ACTA 36a REUNIÓ: "L'auca del senyor Esteve", de Santiago Rusiñol

                                                                              

                                                                  1

DEL MODO NATURAL QUE ANEM ARRIBANT A LA CASA D'EN DELIBES.- LA SORPRESA DEL MATEIX DELIBES I D'EN MURAKAMI QUAN S'ASSABENTEN QUE HAN LLEGIT L'OBRA DE TEATRE I NO LA NOVEL·LA

El jorn que ens reunim els components d'Els Lleons de la Vella Europa és un diumenge a les sis de la tarda, i el lloc on ens trobem és la casa del senyor Delibes, que precisament acaba de saber, igual que el senyor Murakami, que el llibre que tocava llegir era la novel·la i no l'adaptació al teatre que es va fer anys posteriors de la mateixa obra. Però d'aquest petit lapsus ens aprofitem tots plegats per anar comparant moments i situacions de la història del senyor Rusiñol.

                                                                   2

A ON LA SENYORA SHAFFER FORMULA LES PRIMERES PREGUNTES.- I EL MOMENT EN QUÈ ENS HI CAPFIQUEM EN UN JOC

La senyora Shaffer comença fent tres preguntes per iniciar el debat, essent la primera “Us heu llegit el llibre?”, i tots responem “Sí”; essent la següent “Us ha agradat la lectura?”, i la resposta majoritària és “Sí”, excepte en Cortázar que diu que no li ha interessat massa encara que reconeix que el llibre és molt fàcil de llegir; i després, per concloure, “Heu rigut mentre el llegieu?”, “Molt”, menys en Cortázar que diu que “no massa”. I després, la Shaffer ens ha fet saber que s'ha tret un pes de sobre perquè la veritat, ara que l'ha tornat a llegir, no ha sentit el mateix que quan era estudiant i que més aviat s'ha sentit destrampada, i va pensar que als demés no ens agradaria. En aquest moment en Delibes recorda que li va passar el mateix amb Las tesis de Nancy, d'en Ramon J. Sender, llibre comentat en una tertúlia molt anterior.

Llavors, Shaffer proposa fer un joc que ha creat amb les seves pròpies mans (i ment) i, abans d'explicar el seu objectiu, fa una petita introducció de l'origen de la paraula "auca" comentant que prové del joc de l'oca, que la paraula es va anar deformant i que al principi va ser un joc prohibit. D'auques existen vàries, però la d'en Rusiñol conté 27 il·lustracions d'en Ramon Casas, amb rodolins d'en Gabriel Alomar, i ens va repartint totes les estempetes per colocar-les en el seu ordre correcte en una cartulina que ha posat damunt de la taula. Llavors anem pensant i parlant entre nosaltres, intentant posar les escenes en el lloc que creiem que els hi correspon, però el resultat final és bastant desastrós, encara que el treball en equip ha sigut interessant.

                                                                   3

LES PRIMERES REFLEXIONS QUE FEM DE L'OBRA DE RUSIÑOL

Després d'aquest bon començament, s'ha donat pas a la tertúlia, i el primer en començar a parlar ha sigut en Capote que ha trobat la història molt actual, com el fet típic de que La Puntual pasi de pares a fills, un exemple amb el que en Baudelaire hi està d'acord, i a més, la relació entre l'Esteve i en Ramonet li fa recordar a la que va tenir amb el seu pare a l'empresa familiar. En Capote i la Marta veuen clar que la intenció de la figura del pare és marcar el camí al seu fill, perquè res no el distregui del seu objectiu econòmic a La Puntual. En aquest punt, Murakami pregunta si es pot considerar l'obra una autobiografia de l'autor i Shaffer li respon que sí ja que Rusiñol va tenir una relació semblant amb el seu avi, la diferència és que a l'obra ell li posa molt d'humor.

