ACTA 41a REUNIÓ: "Crónica de una muerte anunciada", de Gabriel García Márquez

El dia que anem a parlar de Crónica de una muerte anunciada (cap a les sis de la tarda del dissabte passat) en Baudelaire i la O'Shaughnessy no poden assistir a la reunió. Els demés ens ajuntem a la casa d'en Capote i de la Parker, més concretament a la seva terrassa, amb una gran quantitat de galetes, totes bones i moltes plenes de xocolata. Després d'una petita xerrada on ens posem al dia de les nostres coses, en Cortázar avisa que no s'ha preparat masses preguntes perquè troba la novel·la tan perfecta que no té ni idea de què comentar sobre la narrativa o sobre la temàtica del llibre. És la tercera vegada que se'l llegeix i encara així no ha aprofitat el moment per destacar alguna cosa de la història, excepte quatre frases tretes una mica obligades. Però com tothom està encantat amb la novel·la no serà un debat massa extens, si no més aviat una tertúlia curta, on tots estarem d'acord amb el resultat final.

La primera qüestió que en Cortázar planteja va lligada amb els fets reals en què es basa la novel·la, per si és una crònica periodística barrejada amb ficció, amb una estructura de relat policíac, i en Murakami respon que no el veu com un llibre de tipus periodístic, encara que sí policíac, i en Capote creu que és més un treball d'investigació i no periodístic, fent una versió dels fets. La Shaffer opina igual, però més aviat pensant simplement que és un relat, com una crònica literària, una idea que comparteix la Sissi. L'Austen comenta que el narrador fa com el registre de tots els personatges de la novel·la i en Delibes diu que li ha recordat a l'estil propi del seu escriptor preferit (per això s'anomena com ell) perquè vius totalment l'ambient, com la mort al final d'en Santiago Nasar, tan descriptiva.

En aquest moment en Cortázar troba oportú obrir un curiós vídeo de youtube (que ja tenia preparat) on es veu al mateix García Márquez parlant sobre l'inici del seu llibre, donant l'explicació de perquè tanca el primer capítol amb la mort del protagonista. I aquí en Murakami comenta sobre la novel·la que surten molts personatges secundaris que volen avisar a Santiago Nasar però que no ho fan i això per en Cortázar és una de les coses més fascinants del llibre. Com és possible que ningú al final li arribi a dir res i en Capote diu que moltes casualitats porten a això, a aquest fet fatal. La Sissi té clar que el llibre et manté enganxat i fins i tot la Shaffer, mentre el llegia, mantenia l'esperança de que al final no el matessin, igual que li havia passat a en Cortázar. La Parker pensa que en Nasar és un desgraciat per tot el que li passa, sobretot pel moment de l'autopsia narrada amb molt d'humor negre, encarregant-se el mateix cura de fer-la.

Al final, sense cap discusió, tots opinem que és una novel·la perfecte i rodona.

I aquest cop, ja que en Baudelaire no ha pogut ser-hi, la Parker exposa els seus tres llibres, que són:

1. "L'antropòleg innocent", de Nigel Barley: 5 vots.

2. "Como agua para chocolate",de Laura Esquivel: 1 vot.

3. "Por qué odio Saturno", de Kyle Baker: 2 vots.

La propera trobada serà el dia 13 de gener de 2018. Fins llavors, bones lectures.

ACTA 40a REUNIÓ: "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas.

El Club dels Lleons de la Vella Europa, nom pompós amb el que es coneix a un grupet d’aprenents de lectors, ens reunim a casa de la Jane Austen, seu d’una antiga llibreria clandestina. Concretament ens situem a la seva terrassa, un espai rectangular on les pastes no s’acaben mai, per molt esforç que en Cortázar i jo hi posem. De fet, sense els diversos exemplars de París no se acaba nunca que hi ha sobre la taula podríem passar, però no sense l’ampli assortiment de dolços, fruits secs i begudes. Succeeix però, que aquests darrers no fan d’intel·lectual. En acabada la reunió, farem veure que hem après quelcom i que som un xic més cultes i savis, però en realitat l’única transformació profunda es produirà en les nostres cartutxeres.

