dilluns, 19 d’octubre del 2015

ACTA 32a REUNIÓ: "Matadero cinco" de Kurt Vonnegut


Tot això va succeir, més o menys. El fill de la Parker i en Capote dormia mentre el seu pare es mostrava poc impressionat.

-No som a l’any 69- va dir. –Ara un autor ja no justifica aquest tipus de narració, tot i que el motiu m’ha semblat simpàtic i divertit.

Els allí presents, gent culta i racional tots, sabien que els extraterrestres no existien i que, per tant, sobraven. La falta de sentit dels marcians els molestava, però tot i així agraïen que hi hagués un mecanisme per evadir-se d’una realitat repleta de tones de farina d’ossos humans. Sí, la guerra és crua. La Sissí havia llegit sobre Dresden i l’avi de la Parker, per la seva banda, també havia estat a la guerra i no en parlava gaire, ni de la guerra ni d’éssers verdosos que semblaven fets per un fontaner. A en Cortázar, per exemple, no li havia dirigit mai la paraula, i amb això no vull dir que fos mala persona. Billy Pilgrim, en canvi, si puc afirmar que era bo, més bo que el pa. Fins i tot a la Sissí li recordava en Forrest Gump. Així era.

-És tan bo perquè és simple- deia-, el ruc que se’n surt de totes-. I al tractar-se de l’ajudant del capellà, relacionava la seva moralitat amb la religió.

Al seu costat, algú va sospirar: Oh! Era jo. Sí, aquell vaig ser jo. Ella no n’era conscient, però li acabava de dir ximple a un terç de la població mundial. Capote no combregava amb l’opinió de la Sissí, i això que dubto que es considerés a si mateix una persona religiosa (tot i la seva estreta relació amb la cultura jedi). Per a ell la novel·la no tenia continuïtat a un nivell existencial, no hi havia una vida després de la mort perquè no hi havia cap després. Tot existia alhora. Des del seu punt de vista la bondat de Pilgrim tenia dues funcionalitats: per una banda reforçava la idea de que a la guerra només hi van nens i, per l’altra, era utilitzada perquè el més bo de tots els bons expliqués quan els bons havien estat dolents.

En aquell moment el fill d'ell i de la Parker es va despertar, es va aixecar de la cadira, es va dirigir a la cambra de bany i va orinar. Llavors, el club no va poder contenir el seu entusiasme i una ràfega d’energia va travessar la sala. Els membres tenien tots els sentits desperts, Delibes sentia l’olor de la guerra, Cortázar el fred alemany i Murakami veia l’obra en imatges, amb tot, eren incapaços de catalogar la novel·la. Resultava més fàcil dir què no era que què era. No era ciència ficció, tampoc una novel·la autobiogràfica. Ni psicològica. Ni terapèutica. Capote hi veia una novel·la bèl·lica i probablement tenia raó i probablement estava equivocat, què més donava. 

-La novel·la no ha estat escrita per guanyar diners- va explicar Murakami-. Em sobta que el llibre hagi tingut dotze edicions.

Però sempre les havia tingut i sempre les tindria. Així era.

A la taula, Parker va començar a presentar les seves tres propostes literàries:

1. “Fundación” de Isaac Asimov (2 vots).
2. “Abierto toda la noche” de David Trueba (2 vots).
3. “Persépolis” de Marjane Satrapi (3 vots).

Parker no va semblar gaire contenta amb el resultat de les votacions, però entre les coses que ella no podia canviar es contaven el passat, el present, el futur i la olor a llar de foc que desprenia la seva roba. A continuació es va concretar la propera quedada pel dia 19 de desembre. Així seria. 

