El dia que ens reunim tots plegats per parlar del llibre que toca en aquesta ocasió representa una data molt important pels integrants de "Els Lleons de la Vella Europa", ja que un dissabte de fa aproximadament cinc anys es va crear aquest club literari que, en definitiva, ningú pensava que hauria de durar tant. La veritat és que, en aquesta nova reunió, gairebé tots els components d'aquest entranyable grup no ens arribem a creure que portem tant de temps, ja que molts de nosaltres suposàvem que aguantariem, com a màxim, fins el tercer llibre, i no ha estat així. Encara que hi ha hagut gent que va estar des de l'inici però que ha anat abandonant (precissament avui rebem la trista notícia de que en Monzó i la Moliner deixen per ara el grup), hi ha hagut altres personatges que han entrat en diferents etapes de la trajectòria del club i això s'ha de destacar. I esperem que, si segueix el bon ambient i les ganes de proposar tot tipus de llibres, "Els Lleons de la Vella Europa" tingui una llarga vida.
Després d'aquesta obligada introducció i d'aquest homenatge a nosaltres mateixos, anem a introduir-nos en el llibre que es va convocar pel dia d'avui (15 de novembre de 2014): un llibre de relats anomenat L'última nit, escrit per l'autor James Salter. I en aquesta ocasió, per fer-ho més especial i per arrodonir la celebració del cinquè aniversari del club, haviem pensat fer la reunió sopant a la pizzeria Terracota, ja que va ser el lloc on vam fundar "Els Lleons de la Vella Europa". Però, finalment, per qüestions tan importants com el temps i per intentar ser-hi quasi tots els cèlebres autors (encara que Mary Ann Shaffer no ha pogut assistir), hem decidit trobar-nos cap a les vuit del vespre al bar "Diego's", un lloc que coneixem bastant bé perquè ja hi hem estat en altres ocasions per comentar altres propostes de llibres.
I després d'estar tots ben asseguts i preparats, el senyor Bukowski (que va ser l'autor que va proposar el llibre) ha començat a posar sobre la taula, i cap avall, vuit paperetes que contenen diferents frases que ell ha volgut destacar d'alguns relats que composen el llibre, formulant a continuació una pregunta relacionada amb aquell petit passatge i amb tota l'obra. Aquest estimulant joc ha servit per fer un debat interessant on cada un de nosaltres ha agafat una papereta i ha donat la seva resposta, contrastada o reforçada amb les opinions dels demés. I, resumint, el resultat ha estat més o menys el que comentaré tot seguit.
El primer atrevit en decidir-se a agafar una papereta ha estat en Capote que li ha tocat parlar sobre com es relacionen els personatges d'aquests relats, per si estar d'acord en afirmar que són relacions profundes, i ha comentat que els personatges són uns grans desconeguts entre ells i la senyora Parker està totalment d'acord posant l'exemple de la història de la dona amb el gos. Després és Murakami qui agafa una altra papereta i li toca contestar sobre si creu que està ben resolt el joc entre diàlegs i silencis que construeix el senyor Salter, i diu que és cert que els silencis estan molt buscats per l'autor però que creu que no li han sortit molt bé. Comenta que hi ha moments que et lies, encara que les paraules estan ben buscades, com les utilitzades per descriure als personatges. En aquest moment, en Baudelaire treu el que per ell és el tema principal de totes les històries: la falta de comunicació. A més, també deixa anar que li ha semblat que, de cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia però que li sembla que sigui el camí que agafin serà també una tragèdia per a ells. Murakami pensa que els personatges es resignen del seu passat, cosa que en Bukowski no hi està d'acord. La senyora Parker comenta que en tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, i en Baudelaire diu que el que més li ha agradat és com treballa l'autor la psicologia dels personatges i com utilitza els flashbacks.
Després és el mateix Baudelaire qui agafa una altra papereta i li toca respondre si creu que els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids, i respon afirmativament dient que són confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat "Arlington", que sembla que sigui un gir dintre de l'ordre dels relats. En Bukowski, en referència a aquesta pregunta en concret, destaca la importància que té la llum en cada relat. A continuació, és la Brigit O'Shaughnessy qui respon a la pregunta de si creu que els personatges de les històries són feliços, i comenta que ho han estat en un passat però que després se n'adonen, precissament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. I Edmond Rostand diu que els diferents relats retraten la vida de gent acomodada, amb bastant d'èxit professional. Després és en Julio Cortázar qui respon sobre si creu que les històries tenen algun fil conductor, donant la seva resposta rotunda de que sí que n'hi ha, possant d'exemple un passat que marca el present dels personatges, les infidelitats, o el tren que podien haver agafat algun d'ells però que ja han perdut la seva oportunitat. La Mary Shelley també destaca la solitud d'aquests personatges i tant en Bukowski com en Baudelaire comenten la individualitat de cada un d'ells.
Ara és la senyora Parker qui respon sobre el paper que juguen les dones en aquestes històries i comenta que, per a ella, les dones tenen un paper del segle XIX; li ha semblat que són antigues per la forma d'actuar. En canvi, en Bukowski pensa el contrari, ja que diu que són elles les que manipulen i les que manen, posant d'exemple el personatge de la Pamela d'un dels relats, i Mary Shelley diu que sembla que l'autor coneix bé a les dones, un comentari que en Bukowski remarca dient que les descriu molt bé. Murakami diu que mentre llegia els relats no feia distinció entre homes i dones. A la penúltima pregunta, en Delibes ha de respondre si creu que en les històries de Salter les pinzellades d'humor són gratuïtes, i respon que no hi ha res gratuit en el llibre i que l'autor et condueix tant endavant i endarrera quan vol.
I per últim, a la pregunta de per què et sembla que les frases fulminants funcionen tan bé en aquestes històries, Edmond Rostand comenta que es va perdre mentre llegia el llibre per culpa dels salts que hi ha en les històries i de la gran quantitat de noms i que, realment, l'ha trobat estrany. En Baudelaire deixa clar que la narrativa d'aquests relats requereix la concentració del lector, sobretot perquè l'autor té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent, per això creu que, a part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions. I és aquí quan entra en el debat l'últim relat del llibre, que sembla que per tots ha sigut el millor i el més emotiu. Però també dóna per parlar ja que cadascú pensa en les diverses possibilitats del sorprenent final. I d'opinions generals sobre el llibre cal destacar que a Parker no li ha agradat, excepte l'última història i poca cosa més; en Delibes diu que és fàcil de llegir encara que cada història requereix una mica d'atenció; i Brigit O'Shaughnessy ha trobat a faltar saber alguna cosa més d'alguna de les històries.
I per acabar la reunió, la Sissi proposa aquests tres llibres:
1. "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé (4 vots)
2. "La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol (3 vots)
3. "Como agua para chocolate" de Laura Esquivel (3 vots)
Després de la reunió al Diego's, alguns components del grup anem a sopar al Terracota, on fem un brindis pels cinc anys sense descans. I si no hi ha cap canvi, la propera reunió serà el 10 de gener de 2015.
Bona lectura.