Enrique Vila-Matas saludant efusivament als seus lectors

Mary Ann Shafter confessa haver llegit tan sols fins a la pàgina 118. “Tenia por d’agafar-li mania a París” argumenta, però tots sabem que el seu autèntic temor era ser assassinada per l’escriptor. Sens dubte es tracte d’un llibre que no és recomanable llegir-lo sota la influència de l’LSD, ja que en Vila-Matas podria fer-te saltar del terrat d’un edifici. Shafter fins i tot ha tingut malsons, així que aquest serà l’últim llibre d’autoficció que es llegirà. Sap que si posés la mirada en la primera pàgina d’una altra obra d’aquest gènere no sabria discernir entre realitat i fantasia i li esperaria tot un any d’obsessió. 

Delibes, per la seva banda, està més callat que de costum. Fa poc ha anat a la perruqueria i espera que algú li digui que s’assembla a la Bette Davis, però aquest elogi no arriba mai, així que decideix entrar en la conversa dient que el llibre li ha semblat un plom i confessa que no ha sabut què llegia. Capote ha vingut amb els deures fets i treu uns retalls que comparen l’estructura de la novel·la amb un joc de matrioskes. El tacte del paper li dóna una seguretat immerescuda i per uns segons se sent com un jove Déu molt per sobre de la gent vulgar, així que parla amb veu altiva de la percepció de la realitat i de la conversió del jo en literatura. Per sort, Murakami ens torna a posar de peus a terra quan replica que el que fa Vila-Matas és pixar-se a la cara del lector, passa que ho fa amb el seu català superior i no n’estic segur d‘haver-lo entès bé.

Marguerite a les dures i a les madures

Seguidament, i sense que una cosa tingui necessàriament a veure amb l’altra, Brigit O'Shaughnessy s’aixeca de la cadira, crida “a la merda!” i marxa de la reunió deixant a tothom de pasta de moniato. Dorothy Parker, que és tota elegància, fa com si no hagués passat res i continua comentant la manca de fil conductor en la novel·la. Quin saber estar, és tota una senyora, encara que després s’emboliqui amb diversos noms famosos i anomeni Enrique Vidal-Quadras a l’autor. La Sissí, que és tan càndida, tan bona persona i tan radical d’esquerres com el seu nom indica, alaba l’escriptura, que titlla de tan harmoniosa com les neus del Kilimanjaro. La Jane Austen sembla bastant d’acord però, tot i ser situacionista té problemes per controlar la situació, ja que la Boira, la seva gossa, s’ha colat al terrat, un fet que ha disparat totes les alarmes d’en Murakami, persona gens amigable d’aquests animals. Austen fracassa intentant tranquil·litzar-la. “A aquests gossos” diu, “li encanten els genolls”.

Isabelle Adjani en una festa amb Enrique Vila-Matas

Finalment, Cortázar presenta les seves tres propostes literàries:

1. “Crónica de una muerte anunciada” de Gabriel García Márquez (5 vots)

2. “El último sospiro” de Luís Buñuel (2 vots)

3. “Los combates cotidianos” de Manu Larcenet (2 vots)

Després de la pertinent votació, guanya la novel·la de Gabriel García Márquez, premi Nobel de literatura. Ja veieu, altius fins al final. La pròxima reunió serà el 7 d’octubre.

Baudelaire

ACTA 39a REUNIÓ: "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë.

El dissabte 8 d'abril, els components d'Els Lleons de la Vella Europa (excepte en Delibes i l'Austen) ens vam reunir a la casa de la Sissi i aquest cop per parlar d'un clàssic de la literatura universal, "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë. La mateixa Sissi va ser la que va proposar la lectura d'aquesta història d'amor tan peculiar i, abans de començar a parlar sobre el llibre, va comentar que l'havia llegit feia uns 30 anys i ara li havia recordat una mica com si fos la història de "Crepúsculo", convertida en best-seller per milers de joves. Per la tertúlia, la Sissi no va preparar cap joc o nova proposta com s'havia fet altres vegades, perquè no sabia com enfocar-ho i va preferir formular una pregunta inicial i general que creia convenient per iniciar el debat. La qüestió principal era si ens havia agradat el llibre, centrant-se sobretot en la opinió que teniem sobre la seva narrativa, per si ens semblava original, sobretot per l'època en què va ser escrit.

