Els lleons ens tornem a reunir, aquest cop qui ens obra les portes del seu Castell és Sissi emperadriu, que ens fa salivar amb unes fantàstiques magdalenes. Tenim un nou membre, l’Aída, que té pendent posar-se un pseudònim, ens ha honrat amb la seva presència i a més comptem amb participació la Laura però ens manca la saviesa d’en Monzó.
A l’hora concordada comença la reunió, no sense haver patit abans algun que altre accident (pèrdues d’orina, caiguda escales avall i lactàncies vàries).
Hem fet un canvi en la dinàmica de la reunió, Baudelaire ens planteja un seguit de qüestions que fan que la reunió sigui més dinàmica i participativa (Felicitats Baudelaire per la capacitat de sintesi a l'hora de fer les preguntes!).
1. L’escriptura resulta despreocupada, no busca cap pes, sinó el ritme i l’efecte instantani. A vegades dóna la impressió de tractar-se d’una tonteria molt ben documentada. Lleugeresa o superficialitat?
Hi ha diverses opinions, Capote ens diu que per ell és més lleuger, encara que es nota que sap escriure per la rotunditat d’algunes escenes. Delibes en canvi el troba més superficial, intencionat pel pes de la història. Murakami ens diu que impacte pel que diu, no per com ho diu. Cortázar comenta que es nota que Yasutaka Tsutsui s’ha documentat, sobretot en l’última història.
2. Sembla ser que aquest tipus de narració funciona millor en format curt. El conte més llarg és el que dóna títol al llibre, creieu que se’n ressent d’això?
Murakami i Sissi estan d'acord en que se'n ressent. Capote i Parker creiem que els contes són irregulars, n'hi ha de més bons que d'altres. Baudelaire ens comenta que la selecció dels contes no ha estat feta pel mateix autor, sinó per l'editorial, i que el primer i l'últim conte tenen en comú la temàtica dels somnis, que és com si haguessin obert i tancat el cercle.
A Capote el primer conte li recorda a Pere Calders (pel punt de realisme màgic), a Delibes i Parker a Quim Monzó.
3. El món s’inclina, misogínia o antifeminisme?
Delibes a trobat que tot el llibre és masclista, mentre que Sissi i Bukowski veuen com l'autor també caricaturitza als personatges masculins. Capote creu que és més provocador que masclista.
4. Violador de tabús, us ha incomodat algun fragment?
Tots coincidim en que el relat més cruel i violent és: "El límit de la felicitat". Delibes, fins i tot, es va plantejar deixar de llegir. Murakami ho sintetitza dient que la clau és la paraula límit, el límit de la crueltat. Capote ens fa una altra semblança, ara amb el director de cinema Haneke. A Baudelaire és el que més li ha agradat.
5. Ens presenta unes societats opressives i dures, i uns individus ineptes i vulgars. En qui considereu que posa més fe l’autor, en l’individu o en la societat?
La nova incorporació dels lleons ens diu que per ella el llibre és un: Desperta, això pot passar a la vida real!
Pel que fa a la resta, hi ha dos punt de vista diferents. Els que creuen que el llibre té moralina (Capote, Baudeler, Bukowski, Parker) i els que l'han vist com històries sense res més. (Laura i Delibes).
6. Una narrativa molt cinematogràfica, tant per la seva agilitat com per la seva capacitat d’evocar imatges molt poderoses. Quina és la imatge que us ha quedat més gravada?
N'hi ha vàries:
- Parker, Sissi i Aída: "El límit de la felicitat". A Sissi i a l'Aída els impacte els maltractaments i a Parker el final al mar.
- Bukowski i Cortázar, L'últim fumador, en Cortázar en resalta el principi.
- Baudelaire ens parla de la tria de noms ocurrents i de l'escena del pervertit a l'ópera a "L'home salmonela al planeta porno".
Per últim, a la pregunta a qui no li ha agradat, sembla que hi ha unanimitat en que més que no ha agradat tothom creu que no ens ha deixat indiferents, que està molt ben documentat però que no se sabria a qui recomanar-lo.
Les tres propostes de Murakami són:
1. El Mercader de Venècia. William Shakespeare. (1 vot)
2. El Falcó Maltès. Dashiell Hammett. (6 vots). - (7 vots definitius)
3. Les aventures d'en Pinotxo. Carlo Collodi. (6 vots)
Gènere: Novel·la negra