Els guardians de la revolució literària ens reunim a casa d’en Cortázar per parlar de la novel·la gràfica més popular de Marjane Satrapi. La gent està nerviosa i es passeja per la cuina. No n’hi ha per menys, els últims esdeveniments indiquen que d’aquí divuit mesos l’Artur Mas podria publicar les seves memòries. La Cal·ligrafia d’Unitat Popular, una petita editorial antigramàtica, ha arribat a un acord per a la publicació del llibre. Els guardians som molt sensibles a les fluctuacions del mercat literari, però sembla que el futur és encoratjador. Catalunya serà literària o no serà. Murakami, que està en tot, em cuida i em serveix un gintònic. És un moment de gran exaltació. Li! Lite! Literatura!! Li! Lite...!
Dorothy Parker posa seny abans que ens obri un expedient la UEFA i inicia la reunió parlant de la infantesa de la protagonista. Sissí assenyala les virtuts del dibuix, com n’és d’entenedor i gràfic. Cortázar ens parla de la utilització de la línia i de l’absència de rectes (ell n’està molt de les corbes) i afirma que quan més funciona el còmic és quan la protagonista és petita. El dibuix quasi infantil connecta millor amb la narració i, a més, també és durant la infantesa de la protagonista on es troben les imatges més hardcore (tortures, morts...), de manera que el contrast entre contingut i forma pren sentit.
La petita Marjane conversa diàriament amb Déu, i una de les coses que crida més l’atenció és la representació gràfica d’aquesta divinitat: home, barba blanca, amb túnica... Tot molt a l’estil occidental. En aquest sentit, Capote ens assenyala una obvietat que ens havia passat per alt: no existeixen referències musulmanes per a la figura de Déu. Així que, és probable que molts musulmans, tot i no ser tan iconoclastes com nosaltres, també s’imaginin a Déu com un Pare Noel dibuixat per Norman Rockwell. De fet, jo amb set anys ho feia. Sóc l’únic a qui li ve de gust una Coca-cola?
La seva família és de les més progressistes d’Iran, una dada que resulta difícil no vincular al fet de que tinguin pasta. Els diners els hi faciliten la cultura (pocs diners, poca música, que en diuen). Ells són bastant oberts i estan molt occidentalitzats, tot i que són molt crítics amb el colonialisme. Un pot pensar que aquí la síndrome d’Estocolm ha fallat, però també és veritat que no són una família gaire usual: rics, marxistes i creients.
Durant la seva adolescència viatja a Europa per instruir-se, i s’instrueix d’allò més bé gràcies a les drogues (Get up, stand up!). Murakami ens assenyala la curiosa condició de Marjane com a iraniana a Europa i europea a Iran, perquè finalment torna a casa seva i és aleshores quan surten a la llum els trets més ximples del seu país. Dos són de menció obligada: quan corre pel carrer per agafar el bus i l’aturen perquè “està fent moviments impúdics” (el que vol dir que els vianants s’han quedat esmaperduts mirant-li el cul), i quan, a l’escola d’art, ha de dibuixar un nu tenint com a model una persona totalment tapada.
S’obre un debat acalorat al voltant de la cultura dels màrtirs, hi ha dos bàndols: El Front Murakamià Popular (FMP) i el Front d’Alliberament Capotià (FAC). El FMP defensa que és molt punible utilitzar la religió per convèncer a la gent que vagi a la guerra, mentre que el FAC considera que és igual de terrible que es faci per la religió com en nom de la llibertat. La conversa es va caldejant, el FMP vessa un gintònic, el FAC s’ho pren com una ofensiva terrestre, volen les pastes com si fossin metralla. “Per Déu!”, criden uns. “Pel petroli!” “Per la llibertat!”, criden els altres.
Per Tutatis, la que estan muntant.
Poc després, durant la postguerra, Murakami, com a guardiana de la revolució literària, realitza les seves tres propostes:
1. “Otel·lo” de William Shakespeare (2 vots).
2. “Fuenteovejuna” de Lope de Vega (2 vots).
3. “El malalt imaginari” de Molière (2 vots).
Hi ha un empat tècnic fins que Delibes, una exiliada a l’estranger, desempata via mòbil. Peti qui peti, “Fuenteovejuna” serà la propera lectura dels Lleons (nota mental: a la gent se l’exilia per alguna cosa). En últim lloc, es concreta la propera ofensiva pel dotze de març, vagin afilant els sabres.