             El paisatge que va inspirar la història (tret d'un llibre de la senyora Shaffer)

En Capote va ser el primer en obrir la boca i va dir que s'ho havia passat bé llegint el llibre, i això que al principi li semblava més aviat farregós, però quan comença a parlar el personatge de l'Elena (que no calla fins al final, disculpin la broma) li va engantxar de debó. I per la Parker també és un bon llibre, sobretot perquè no és la típica història d'amor. Murakami també és d'aquesta opinió i diu que li ha agradat molt. En Cortázar comenta que per ell ha sigut una mica diferent perquè mentre llegia el llibre no li atrapava massa la història, però al finalitzar i repassant mentalment el que acabava de llegir es va adonar de la intensitat d'alguns moments dramàtics i la tan sorprenent i atípica història d'amor que ens explica la senyora Brontë, remarcant l'escena tan surrealista on el senyor Earnshaw arriba del viatge que havia fet a Liverpool (caminant 100 kilòmetres) i porta amagat sota el seu abric un nen brut que no serà altre que Heathcliff, el gran protagonista del llibre.

La Sissi fa un petit incís per comentar, com a curiositat, que l'Emily Brontë no va ser gaire sociable perquè vivia aïllada amb els seus pares en un paratge desèrtic i salvatge, i sorprent que pugui escriure una novel·la d'amor tan apassionada i tan diferent per la seva època. Per això, la jove escriptora va haver d'utilitzar tant la seva imaginació, per intuir el que era la vida en general, encara que construint personatges tancats en paisatges tètrics i fantasmagòrics. I tots remarquem la construcció tan increible d'en Heathcliff, un personatge molt ben definit i que representa segurament un dels més diabòlics de la història de la literatura universal. El que no comprèn en Murakami és la seva unió amb la Isabel, encara que es pot entendre com una venjança cap a la Catalina per fugir d'alguna manera del seu amor. Tampoc no queda massa bé la relació d'afecte que es produeix al final del llibre entre Hareton i Cati, com per acabar amb una mica d'optimisme la història tan dramàtica de la Granja de los Tordos i de Cumbres Borrascosas.

Està clar que pel tipus d'història d'amor, envoltada per una atmosfera tan fosca i tenebrosa, el llibre està totalment relacionat amb el Romanticisme. A més, com diuen la Sissi i en Murakami, l'escriptora descriu molt bé els diferents escenaris, tot enfocat per donar encara més la sensació d'angoixa davant les circumstàncies que es van produïnt al llarg de la novel·la. I a la pregunta definitiva de per què és un clàssic de la literatura, Murakami creu que és per la narrativa, però que igualment ha d'agradar aquest tipus d'història. Per en Capote és per ser un llibre innovador, basant-se la seva originalitat en l'estructura de la història.

En Capote és el següent en presentar la seva elecció dels tres llibres a escollir, i segons comenta, després d'una difícil decisió, al final ens mostra aquests:

1. "Éramos unos niños", de Patti Smith: 1 vot.
2. "Testament a Praga", de Tomás i Teresa Pàmies: 1 vot.
3. "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas: 5 vots.

Propera reunió el dia 1 de juliol de 2017, fins llavors, bona lectura.

ACTA 38a REUNIÓ: "Jo, Robot", d'Isaac Asimov

El dissabte, dia 28 de gener, els components dels Lleons de la Vella Europa (excepte la senyora Shaffer, que segons paraules seves "feia campana") tornàvem a ser a casa d'en Delibes, un fet que ja acostuma a ser habitual i que és com una segona casa per nosaltres. I en el moment de l'inici de la tertúlia sobre Jo, Robot, d'Isaac Asimov, en Delibes va fer una petita introducció (o més aviat una extensa introducció) per explicar com havia volgut enfocar les preguntes i què havia pensat al respecte. Tots sabiem que aquell moment seria molt bo i així va ser. Delibes ens va comentar que pel plantejament del debat no sabia quin joc fer o què idear-se per portar a terme una reunió interessant o, com a mínim, que tingués un caire diferent amb la possibilitat de ficar-hi propostes filosòfiques. I va seguir el seu raonament basant-se en la importància de la figura del robot a la ciència ficció, sent una icona per aquest gènere literari. Precisament, la novel·la Jo, robot és, posiblement, la més famosa de les novel·les de robots, tot i les mancances literàries de l'Asimov, un escriptor popularment conegut que ha introduit a molts lectors en aquesta temàtica. Igualment, hi ha alguns crítics que també destaquen l'agilitat i dinamisme en la seva escriptura, i amb aquesta reflexió Delibes ja va donar peu a començar amb les seves preguntes (tota aquesta introducció la tenia escrita al seu ordinador portàtil, com va dir ella mateixa).