En algun lloc, prop d’allà Alemanya havia invaït el poble armada amb gerres de cervesa. Era l’Oktoberfest i una orquestra tocava: “Piu-piu-pi?”.

dissabte, 5 de setembre del 2015

ACTA 31a REUNIÓ: "Todos los fuegos el fuego" de Julio Cortázar

Avui, dissabte 25 de juliol de 2015, ens tornem a trobar a la casa d'en Capote i la Parker que ens reben amb els braços oberts (com sempre). Només hi som uns quants del club: els anomenats amfitrions, en Baudelaire, la O'Shaughnessy, en Murakami i en Cortázar. Però, abans d'entrar en matèria, s'han de dir unes quantes coses: ahir la Sissi va demanar disculpes (via whatsapp) perquè, des de que està al club/societat literària, és la primera vegada que no fa els deures i té el llibre a mig llegir, a més no podia assistir per altres complicacions; també avui hem rebut un missatge d'en Rostand confirmant que no vindria més al club, agraïnt molt que l'haguéssim acollit aquest temps, i més tard la Shaffer ha demanat també disculpes perquè la logística no li ha donat per més.


Dit això, anem per les preguntes i respostes que s'han donat en aquesta reunió, que tocava parlar del llibre de contes Todos los fuegos el fuego, d'en Julio Cortázar. I com va passar amb l'anterior llibre, el component dels "Lleons" que li ha tocat fer aquestes preguntes s'anomena igual que l'autor, és a dir, Cortázar. I el paperet que amaga la primera pregunta l'ha agafat en Capote i ha hagut de contestar si creu que la imaginació i la fantasia juguen un paper molt important en els contes del cèlebre escriptor, i ha respost que sí però no en tots els contes. Per ell el conte més fantasiós és el de Instrucciones para John Howell i ha dit també que alguns dels seus contes comencen amb una certa quotidianitat per després ser bastant estranys. Llavors en Murakami ha dit que el seu preferit és La autopista del sur i en Baudelaire ha comentat que en Cortázar acostuma a exagerar una situació quotidiana però que no és només això. I precisament ha sigut ell qui ha contestat la segona pregunta relacionada amb la influència del jazz en la prosa de l'escriptor, i en Baudelaire, que en un primer moment ha dubtat perquè no sabia res d'aquesta influència, ha pensat que potser els contes de La señorita Cora i Todos los fuegos el fuego sí que tenen un aire de jam session; a més, repeteix coses en aquests dos contes, com en el primer on els diferents personatges expliquen el mateix; per això sí que es pot parlar de la intenció d'en Cortázar de buscar un ritme. En Murakami pensa que aconsegueix que el lector estigui atent degut al llenguatge tan fluid dels seus contes. I en Capote remarca aquesta virtuositat de fer fàcil el que és tan complicat, com a l'esmentat exemple de La señorita Cora.


La tercera pregunta torna a referir-se al plantejament de La señorita Cora, per si és original i per si ha sigut fàcil seguir el fil de la història sense equivocar-se de personatge, i aquest cop ha sigut en Murakami qui ha contestat dient que en Cortázar va tenir la facilitat de plantejar aquesta història original canviant de personatges i en Baudelaire parla d'exercici estilístic, aconseguint d'aquesta manera un plus en el resultat. En Capote destaca la manera que té de posar-se dins dels personatges. Després anem al següent paperet on trobem la pregunta sobre el conte La autopista del sur i més concretament sobre si ha agradat el desenvolupament i el desenllaç de la història, i la O'Shaughnessy diu que sí, que la veritat és que li ha agradat. I tots estem d'acord que hi ha coses que passen en aquest conte que no tenen cap explicació però que els personatges les assumeixen de forma natural. A la cinquena pregunta la Parker respon sobre si li sembla que el conte La salud de los enfermos té un dels finals més commovedors i millor acabats del llibre i rotundament diu que li ha encantat, una opinió que comparteix en Murakami. Capote comenta que en Cortázar et porta cap al final de la història i també es formula una pregunta: com es podria acabar aquest conte si no és amb aquest final?

