ACTA 39a REUNIÓ: "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë.

El dissabte 8 d'abril, els components d'Els Lleons de la Vella Europa (excepte en Delibes i l'Austen) ens vam reunir a la casa de la Sissi i aquest cop per parlar d'un clàssic de la literatura universal, "Cumbres Borrascosas", d'Emily Brontë. La mateixa Sissi va ser la que va proposar la lectura d'aquesta història d'amor tan peculiar i, abans de començar a parlar sobre el llibre, va comentar que l'havia llegit feia uns 30 anys i ara li havia recordat una mica com si fos la història de "Crepúsculo", convertida en best-seller per milers de joves. Per la tertúlia, la Sissi no va preparar cap joc o nova proposta com s'havia fet altres vegades, perquè no sabia com enfocar-ho i va preferir formular una pregunta inicial i general que creia convenient per iniciar el debat. La qüestió principal era si ens havia agradat el llibre, centrant-se sobretot en la opinió que teniem sobre la seva narrativa, per si ens semblava original, sobretot per l'època en què va ser escrit.

             El paisatge que va inspirar la història (tret d'un llibre de la senyora Shaffer)

En Capote va ser el primer en obrir la boca i va dir que s'ho havia passat bé llegint el llibre, i això que al principi li semblava més aviat farregós, però quan comença a parlar el personatge de l'Elena (que no calla fins al final, disculpin la broma) li va engantxar de debó. I per la Parker també és un bon llibre, sobretot perquè no és la típica història d'amor. Murakami també és d'aquesta opinió i diu que li ha agradat molt. En Cortázar comenta que per ell ha sigut una mica diferent perquè mentre llegia el llibre no li atrapava massa la història, però al finalitzar i repassant mentalment el que acabava de llegir es va adonar de la intensitat d'alguns moments dramàtics i la tan sorprenent i atípica història d'amor que ens explica la senyora Brontë, remarcant l'escena tan surrealista on el senyor Earnshaw arriba del viatge que havia fet a Liverpool (caminant 100 kilòmetres) i porta amagat sota el seu abric un nen brut que no serà altre que Heathcliff, el gran protagonista del llibre.

La Sissi fa un petit incís per comentar, com a curiositat, que l'Emily Brontë no va ser gaire sociable perquè vivia aïllada amb els seus pares en un paratge desèrtic i salvatge, i sorprent que pugui escriure una novel·la d'amor tan apassionada i tan diferent per la seva època. Per això, la jove escriptora va haver d'utilitzar tant la seva imaginació, per intuir el que era la vida en general, encara que construint personatges tancats en paisatges tètrics i fantasmagòrics. I tots remarquem la construcció tan increible d'en Heathcliff, un personatge molt ben definit i que representa segurament un dels més diabòlics de la història de la literatura universal. El que no comprèn en Murakami és la seva unió amb la Isabel, encara que es pot entendre com una venjança cap a la Catalina per fugir d'alguna manera del seu amor. Tampoc no queda massa bé la relació d'afecte que es produeix al final del llibre entre Hareton i Cati, com per acabar amb una mica d'optimisme la història tan dramàtica de la Granja de los Tordos i de Cumbres Borrascosas.

Està clar que pel tipus d'història d'amor, envoltada per una atmosfera tan fosca i tenebrosa, el llibre està totalment relacionat amb el Romanticisme. A més, com diuen la Sissi i en Murakami, l'escriptora descriu molt bé els diferents escenaris, tot enfocat per donar encara més la sensació d'angoixa davant les circumstàncies que es van produïnt al llarg de la novel·la. I a la pregunta definitiva de per què és un clàssic de la literatura, Murakami creu que és per la narrativa, però que igualment ha d'agradar aquest tipus d'història. Per en Capote és per ser un llibre innovador, basant-se la seva originalitat en l'estructura de la història.

En Capote és el següent en presentar la seva elecció dels tres llibres a escollir, i segons comenta, després d'una difícil decisió, al final ens mostra aquests:

1. "Éramos unos niños", de Patti Smith: 1 vot.
2. "Testament a Praga", de Tomás i Teresa Pàmies: 1 vot.
3. "París no se acaba nunca", d'Enrique Vila-Matas: 5 vots.

Propera reunió el dia 1 de juliol de 2017, fins llavors, bona lectura.