Delibes ens va avisar que tenia un ordre establert però que l'anava a canviar, preguntant primer, en general, que degut a la publicació del llibre a l'any 1950, si pensàvem que havia soportat bé el pas del temps. I Murakami va dir que sí, posant d'exemple la primera història com la més propera i l'última com la més actual, on podem veure problemes que sempre seran eterns, com el conflicte entre la tecnologia i l'home. En canvi, en Baudelaire no el va trobar actual pel tipus d'escriptura, amb masses diàlegs, i per utilitzar a la dona per la part emocional, atribuint-li l'única línia romàntica. En Capote sí que el veia bastant actual però li sorprenia que Asimov no hagués utilitzat la figura del narrador. A la següent pregunta, haviem de dir si Asimov s'havia quedat només en els conceptes i si d'aquesta manera l'obra perdia potencial, responent en Baudelaire que li semblava interessant la seva ètica, pel comportament humà, però sí que el llibre té limitacions, sobretot per la utilització de tants diàlegs que expliquen masses coses de la història que no calen. També va remarcar que s'ha de tenir en compte que el públic al que anava destinat la història no era el d'ara. En Capote va comentar que una cosa és el tema conceptual i una altra els diàlegs.

Quant a la qüestió del dilema moral, per l'ús de noms i per tractar als robots com a persones, hi ha un desig de dominació? Per en Capote sí que hi ha conflicte moral per aquesta utilització dels noms i Baudelaire ho va resumir com un conflicte racial. Però Parker li trobava un punt d'humanisme i Capote es va referir a l'autoconciència dels robots. En aquell precís instant, va entrar en acció un personatge que sap molt del tema, que es va fer anomenar Daneel Olivaw i que ens va explicar que més endavant, en altres obres d'Asimov, els robots es rebel·len contra les lleis de la robòtica.

I per acabar la reunió, vam havem de dir si per nosaltres les narracions havien sigut àgils i dinàmiques, i si ens havia agradat el llibre. Per en Baudelaire havia sigut amè però àgil i dinàmic no tant, encara que li havia agradat. En Murakami no el va trobar ni àgil ni dinàmic, sobretot perquè no li atrau aquest tipus d'història, però també li havia agradat. L'Austen tampoc el va veure àgil pero li va agradar el plantejament del llibre. Per la Parker, la primera part dels relats havia estat molt bé però les resolucions a vegades no les havia entès. A O’Shaugnessy no li havia agradat però amb la part de reflexió o ètica sí que havia connectat.

En aquesta ocasió, la Sissi va proposar tres llibres:

1. "Cumbres borrascosas", d'Emily Brontë: 5 vots.

2. "Jane Eyre", de Charlotte Brontë: 0 vots.

3. "Agnes Grey", d'Anne Brontë: 3 vots.

Propera reunió dia 8 d'abril de 2017.

ACTA 37a REUNIÓ: "Maus", d'Art Spiegelman

El passat 26 de novembre, en Delibes ens va tornar a obrir la porta de casa seva, com tan amablement ho ha fet en anteriors vegades. A la reunió tocava parlar d'un dels pitjors drames del segle XX, reflectit de manera fidedigna per l'únic còmic que ha guanyat el Pulitzer: "Maus", d'Art Spiegelman. O sigui, que passem de l'humor de "L'Auca del senyor Esteve" a la crua realitat que es va viure a l'Europa dels anys 40, sobretot als camps d'extermini nazis. I és la senyora Austen l'encarregada de posar les bases de la reunió d'avui i, com ja va fer la senyora Shaffer, van arrelades a un joc fet amb cartulina gran. I aquesta manera de preparar el debat sembla que està dirigida a una xerrada més cooperativa, més centrada a organitzar les nostres opinions junt amb les dels demés, que no pas una pregunta directa a cadascú de nosaltres. El joc és semblant al de l'oca i es formen uns quants grups amb els membres del club, excepte la Sissi que no ha pogut assistir a l'acta. Per una banda tenim a l'únic trio, en Capote, Murakami i Austen; després Parker i O’Shaugnessy; també Baudelaire i Shaffer; i per últim Cortázar i Delibes. Però tots anirem dient el que pensem de les diferents preguntes, així que és una manera d'integrar el resultat de la història dins del debat.