El següent en agafar un paperet torna a ser en Capote i ha de contestar si llegint el conte Instrucciones para John Howell ha sentit certa angoixa com la que pateix el protagonista i diu que sí, que és un conte angoixant perquè no saps què està passant. En Murakami comenta que no li ha agradat, en canvi per en Baudelaire és al contrari, li ha agradat perquè creu que està molt ben pensat. No se sap què passa però l'història enganxa i encara que no hi hagi explicació i això l'incomodi li agrada. El mateix Baudelaire és l'encarregat de contestar la següent pregunta que va referida al desdoblament del temps i del protagonista al conte La isla a mediodía, per si va pensar en aquest recurs tan utilitzat per l'autor quan ho va llegir o va creure que era un somni com s'interpreta normalment, i ell respon que havia pensat que era un somni i que el personatge es troba a l'avió tota l'estona. Aquesta qüestió ha fet que tots els demés es preguntessin si de veritat han entès el conte i s'ha arribat a la conclusió que no ha sigut així. A la penúltima pregunta, Murakami ha de dir quin conte li ha semblat més original i quin és el que més li ha agradat i respon que el que més li ha agradat ha sigut La autopista del sur i el més original, que també li ha agradat, La señorita Cora. Per en Capote el més original és Instrucciones para John Howell, un conte que es nota que li ha marcat. I per acabar, l'última pregunta fa referència als problemes que tenia Cortázar per publicar els seus contes sense que li posessin una gran quantitat de comes que, segons ell, trencaven el ritme i el sentit que ell havia trobat a la història, per això es planteja la qüestió de si podria ser un autor difícil de traduir en altres idiomes sense perdre el seu estil, i en Murakami, per posar un exemple, torna a parlar de La señorita Cora remarcant que aquest conte té molt de mèrit per aquest tema de la puntuació.

Deixo el link d'una entrevista de dues hores que li fan a Cortázar a la televisió a l'any 1977: https://youtu.be/_FDRIPMKHQg
I també un enllaç per qui vulgui llegir una curiositat molt sorprenent sobre el conte Instrucciones para John Howell que el mateix Cortázar va explicar en una conferència:
http://www.lamaquinadeltiempo.com/cortazar/howell1.htm

I per la propera reunió en Baudelaire ens fa triar entre tres llibres:

1. Mentiré si es necesario (Daniel Ausente): 2
2. Matadero Cinco (Kurt Vonnegut): 3
3. Agujero Negro (Charles Burns): 1

La següent trobada serà el dia 17 d'octubre. Fins llavors bona lectura.

ACTA 30a REUNIÓ: "Diario de un cazador" de Miguel Delibes

Ens reunim un altre cop a casa d'en Delibes, que ens rep amb tota la seva amabilitat i que ens ha preparat una barreja d'esmorzar/vermutet. I com a sorpresa, aquest tipus d'aperitiu ha donat per un extens debat ja que el mateix Delibes el coneix com un "finger buffet" i els demés en diem un "pica-pica". Però bé, després de fer broma (i hem seguit fent-ho durant la reunió), aquest cop toca parlar, per segona vegada, d'un llibre de l'esmentat Delibes (ves per on) anomenat "Diario de un cazador". Però dels que hi som a la reunió (falta l'Edmond Rostand) només l'han llegit cinc integrants: la Sissi, en Capote, la Parker, en Murakami, i el mateix Delibes, com no.


Abans de començar el debat, en Delibes ha volgut comentar que va escollir precisament aquest llibre perquè potser és el més feixuc de tota la seva obra (de l'obra de l'escriptor i no de la persona que ha agafat el seu nom com a component del club, un fet que millor deixar-ho clar per si de cas hi ha algun despistat). Encara que va creure que també la seva lectura era fàcil per si el lector el deixava de llegir i uns dies més tard el tornava a agafar. Però després de les seves paraules, la Shaffer ha comentat que només ha llegit unes vint pàgines del llibre ja que no ha pogut amb el llenguatge i el tipus de narrativa, igual que li ha passat a en Cortázar. Dit això, la primera pregunta que formula en Delibes és, precisament, sobre aquest llenguatge de l'obra, per si s'entén bé degut als mots propis del món rural, i si ajuda la narrativa i la descripció de l'autor, i en Capote ha donat la seva opinió dient que ell creu que s'entén molt bé i en Murakami ha remarcat la riquesa lèxica. Llavors en Capote comenta que la novel·la està escrita en primera persona, que el vocabulari és limitat, excepte per tot el que té a veure amb el camp, i que al final això fa que sigui aborrit perquè sempre és el mateix, i Murakami parla de monotonia i en Capote pensa que l'autor ho reflecteix tan bé que sí que és monòton. En Delibes creu que no passa res en pobles que estan a l'extraradi i aquesta opinió la recolza en Murakami dient que el protagonista només té la preferència d'anar a caçar. A la Parker li agrada molt que l'autor es posi en la pell del personatge i que escrigui com si fos ell.