                                                                    4

UNA OBRA MODERNISTA BEN DIFERENT.- DEL GRAN RIURE QUE PROVOCA L'HUMOR DE LA HISTÒRIA

Aquesta novel·la, que alguns ni la consideren com a tal si no més aviat una estranyesa, va ser com un xoc dintre del Modernisme, i en Capote diu que la gent que apareix a l'obra és gent de cèntims, amb calers, que es pot permetre tot el que fan i tenen. En Delibes posa també l'exemple de l'avi que s'estranya que hi hagi un llibre a la botiga, si lo que val i lo important són els números. En Baudelaire parla sobre les situacions en general que estan molt caricaturitzades, portant-les a l'extrem, i a en Murakami li fan molt de riure les bogeries de la parella a la muntanya quan "van al camp". I és que en general la gent s'ha rigut molt amb la història, com en Capote amb els consells de l'avi. En Delibes recorda també el missatge final de l'obra, dient l'Esteve que reconeix que ha treballat tota la vida i li diu al seu fill que aprofiti a viure.

                                                                     5

DE QUAN PARLEM DE LA DESCRIPCIÓ DE LA BARCELONA DE L'ÈPOCA.- I SEGUIM EXALTANT L'HUMOR DE L'OBRA

En Murakami es pregunta si les tres Maries del llibre van donar peu a l'expressió coneguda de "les tres Maries" i la Shaffer ho busca per internet en aquell mateix moment i veu que no, que prové de la Bíblia. Precisament, en Murakami comenta que hi ha moltes expressions que es perden a l'adaptació de l'obra al teatre; en canvi, li ha fet molta gràcia, igual que a en Delibes, el diàleg que hi ha amb els pintors.

La Sissi parla de la descripció de les barriades de Barcelona, essent el barri més comercial, el més viu, on es troba La Puntual. I en Baudelaire troba molt bo tot el diàleg entre la parella protagonista quan es compren la torre, perquè quan edifiquen al voltant, com augmenta el seu valor, el senyor Esteve li diu a la Tomasa que haurien de vendre-se-la. I és que a en Baudelaire li ha encantat tot, al contrari que el llibre Las tesis de Nancy, que el va trobar passat de moda.

                                                                      6

EL MOMENT QUE LA SENYORA AUSTEN EXPOSA LES SEVES PROPOSTES.- ES POSA DATA DE LA PROPERA TROBADA

1. "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo: 1 vot.

2. "Maus", d'Art Spiegelman: 6 vots.

3. "Un lugar llamado escuela", de Montserrat Fleck i Enric Prats: 1 vot.

Propera trobada: 26 de novembre de 2016.

ACTA 35a REUNIÓ: "El Retrat de Dorian Grey" d'Oscar Wilde

Ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel.la “El Retrat de Dorian Grey” d'Oscar Wilde. Aquest cop ens ha acompanyat en Jordi, un cultivador de la bellesa, qui s’ha presentat amb unes ulleres noves d’última moda que li donen un toc hipster refinat que hagués enamorat al mateix Dorian Grey. La seva presència ha tret pes a la baixa de Delibes i Baudelaire, dos exquisits i temptadors exemplars artístics.

No és el primer cop que els guardians de la revolució literària es mostren sensibles a les fluctuacions del mercat literari, i aquest cop, a punt per començar la reunió amb nou traduccions diferents de la novel·la a sobre de la taula, Capote eclipsa el moment i ens proposa llegir el primer fragment de cadascun dels llibres, tots ells diferents. El fet no sembla molestar a ningú, tot i que es pren de partida l’original de Shaffer, una atractiva lectora força intel·lectual que ha tingut la voluntat de llegir-lo en anglès.

La sessió comença amb un retrat jove de cada membre de la reunió. Murakami, que és retratada amb unes ulleres de sol fosques, no s’agrada desprès de veure la bellesa angelical del nostre convidat Jordi. Dorothy Parker, mentrestant, recorda amb nostàlgia la celebració del seu aniversari al 2009. Cortázar, en canvi, s’enamora d’ell mateix, Capote es sent orgullós del seu atractiu i Sissí i Marta es plantegen si Facebook és segur. De cop té més sentit dir-se “Lleons de la Bella Europa”.

Reprenent la novel·la, Murakami i Cortázar consideren que l’ànima de Dorian queda corrompuda en el moment que Basil pinta el quadre. Baudelaire, que ens ha fet arribar les seves impressions sobre el llibre, comenta que Dorian és sens dubte el monstre d’aquesta novel·la d’horror gòtic, però el dolent, fent una lectura de gènere, no és altre que Lord Henry, un personatge amb una estranya habilitat per afirmar el contrari del que fa. Per a Lord Henry tractar a una persona com a art, com una mercaderia o projecte és immoral i deshumanitzant, tot i que aquesta fos la seva actuació cap a Dorian. D’aquesta manera el converteix en la seva major influència, motiu que crea contradicció en el personatge.

