ACTA 45a REUNIÓ: "El petit Nicolas", de Jean-Jacques Sempé/René Goscinny.

El dissabte dia 8 de setembre ens vam reunir tots els components del club Els Lleons de la Vella Europa (aquest cop per sorpresa hi érem tots) a casa d'en Capote i la Parker. Haviem de parlar del llibre "El petit Nicolas", de René Goscinny i Jean-Jacques Sempé, i l'encarregada de portar a terme el debat era la senyora Shaffer, que primer de tot va tenir la curiositat de mirar quines edicions teniem cadascun de nosaltres i quasi tothom tenia la mateixa, excepte en Cortázar que tenia l'edició en castellà d'Alfaguara i de la que vam treure molt de suc per la mala elecció a l'hora de traduir alguns títols del llibre, com altres mots que ens van deixar sobtats a tots. Per exemple, el capítol anomenat "Djodjo" en l'edició en català, la de castellà deia "Chocho" (no cal dir res més), i el capítol anomenat en català "L'Ullsdetita", en castellà deia "El Caldo", que no té ni cap ni peus per l'explicació que dona el traductor dins del llibre. Bé, un fet que sorprèn molt per escollir aquest tipus de traducció.

Després va venir la pregunta referida en general de si ens havia agradat el llibre, i tots vam dir que sí. La Parker va remarcar que dintre de les aventures d'en Nicolas hi ha com un punt repetitiu, però això és normal, segons en Capote, perquè les històries van ser publicades en diferents cops i per això dona la sensació que es repeteix. Per en Baudelaire, la repetició té part del seu encant perquè és com si fos la manera d'enraonar d'en Nicolas i el format curt li va bé per la immediatesa; i per en Capote aquestes històries són com la manera que té l'escriptor de veure un nen de forma exagerada. La Parker, llegint el llibre s'ha imaginat a l'Obèlix (el personatge tan conegut creat per en Goscinny). En Delibes va comentar que la lectura global del llibre li havia agradat, i que encara llegiria més històries d'en Nicolas. La Shaffer va anomenar altres títols publicats del mateix personatge, i que són aquests: Els "patis" del petit Nicolas, Les vacances del petit Nicolas, El petit Nicolas i els companys, i El petit Nicolas i els problemes d'en Joachim.

En aquest punt del debat, la Shaffer va col·locar un joc sobre de la taula que consistia en què cadascu havia de respondre unes preguntes, totes referides a l'època de l'escola, i els demés haviem d'endevinar si eren veritat o mentida. I tothom deia la veritat, excepte l'Austen, que va ser la primera en respondre i la que es va inventar que de petita havia tingut un amor platònic (tots ens ho haviem cregut). Vam estar una estona jugant i recordant aquella època i encara van sortir més coses referents al llibre, com en Capote que va reconèixer que el nivell de violència del llibre ell l'havia viscut i en Baudelaire va deixar clar que, en definitiva, el llibre era molt masculí.

I parlant d'en Baudelaire, ell era el que havia de proposar tres llibres per la propera trobada i ens va mostrar els següents, que la veritat no van deixar a ningú indiferent:

1. "Agujero Negro", d'en Charles Burns: 4 vots.

2. "Crash", d'en J.G. Ballard: 1 vot.

3. "La casa de arenas movedizas", d'en Carlton Mellick III: 3 vots.

Fins a la següent trobada, que serà el proper dissabte 1 de desembre.

ACTA 44a REUNIÓ: "La dinàmica de les pedres", de Marçal Arimany

El passat dia 2 de juny va haver una nova tertúlia d'Els Lleons de la Vella Europa al terrat de la casa de l'Austen, però aquest cop va ser ben diferent i molt especial perquè va ser-hi convidat en Marçal Arimany, un antic component d'aquest grup literari que llavors es feia anomenar Bukowski. El motiu era bastant clar: en Marçal havia escrit un recull de contes i no vam dubtar ni un segon per escollir el seu llibre com a nova lectura.