La següent pregunta va dirigida a la definició de l'obra d'en Delibes perquè, com s'ha comentat al primer paràgraf, ja coneixem dues de les seves obres, i en Murakami diu clarament que sap escriure una Espanya rural i clava els personatges però el que li molesta concretament d'aquest llibre és que el protagonista sigui un caçador. A en Delibes li agraden molt les descripcions que fa i com és tan naturalista descriu molt bé les escenes. La Sissi ressalta que té un vocabulari immens i ha trobat una part divertida del llibre quant a la relació amb els veïns, destacant que algunes coses que passen a l'història són com ara. I tant en Murakami com la Parker estan d'acord en què quan el protagonista surt de la casa la història és més interessant. En Capote també creu que el fet que els capítols siguin curts ajuda a la lectura. En Delibes torna a subratllar la seva riquesa lèxica, encara que sigui sempre el mateix, i la Parker i en Murakami tornen a coincidir amb la crueltat de l'escriptor perquè ho descriu tot molt bé, fins i tot amb les persones, destacant la duresa de la vida.

La tercera i quarta pregunta són semblants perquè fan referència a l'actualitat, si s'escriuen aquest tipus de novel·les costumistes/naturalistes i si hi ha algun autor que ens recordi a la literatura d'en Delibes, i en aquest moment en Cortázar parla d'un llibre anomenat Intemperie, de l'escriptor Jesús Carrasco, que sí recorda a la seva obra i que, a més, els crítics literaris l'han comparat amb el mateix Delibes i en Cormac McCarthy. Després d'això entrem en una conversa que ens porta un temps enrere: en Murakami es remet al tipus de literatura dels anys 40 i 50, i en Baudelaire comenta que en aquella època hi havia una cultura del llenguatge escrit que provocava una sèrie d'obres que ara no es publiquen. La Shaffer diu que han perdurat les llegendes perquè s'han transmès oralment, però en Capote creu que els contes han de tenir un suport. En general, tots parlem de que a l'actualitat es troba massa informació (no com abans que anàvem directament a l'enciclopèdia) i, encara que tot està a l'abast, hi ha una mica de desordre. I per últim, a la pregunta de si després de conèixer una mica l'obra d'en Delibes en llegiries més llibres, en Capote respon que sí perquè té clar que Diario de un cazador és una excepció dintre de la seva obra.

Ara és el torn d'en Cortázar que proposa aquests tres llibres:

1. Todos los fuegos el fuego (Julio Cortázar): 5
2. Píldoras azules (Frederik Peeters): 2
3. Cosas que los nietos deberían saber (Mark Oliver Everett): 2

La propera reunió serà el dia 25 de juliol. Bona lectura a tots.

diumenge, 31 de maig del 2015

ACTA 29a REUNIÓ: "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders

En aquesta ocasió, la tertúlia del llibre escollit comença amb unes reflexions sobre com un llibre de contes (tants contes) marca la conversa: per alguns en facilita la lectura i per altres, a més, en dificulta el comentari. La valoració general, però, és molt bona.
Capote, el conductor de la trobada, ens explica quin mètode seguirem: ha agrupat els contes per temes / colors i cadascú anirà agafant un paperet i llegirà una frase que servirà d'inici.



El primer és Bukowski i escull "El principi de la saviesa". És dels millors que ha llegit i es recorda que ha aparegut a un altre recull "Antaviana" amb "Quieta nit". En estaca com tracta els "nos" i que se'n riu de la burgesia catalana (aquesta crítica social serà habitual en el llibre).
Hi ha un consens quan es diu que Quim Monzó s'ha inspirat en els seus contes per escriure les seves novel·les.

Cortázar elegeix "Coses de la Providència". La primera valoració que en fa és que barreja la quotidianitat amb la fantasia: un seguit de situacions absurdes envolten les vides dels protagonistes que viuen resignadament.