La bellesa que el llibre presenta és un reflexa de l’època Victoriana on el Narcisisme i l’Hedonisme imperaven en els cànons de bellesa i, tot i que l’obra funciona, en principi, com una al·legoria moral, o una advertència, al voltant dels perills de l’Esteticisme, ho fa a través d’un estil que sembla exaltar els seus valors. Sissí explica que la bellesa és molt subjectiva ja que la concepció de “bell” dependrà dels condicionants de l’època, de l’educació i dels valors morals de cadascú.

Austen fa referència a una perfecció estètica que va més enllà del físic, i posa l’exemple de Sibil, actriu que quan fa l’actuació no ho fa bé i Dorian perd l’interès cap a ella. Per tant, parlaríem d’un gust no sols estètic sinó també artístic. En canvi, Sissí i Murakami conceben un interès bàsicament físic exemplificat amb el propi Dorian Grey. Austen complementa la idea fent referència a la felicitat com a resultat de la bondat, en canvi Capote no té clar que ser feliços sigui un indicador de bondat. Defensant la proposta de Capote dubto de la font que provoca felicitat ja que aquesta felicitat pot provenir de la infelicitat de l’altre la qual cosa no ens faria grans persones.

Parker i Capote consideren que a la novel·la la ciència té molt poc pes, en canvi, justifica el perill de deixar-se dur per les emocions a través dels seus personatges. Les dones del grup fan referència al masclisme de l’època i com aquest apareix en els personatges femenins de l’obra. Aquests sovint són decoratius i sols es troba rellevant Gladys, personatge a qui se li atribueix cert grau d’intel·ligència.

Finalment, la sessió es conclou amb una reflexió que gira entorn els límits de l’art. Segons Capote, l’art té límits. En canvi, Sissí troba que l’art no en té i fa referència a l’exposició de l’obra “Caca d’artista enllaunada” de Piero Manzoni. Austen concep que l’art és quelcom molt elevat i que cal entendre’l. Murakami, que no té temps per filosofar al respecte, tanca el debat amb un “una obra o t’agrada o no t’agrada”.

Un cop acabada la sessió, Cortázar ens vol fer saber que ha establert relacions amb la novel·la. Dorian i l’eterna joventut li fa pensar en la seva aparença més jove. Basil li fa pensar en quan ell es dibuixava a si mateix i era la seva pròpia font d’inspiració. I just quan es llegeix "El retrato de Dorian Grey" es va comprar la novel.la “Contra Natura”, la mateixa que Lord Henry regala. Per a Cortázar tot és pura coincidència, per a la resta de lleons existeix una connexió estranya. Desprès d’aquest parèntesi, Shaffer realitza les seves tres propostes:

1. “Revolta de Bruixes” de Josep Maria Benet i Jornet (1 vot).

2. “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol (3 vots).

3. “T’imagines la vida sense ell” de la Isabel-Clara Simó Monllor (3 vots).

Hi ha un empat tècnic fins que Capote, que s’havia llençat a devorar l’única obra de teatre proposada a la sessió, desempata. L’escollit és “L’Auca del Senyor Esteve” de Santiago Rusiñol. Els bells lleons es trobaran el dissabte 20 d’agost.

ACTA 34a REUNIÓ: "Fuenteovejuna" de Lope de Vega

FUENTELEONA

ACTO ÚNICO

CARMONA:        Por cortesía y honor que querría acompañaros

      pero sabe Dios que no me responde el esqueleto,

      tamaña bellacada me ha dejado sin amparo,

      no es excusa, solo hay que mirarme el careto.

DOLOROSA:       Tranquila hermana, que no hay desconfianza,

                              tú serás floja pero yo soy mujer jamona

                              y en estos menesteres nunca falta la pitanza

                              pues como dice el refrán: En Fuenteleona…

DANIELO:                                                                              …¡turrón de jijona!

RUTILDA:           No sé si será por mal de amor o por falta de crianza

                              pero a damas muy desvergonzadas se ve por estos lares.

                              Nadie verá a una servidora, ni a Laurencia, esa santa,

                              corriendo detrás de los hombres y de sus manjares.