A l'inici del debat ningú sabia quines preguntes formular a l'autor ni ell tampoc sabia què explicar, però després d'uns minuts d'incertesa, la Parker va dir rotundament a en Marçal que escrivia molt bé i que alguns contes li havien agradat més que d'altres. En Capote també va comentar que els contes que menys li havien agradat eren els més previsibles però que alhora gaudies igual. La Parker va tornar a parlar per dir que en els contes hi havia trobat frases pròpies d'en Marçal, com en el de "Pactes" segons en Capote. I en Marçal, que va pronunciar les seves primeres paraules en aquell moment, va comentar que respecte a aquest conte la seva editora havia pensat en introduïr, en alguna presentació del llibre, una conversa com si fos una obra de teatre, ja que tot és diàleg.

Per en Capote els millors contes havien sigut "L'estranger", "El senyor Noir al carrer llarg" i "Cals Pares", descrivint molt bé aquest últim la incomoditat, un conte que va emocionar a en Murakami. La Shaffer va preguntar a en Marçal si part del llenguatge l'havia heredat de la seva família i en Marçal va respondre que sí, que va utilitzar un català d'abans, diferenciat entre joves i grans. Murakami va tenir la curiositat de saber quin conte li havia costat més d'escriure o d'acabar i per en Marçal a l'hora de treballar un conte havia de tenir un principi i un final i amb el que més havia lluitat era el de "La família". En Capote, tornant al conte que tant li havia agradat de "El senyor Noir al carrer llarg", va remarcar que tenia una bona resolució i que tot i sent molt curt passaven moltes coses al cap del protagonista.

Cap a la meitat del debat, Murakami va comentar que al principi no sabia què anava a trobar als contes d'en Marçal i la veritat és que va flipar perquè tenia un lèxic no massa complicat i un vocabulari senzill. I en Marçal va assegurar que se'ls havia treballat molt per obtenir aquest resultat. En Capote va introduïr el tema dels diners ja que surt a contes com "La fortuna", "El talent", "La família" o "La debilitat", però com va especificar més tard en Marçal, excepte en el de "La família", als altres tres contes sobren els calers.

I quasi cap al final del debat, Murakami va preguntar a l'autor si seguia escrivint i si no tenia pensat en fer una novel·la, però en Marçal ho tenia ben clar, ell no pot passar molt de temps en una història i tots els contes estan fets i refets, fins al punt de fer-los de memòria. Necessites deixar-los i reposar-los i quan els tornes a agafar veus els errors i si no funcionen canvies la persona o el temps. I després de que l'Austen digués que "L'estranger" li havia agradat molt, en Marçal va dir que aquest conte està expressament situat a l'inici, igual que el següent de "Els cafès", per baixar el llistó. I abans d'acabar, la Shaffer va preguntar a l'autor que com tenia la capacitat de fer contes tan variats i en Marçal va respondre que només surten i que uns quants contes estan lligats perquè van ser escrits en la mateixa època.

Després, al final de tot, abans de que en Marçal es posés a dedicar i firmar uns quants llibres, la Shaffer va proposar tres lectures, que són les següents:

1. "Sin noticias de Gurb", d'Eduardo Mendoza: 0 vots.

2. "El petit Nicolas", de René Goscinny+Jean-Jacques Sempé: 5 vots.

3. "Pinya de Rosa", de Joaquim Ruyra: 3 vots.

Propera trobada el 8 de setembre. Fins llavors, bona lectura.

ACTA 43a REUNIÓ: "El cor de les tenebres", de Joseph Conrad.