Shaffer tria "Quina nit", el conte del Pare Noel que amb un humor anglès (potser català) i directe ens descriu un paisatge urbà i barceloní. Provoca rialles quan llegeix un fragment "Perdona, però t'has equivocat. Aquí fem reis".

Murakami destria "La revolta del terrat". Tot i que les revoltes entre veïns són poc creïbles, al final són versemblants. La lluita de classes (present en l'entorn de l'escriptor) és un tema habitual que Calders banalitza per treure-hi ferro.

Parker opta per "L'home i l'ofici". Hi ha un consens quan comenta que el final no li ha agradat massa. Recorda que el final són gags.

Shelley prefereix "Arbre domèstic", d'on destaca que aquí sí que apareix la policia (no ho feia als de la mà" i en remarca la facilitat per escriure l'absurd. Hi ha unanimitat.

Delibes es queda amb "Consciència, visitadora social". Es recorda la destral i sortim de la tertúlia per explicar com Capote es va desmaiar una vegada sentint-ne una història d'una.
Ha fet gràcia el títol i se'n valora el mèrit que té escriure el text en un moment històric tan punyent.
El tema del destí també és present a "El desert" i "en el de la mà", i torna a aparèixer la resignació i el conformisme ("Catalans pel món") pròpia d'un moment d'exili (experiència autobiogràfica-Mèxic).

Sissí tria "Feblesa de caràcter". Es detecta una forta moral quan hi ha les negociacions amb el lladre (li ve al cap Rubianes explicant-ho). S'assenteix quan s'afirma que la moral és present, però que els contes no són moralistes. En alguns casos, fins i tot, l'objectiu és deconstruir la moral.

La Laura s'assigna "El problema de l'Índia". El fet que el protagonista acabi detingut per un ram de flors i no per assassinar una dona fa que s'hagi imaginat una adaptació televisiva del conte. Alguns s'imaginen que Woody Allen o els Monthy Python podrien ser-ne els encarregats.

Baudelaire comença la fase final, on es tracten diversos temes.
.- Les primeres pàgines "despisten" però de seguida s'entra en un invers calderià. El conte més diferent de tots és "Les mans dels tramaturg". (Baudelaire)
.- La presencia d'un món oníric contrasta amb la resta dels contes. Agraden els dos mons, però hi ha preferència per la quotidianitat. (Capote).
.- Es prefereix els contes més llargs, els de la primera part (Imprevista certesa). (Murakami)
.- "El desert" fa adonar la fixació de l'autor per les mans. (Delibes)
.-Títol del llibre: crida l'atenció però és buit de significat (Shaffer). Ben triat perquè en molts contes hi ha altres realitats que estant ocultes. (Bukowski)
.- "La clau de ferro" sembla que prengui el pèl al lector: diu que resoldrà el misteri més endavant però no ho fa. (Capote)
.- "L'home i l'ofici" els gags estan ben portats (raça de negres). (Baudelaire)

Per acabar la trobada, recordem el següent documental Pere Calders, tocant de peus al cel

La trobada s'acaba amb la presentació dels propers llibres a càrrec de Delibes i la corresponent votació.

"Diario de un cazador", Miguel Delibes. 4 vots.
"Higiene del asesino". Amélie Nothomb. 4 vots.
"201 contes corrents". Joan Barril. 1 vot.

Finalment, és elegit Delibes. La propera trobada serà diumenge 31 de maig a l'hora del vermut.






dimecres, 28 de gener del 2015

ACTA 28a REUNIÓ: "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé

Són les sis de la tarda del 10 de gener de 2015. Ens tornem a trobar a casa d'en Capote i la Parker per parlar d'un altre llibre, en aquesta ocasió de la novel·la “Faré tot el que tu vulguis”, de l'autora Iolanda Batallé. Llàstima que avui hi ha un buit bastant gran en el grup ja que falten cinc integrants que no han pogut assistir a la reunió per diverses qüestions, que són en Baudelaire, l'O'Shaughnessy, en Bukowski, la Shelley i en Delibes. Igualment, la Shelley ha volgut deixar clar, mitjançant un missatge, que per a ella ha estat una bona lectura.