AIDOSA:              Sea como fuere, cabría vigilar a más de una descocada,

      ahora sólo queda una delicia y la comendadora Anatilde

      se cree con la potestad del derecho de dentellada,

                              así lo ha jurado delante de reyes y del santo pontífice.

LAURENCIA:      Calla, desdichada, deja en paz a nuestros monarcas,

                               su labor es no laborar, así lo dictan sus laureles.

                               Si justicia es lo que tu corazón siente en falta,

                               tendrás que mover tú misma los pinreles.

MARCTUÑO:       Amiga Laurencia, tus palabras pueden causar daño,

                               hay coronas que estarían mejor en otros cabezones,

                               pero es pronto para dudar de nuestros tiranos,

                               pues aún no es momento de alzamientos o revoluciones.

MARTALDA:       ¿Qué somos? ¿Ovejas? ¿Leones? ¿Bárbaros o catalanes?

                               Pongamos fin a la comendadora, esa malvada.

                               Nos ha torturado con lecturas tediosas y cargantes,

                               no se merece ni panes ni viandas, sino espadas.

ANATILDE:          Palabras cargadas de cizaña y de veneno,

                               no quisiera acabar la jornada pidiendo socorro,

                               pero veo que vuestra locura no tiene freno,

                               aquí viene el sablazo, ¡vive el cielo, que me corro!

DANIELO:            ¡Muera de una vez por todas la tirana

                               y muchos siglos de oro viva la comida “casolana”!

ACTA 33a REUNIÓ: "Persépolis" de Marjane Satrapi

Els guardians de la revolució literària ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel·la gràfica més popular de Marjane Satrapi. La gent està nerviosa i es passeja per la cuina. No n’hi ha per menys, els últims esdeveniments indiquen que d’aquí divuit mesos l’Artur Mas podria publicar les seves memòries. La Cal·ligrafia d’Unitat Popular, una petita editorial antigramàtica, ha arribat a un acord per a la publicació del llibre. Els guardians som molt sensibles a les fluctuacions del mercat literari, però sembla que el futur és encoratjador. Catalunya serà literària o no serà. Murakami, que està en tot, em cuida i em serveix un gintònic. És un moment de gran exaltació. Li! Lite! Literatura!! Li! Lite...!

Dorothy Parker posa seny abans que ens obri un expedient la UEFA i inicia la reunió parlant de la infantesa de la protagonista. Sissí assenyala les virtuts del dibuix, com n’és d’entenedor i gràfic. Cortázar ens parla de la utilització de la línia i de l’absència de rectes (ell n’està molt de les corbes) i afirma que quan més funciona el còmic és quan la protagonista és petita. El dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració i, a més, també és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més hardcore (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren sentit.

La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. En aquest sentit, Capote ens assenyala una obvietat que ens havia passat per alt: no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia. Sóc l’únic a qui li ve de gust una Coca-cola?

La seva família és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet de que tinguin pasta. Els diners els hi faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.

Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Murakami ens assenyala la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més ximples del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.

S’obre un debat acalorat al voltant de la cultura dels màrtirs, hi ha dos bàndols: El Front Murakamià Popular (FMP) i el Front d’Alliberament Capotià (FAC). El FMP defensa que és molt punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra, mentre que el FAC considera que és igual de terrible que es faci per la religió com en nom de la llibertat. La conversa es va caldejant, el FMP vessa un gintònic, el FAC s’ho pren com una ofensiva terrestre, volen les pastes com si fossin metralla. “Per Déu!”, criden uns. “Pel petroli!” “Per la llibertat!”, criden els altres.

Per Tutatis, la que estan muntant.

Poc després, durant la postguerra, Murakami, com a guardiana de la revolució literària, realitza les seves tres propostes:

1. “Otel·lo” de William Shakespeare (2 vots).

2. “Fuenteovejuna” de Lope de Vega (2 vots).

3. “El malalt imaginari” de Molière (2 vots).

Hi ha un empat tècnic fins que Delibes, una exiliada a l’estranger, desempata via mòbil. Peti qui peti, “Fuenteovejuna” serà la propera lectura dels Lleons (nota mental: a la gent se l’exilia per alguna cosa). En últim lloc, es concreta la propera ofensiva pel dotze de març, vagin afilant els sabres.