Comencem amb el tipus de relació que s'estableix entre Anja i Vladek, i en Capote comenta que en Vladek és molt protector amb ella, i en Murakami creu que ell protegeix molt a tots. En Delibes veu a l'Anja molt feble i es refereix a una frase del mateix Vladek, "no era maca però era el meu amor". En Baudelaire recorda també que l'Anja és de "casa bona" i això crida l'atenció a en Vladek. La següent pregunta va referida a com afecta a l'Artie l'existència del seu germà mort, i la Parker pensa que l'Artie es veu infravalorat perquè l'altre era el "perfecte". A més, els pares se'l van treure de sobre i se sentien culpables. Baudelaire creu que és una lluita contra un record, i ell mateix, per la qüestió de quins trets humanitzen als personatges i aporten realisme al còmic, respon que un exemple seria l'explicació de la història nazi juntament amb la relació actual de l'Artie amb el seu pare, i que aquest estil funciona molt bé en el còmic. En aquest aspecte, Capote diu que també el fet d'utilitzar animals ajuda a empatitzar més amb els personatges, que segons la Shaffer s'utilitza molt a la literatura infantil. Per en Murakami, l'explicació del procés del llibre també aporta coses a aquest realisme.

En la pregunta que si creiem que el còmic aconsegueix reflectir una realitat tan complexa la resposta ha sigut un sí rotund. Murakami recorda que hi ha escenificats moments durs, però en Baudelaire creu que l'autor intenta que no hi hagi tants moments excesius. Encara que en Delibes pensa que és colpidor tota l'estona, i que amb uns dibuixos més aviat simples se li ha posat la pell de gallina en moltes ocasions. En general, tothom pensa que l'obra té escenes impactants. Pel que fa a la pregunta de si aquest còmic serà actual a mesura que passi el temps, en Capote ho té clar, es pot llegir en qualsevol moment i no s'ha d'oblidar mai.

La Parker sí que considera que l'obra va ser una autoteràpia per a Spiegelman perquè al final fa les paus amb el seu pare. O’Shaugnessy diu que és difícil viure amb en Vladek i posa d'exemple l'escena que li ha sorprès tant, quan recollen a l'autoestopista i veiem que ell mateix és racista. Capote remarca llavors la gran virtut d'aquest còmic, que ho explica tot, tant les coses bones com les dolentes. En el tema de la conjugació dels verbs per part d'en Vladek, la Shaffer no veu massa bé la traducció perquè l'equivalència tant al castellà com al català no seria com es va fer. Per en Baudelaire i en Capote ha sigut molt incòmode llegir-ho d'aquesta manera.

Arribem a un punt important en la història perquè dintre de la relació de l'Artie amb en Vladek, la majoria pensem que admira al seu pare d'aquella època però no l'aguanta ara. Baudelaire comenta que tampoc l'Artie surt ben retratat perquè li diu assassí en un moment important de la història, encara que sigui per haver destruit els diaris de la seva mare. Aquest terrible fet per l'Artie marca bastant la seva relació. Sense saber la causa exacta de per què el seu pare crema tots els diaris de l'Anja, en Delibes pensa que ho fa per treure's el dol de sobre, i en canvi, Murakami posa un exemple contrari, ja que en Vladek dóna la roba de l'Anja, segurament perquè és d'utilitat, una cosa que en Baudelaire ho troba lògic.

Per acabar, resumint les últimes paraules, parlem de com va sobreviure en Vladek a aquella terrible experiència, amb el seu coneixement de més d'un idioma i els recursos que tenia per sortir-se d'algunes situacions, a vegades amb enginy i altres amb molta sort. En definitiva, va ser supervivència pura i dura.

A tot això, parlant del joc, en Cortázar i en Delibes s'han quedat en la mateixa casella durant, com a mínim, els últims tres torns, ja que havien de treure un sis per poder continuar avançant, i com us ho podeu imaginar, no ha sigut així.

Degut a que la Sissi no ha estat a la reunió, en Delibes ha sigut el que ha exposat les seves tres propostes, que són les següents:

1. "El camino", de Miguel Delibes: 1 punt.

2. "Yo, robot", de Isaac Asimov: 5 punts.

3. "100 contes morals", de Joan Barril: 3 punts.

Propera reunió: el dia 28 de gener de 2017.