Bé, com és costum, abans de començar, la persona que va exposar el llibre (aquesta vegada li toca a la Sissi) obre el debat a la seva manera, fent unes preguntes o introduint un tema que serveixi per iniciar la xerrada. Primerament, la Sissi comenta que, entre els llibres que va portar, aquest el va escollir pels personatges que apareixen i no tant pel sexe, informant que ella se sent identificada amb la protagonista, la Nora. I per iniciar el debat, proposa que tots fem un comentari global sobre el resultat de la novel·la. El primer que parla és en Capote, que diu que li ha agradat com està escrita però que la història no se l'ha cregut, una opinió que comparteixen tant la Parker com la Shaffer. Però la Sissi vol deixar clar que coneix un cas real, molt semblant al de la novel·la, una afirmació que ens sorprèn a quasi tots però que no neguem que pugui ser veritat.

Murakami s'introdueix en el debat dient que la Nora sembla que descobreixi que és una altra persona i que, en certs punts, li recorda massa a la sèrie de televisió “La Riera”, una curiosa relació en la que també hi està d'acord la senyora Parker. Després, la Shaffer comenta la manera d'escriure de la senyora Batallé, repetint recursos com el del taxista, un fet que l'ha perjudicat alhora de llegir la novel·la ja que en molts moments estava intranquila, sense poder concentrar-se. Ella hauria preferit que, en comptes de centrar-se tant en els pensaments de la Nora, hagués anat més al gra. I la Parker diu que la majoria d'aquests pensaments són com somnis i en Murakami aprofita l'avinentesa per dir que no ha entès on portaven aquests somnis. Aquí és el moment que en Capote torna a comentar que no li ha agradat el que explica l'autora.


Ara és l'Edmond Rostand qui apareix en escena, dient que li ha agradat el llibre però que troba que la cosa més inversemblant de la història és la relació de la Nora amb l'avi, encara que creu que és més una anècdota que un trauma, al contrari que en Capote que pensa que sí que és un trauma i aprofita per dir que per totes les coses que li passen a la Nora, al final és normal que es desvetlli el gran secret que tenia amb l'avi. Però en Murakami i la Shaffer troben que el moment del tatami xoca molt. I poc després, per primer cop surt a debat el personatge d'en Nacho, de la mà de la senyora Parker que comenta que és un “putero” i en Murakami diu que és totalment creible. En Rostand parla de la vida de la Nora que podria ser bastant lineal, i en Nacho sembla que li obre més móns.

En aquest moment de la tertúlia, en Capote ressalta una escena que de veritat li ha agradat molt per com està escrita: és el moment del bar on la Nora passa a dominar la situació amb en Nacho. I en Murakami diu que sí que li ha agradat el llibre però que, torna a repetir, els moments dels somnis li han molestat una mica. La Shaffer opina el mateix, pel simple fet de que volia trobar alguna cosa que potser se li escapava, com l'explicació de les frases que es van repetint a cada capítol. Per això, en Capote creu que l'autora volia transmetre la manera de ser de la Nora a través de la seva línea de pensament. I en Cortázar, deixant de banda aquesta qüestió, fa saber que mentre avançava la història volia que en Nacho i la Nora es possessin a fer l'amor d'una vegada, però la Shaffer pensa que això hagués estat contradictori pel desig i els principis de la Nora per haver-la tractat com ho ha fet.


I ja cap al final de la reunió, la Parker vol destacar un passatge que li ha agradat molt on l'autora fa una comparació de la vida amb nedar en crol (a la Shaffer també li ha agradat). I en Capote comenta que hi ha casualitats en el llibre però que l'escena amb el marit la troba forçada, encara que aquest personatge, el d'en Robert, creu que és molt creible, i en Murakami diu que sembla el marit perfecte.

Ara li toca el torn a en Capote per la seva proposta de tres llibres, que són els següents:

1. "Éramos unos niños" de Patti Smith (0 vots)
2. "Habíamos ganado la guerra" d'Esther Tusquets (2 vots)
3. "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders (9 vots)

La propera reunió serà el dia 28 de març, si no hi ha cap canvi, és clar.

Com sempre, bona lectura.