la pertinent votació establim la propera quedada pel 15 de novembre i, amb això, el club de verres literàries marxa a desembossar canonades i d’altres feines de la llar. Delibes es queixa per la desaparició d’una de les seves calces.
Baudelaire
