El Club dels Lleons de la Vella Europa, nom pompós amb el que es coneix a un grupet d’aprenents de lectors, ens reunim a casa de la Jane Austen, seu d’una antiga llibreria clandestina. Concretament ens situem a la seva terrassa, un espai rectangular on les pastes no s’acaben mai, per molt esforç que en Cortázar i jo hi posem. De fet, sense els diversos exemplars de París no se acaba nunca que hi ha sobre la taula podríem passar, però no sense l’ampli assortiment de dolços, fruits secs i begudes. Succeeix però, que aquests darrers no fan d’intel·lectual. En acabada la reunió, farem veure que hem après quelcom i que som un xic més cultes i savis, però en realitat l’única transformació profunda es produirà en les nostres cartutxeres.
Enrique Vila-Matas saludant efusivament als seus lectors
Mary Ann Shafter confessa haver llegit tan sols fins a la pàgina 118. “Tenia por d’agafar-li mania a París” argumenta, però tots sabem que el seu autèntic temor era ser assassinada per l’escriptor. Sens dubte es tracte d’un llibre que no és recomanable llegir-lo sota la influència de l’LSD, ja que en Vila-Matas podria fer-te saltar del terrat d’un edifici. Shafter fins i tot ha tingut malsons, així que aquest serà l’últim llibre d’autoficció que es llegirà. Sap que si posés la mirada en la primera pàgina d’una altra obra d’aquest gènere no sabria discernir entre realitat i fantasia i li esperaria tot un any d’obsessió.
Delibes, per la seva banda, està més callat que de costum. Fa poc ha anat a la perruqueria i espera que algú li digui que s’assembla a la Bette Davis, però aquest elogi no arriba mai, així que decideix entrar en la conversa dient que el llibre li ha semblat un plom i confessa que no ha sabut què llegia. Capote ha vingut amb els deures fets i treu uns retalls que comparen l’estructura de la novel·la amb un joc de matrioskes. El tacte del paper li dóna una seguretat immerescuda i per uns segons se sent com un jove Déu molt per sobre de la gent vulgar, així que parla amb veu altiva de la percepció de la realitat i de la conversió del jo en literatura. Per sort, Murakami ens torna a posar de peus a terra quan replica que el que fa Vila-Matas és pixar-se a la cara del lector, passa que ho fa amb el seu català superior i no n’estic segur d‘haver-lo entès bé.
Marguerite a les dures i a les madures
Seguidament, i sense que una cosa tingui necessàriament a veure amb l’altra, Brigit O'Shaughnessy s’aixeca de la cadira, crida “a la merda!” i marxa de la reunió deixant a tothom de pasta de moniato. Dorothy Parker, que és tota elegància, fa com si no hagués passat res i continua comentant la manca de fil conductor en la novel·la. Quin saber estar, és tota una senyora, encara que després s’emboliqui amb diversos noms famosos i anomeni Enrique Vidal-Quadras a l’autor. La Sissí, que és tan càndida, tan bona persona i tan radical d’esquerres com el seu nom indica, alaba l’escriptura, que titlla de tan harmoniosa com les neus del Kilimanjaro. La Jane Austen sembla bastant d’acord però, tot i ser situacionista té problemes per controlar la situació, ja que la Boira, la seva gossa, s’ha colat al terrat, un fet que ha disparat totes les alarmes d’en Murakami, persona gens amigable d’aquests animals. Austen fracassa intentant tranquil·litzar-la. “A aquests gossos” diu, “li encanten els genolls”.
Isabelle Adjani en una festa amb Enrique Vila-Matas
Finalment, Cortázar presenta les seves tres propostes literàries:
1. “Crónica de una muerte anunciada” de Gabriel García Márquez (5 vots)
2. “El último sospiro” de Luís Buñuel (2 vots)
3. “Los combates cotidianos” de Manu Larcenet (2 vots)
Després de la pertinent votació, guanya la novel·la de Gabriel García Márquez, premi Nobel de literatura. Ja veieu, altius fins al final. La pròxima reunió serà el 7 d’octubre.
Baudelaire