El dissabte dia 7 d'abril vam reunir-nos a casa d'en Capote i de la Parker per parlar del llibre "El cor de les tenebres", de Joseph Conrad, sense contar aquest cop amb la presència d'en Delibes, de la Sissi, de la Shaffer i de l'Austen. I per debatre sobre el llibre, en Murakami va pensar en unes paraules importants relacionades amb la història, per jugar a la vegada amb el joc de taula anomenat Dixit, que conté vàries cartes amb il·lustracions. D'aquesta manera era una manera diferent per donar el nostre punt de vista de diferents temes perquè cadascú posaria la carta que creuria que era més adient per la paraula i després tots donariem les nostres raons de perquè haviem posat aquella carta i guanyaria la que obtingués més vots.

 

La primera paraula anava referida al mateix "Marlow", i ja vam començar a defensar les nostres cartes. Feia riure com cadascú deia la seva proposta defensant-la com podia, però a més anàvem parlant sobre el llibre. En Capote va escollir una carta que li recordava al Nautilus de Julio Verne i això li feia pensar que veia a en Marlow dins d'una època, el colonialisme, amb un punt aventurer, i que si el personatge s'hagués quedat més temps a l'Àfrica s'hagués convertit com en Kurtz. En Murakami va remarcar que el llibre no és només un viatge geogràfic, sinó que també és la recerca d'un mateix; però aquest cop li havia decebut molt de quan se l'havia llegit en època d'estudiant, perquè no era una lectura fàcil, i la Parker va dir que tenia frases massa llargues.

La següent paraula que haviem de justificar amb les cartes va ser "Kurtz", i en Capote va destacar que aquest personatge el veia com una divinitat, un misteri. En Murakami també el veia més com un misteri perquè al final no té molt de protagonisme i passa massa ràpid aquest final. En Baudelaire va dir que en Kurtz té un pes dramàtic i en Capote comenta que quan en Marlowe el troba el personatge agafa més pes.

La següent paraula en ser visualitzada va ser "Àfrica" i en Murakami no se sorprèn de com l'escriptor presenta aquest continent en el seu moment, i tampoc el vaixell de vapor no deixa captivats als d'allà, però en Capote diu que no és la primera expedició que es fa. Llavors el tema de l'Àfrica es va portar a l'actualitat dien en Capote que hi ha ocupació colonial des de fa molts anys i la voluntat de conquerir hi és ara també. En Murakami culturalment no ho veu molt llunyà i no creu que haguem avançat pas tant, com l'accés a la tecnologia. En Capote diu que la revolució actual és més global. Però el que més sobta a en Murakami és que en algunes zones africanes tenen més mòbils que lavabos i en Capote ho veu normal perquè la comunicació és bàsica, és un medi per viure.

La següent paraula o frase va ser el mateix títol del llibre "El cor de les tenebres", que a la O'Shaugnessy li fa pensar en que Àfrica és rica però té la seva part fosca, i en Baudelaire ho remarca com que és la cosa més primitiva de la humanitat. En Capote creu que la selva treu el pitjor de cadascú, i agafant la part més literal del títol la Parker i O'Shaugnessy diuen que és la part més fosca de la selva. Això va relacionat amb la paraula "riu", amb la que vam acabar la tertúlia, perquè segons en Baudelaire representa que la natura pot amb la civilització.

I aquesta vegada tenim una sorpresa final perquè no van haver-hi propostes ni votacions, perquè un ex-component del grup, en Bukowski, ha tret un llibre de contes i el dia 2 de juny vindrà a fer acte de presència per parlar sobre el seu llibre i així respondre amablement a les preguntes que nosaltres li formularem. Ja en tenim ganes de ser-hi; fins llavors, bona lectura.

ACTA 42a REUNIÓ: "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang", de Nigel Barley

El dissabte dia 13 de gener ens vam reunir uns quants components dels Lleons de la Vella Europa (van faltar en Baudelaire, la Shaffer i l'Austen) a casa d'en Cortázar. Aquest cop vam escoltar les propostes de la senyora Parker per ficar-nos de ple en el debat sobre el llibre "L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang". La mateixa Parker primer es va excusar per no haver-se preparat molt les preguntes però sí que havia escollit uns quants temes per parlar-ne sobre ells. A més, a última hora, havia buscat un vídeo per Youtube per començar ensenyant, com a curiositat, on viuen els dowayos del Camerun, els veritables protagonistes d'aquest llibre.

El primer tema va ser la relació entre l'antropòleg i el seu treball de camp amb els dowayos, per quina era la nostra opinió al respecte sobre la seva investigació, si era bo o no per la tribu. I la primera en respondre va ser la O'Shaughnessy que creia que el treball de camp sí que era positiu pels dowayos i veia que la feina de l'antropòleg era molt interessant. Per en Capote, si la qüestió era per la influència de l'antropòleg, podia haver sigut qualsevol altre blanc o occidental que podia haver fet el mateix paper, posant d'exemple la figura d'un sociòleg. En aquest moment, la Parker remarca una frase del mateix autor quan diu que l'únic moment que li donen pena els dowayos és quan estan malalts.

Poc després vam entrar directament a parlar sobre escenes que ens van fer riure, com la de l'home que es fa passar per un dentista, un moment boníssim del llibre. O com va comentar la Parker, el dialecte que ha d'aprendre l'antropòleg, que qualsevol to mal pronunciat produeix una confusió entre els dowayos, provocant situacions plenes d'humor. En Capote comenta que la gràcia del llibre és que et cola un divulgació científica amb humor i ironia, com tot l'episodi de la burocràcia, amb els funcionaris que fan tornar boig a l'antropòleg. En Delibes el veu totalment com un desgraciat per tot el que li passa, i O'Shaughnessy diu que de totes les decisions que prèn escull sempre la pitjor.

El següent tema va anar relacionat amb els rituals: el de la circumcisió, el de les calaveres o el de provocar la pluja. En Capote va comentar que per als dowayos tot gira al voltant de la circumcisió i que, a nivell teòric, no els hi funciona res, ho han de provar tot. En Murakami diu que ells sempre tenen la mateixa resposta: tota la vida ho han fet així, és una tradició. Però aquí en Capote creu que nosaltres no som conscients però també fem moltes coses sense quasi adonar-nos i perquè és tradició, sigui familiar o no. Però Murakami insisteix que els dowayos no saben perquè ho fan, ni per ells tampoc té un sentit religiós. La Sissi i la O'Shaughnessy pensen que els dowayos són com una societat tancada, que no evoluciona.

El següent aspecte que vam tractar era sobre el racisme i les jerarquies, perquè entre els dowayos es distingeixen i es tracten com a races diferents, com els fulbes o els pobres ferrers que són com el graó més baix per ser considerats causants de desgràcies. Per en Capote els judicis són molt bons perquè ningú pot ser humiliat, no hi ha sentència com comenta en Murakami. Vam parlar també de la importància que té per ells la cervesa, fins al punt d'arribar a l'escena on un paralític va a buscar cervesa ell sol amb una moto, totalment anecdòtic. O com el tema de l'ecologia, on un pensa que els dowayos viuen en perfecte harmonia amb la natura i, en canvi, utilitzen pràctiques clarament antiecològiques, com utilitzar pesticides per a pescar al riu.

Abans d'acabar, en Capote va tornar a remarcar aquest humor irònic de l'autor, totalment britànic per la manera d'explicar les anècdotes, i en Cortázar va trobar el llibre molt visual, com que un mateix es podia imaginar les plujes, la calor, o els vòmits al cotxe de l'antropòleg. Però bé, encara que l'antropòleg no va passar-ho molt bé allà, posant-se malalt vàries vegades, sis mesos més tard d'haver deixat la terra dels dowayos va tornar-hi.

Aquests van ser els tres llibres proposats per en Murakami:

1. "El cor de les tenebres", d'en Joseph Conrad (5 vots) 

2. "Contes escrits a màquina", d'en Gianni Rodari (1 vot)

3. "El gos dels Baskerville", d'Arthur Conan Doyle (3 vots)

Propera trobada el 7 d'abril de 2018. Fins llavors, bones lectures.