ACTA 27a REUNIÓ: "L'última nit" de James Salter

El dia que ens reunim tots plegats per parlar del llibre que toca en aquesta ocasió representa una data molt important pels integrants de "Els Lleons de la Vella Europa", ja que un dissabte de fa aproximadament cinc anys es va crear aquest club literari que, en definitiva, ningú pensava que hauria de durar tant. La veritat és que, en aquesta nova reunió, gairebé tots els components d'aquest entranyable grup no ens arribem a creure que portem tant de temps, ja que molts de nosaltres suposàvem que aguantariem, com a màxim, fins el tercer llibre, i no ha estat així. Encara que hi ha hagut gent que va estar des de l'inici però que ha anat abandonant (precissament avui rebem la trista notícia de que en Monzó i la Moliner deixen per ara el grup), hi ha hagut altres personatges que han entrat en diferents etapes de la trajectòria del club i això s'ha de destacar. I esperem que, si segueix el bon ambient i les ganes de proposar tot tipus de llibres, "Els Lleons de la Vella Europa" tingui una llarga vida.

Després d'aquesta obligada introducció i d'aquest homenatge a nosaltres mateixos, anem a introduir-nos en el llibre que es va convocar pel dia d'avui (15 de novembre de 2014): un llibre de relats anomenat L'última nit, escrit per l'autor James Salter. I en aquesta ocasió, per fer-ho més especial i per arrodonir la celebració del cinquè aniversari del club, haviem pensat fer la reunió sopant a la pizzeria Terracota, ja que va ser el lloc on vam fundar "Els Lleons de la Vella Europa". Però, finalment, per qüestions tan importants com el temps i per intentar ser-hi quasi tots els cèlebres autors (encara que Mary Ann Shaffer no ha pogut assistir), hem decidit trobar-nos cap a les vuit del vespre al bar "Diego's", un lloc que coneixem bastant bé perquè ja hi hem estat en altres ocasions per comentar altres propostes de llibres.

I després d'estar tots ben asseguts i preparats, el senyor Bukowski (que va ser l'autor que va proposar el llibre) ha començat a posar sobre la taula, i cap avall, vuit paperetes que contenen diferents frases que ell ha volgut destacar d'alguns relats que composen el llibre, formulant a continuació una pregunta relacionada amb aquell petit passatge i amb tota l'obra. Aquest estimulant joc ha servit per fer un debat interessant on cada un de nosaltres ha agafat una papereta i ha donat la seva resposta, contrastada o reforçada amb les opinions dels demés. I, resumint, el resultat ha estat més o menys el que comentaré tot seguit.

El primer atrevit en decidir-se a agafar una papereta ha estat en Capote que li ha tocat parlar sobre com es relacionen els personatges d'aquests relats, per si estar d'acord en afirmar que són relacions profundes, i ha comentat que els personatges són uns grans desconeguts entre ells i la senyora Parker està totalment d'acord posant l'exemple de la història de la dona amb el gos. Després és Murakami qui agafa una altra papereta i li toca contestar sobre si creu que està ben resolt el joc entre diàlegs i silencis que construeix el senyor Salter, i diu que és cert que els silencis estan molt buscats per l'autor però que creu que no li han sortit molt bé. Comenta que hi ha moments que et lies, encara que les paraules estan ben buscades, com les utilitzades per descriure als personatges. En aquest moment, en Baudelaire treu el que per ell és el tema principal de totes les històries: la falta de comunicació. A més, també deixa anar que li ha semblat que, de cop i volta, les situacions on es troben els personatges es converteixen en tragèdia però que li sembla que sigui el camí que agafin serà també una tragèdia per a ells. Murakami pensa que els personatges es resignen del seu passat, cosa que en Bukowski no hi està d'acord. La senyora Parker comenta que en tots els relats sembla que l'autor anirà per un costat i al final va per un altre, fent un gir sorprenent en la història, i en Baudelaire diu que el que més li ha agradat és com treballa l'autor la psicologia dels personatges i com utilitza els flashbacks.

Després és el mateix Baudelaire qui agafa una altra papereta i li toca respondre si creu que els ambients i els escenaris que descriu Salter són càlids, i respon afirmativament dient que són confortables, exceptuant, això sí, el penúltim relat anomenat "Arlington", que sembla que sigui un gir dintre de l'ordre dels relats. En Bukowski, en referència a aquesta pregunta en concret, destaca la importància que té la llum en cada relat. A continuació, és la Brigit O'Shaughnessy qui respon a la pregunta de si creu que els personatges de les històries són feliços, i comenta que ho han estat en un passat però que després se n'adonen, precissament quan passa alguna cosa, que ja no ho són. I Edmond Rostand diu que els diferents relats retraten la vida de gent acomodada, amb bastant d'èxit professional. Després és en Julio Cortázar qui respon sobre si creu que les històries tenen algun fil conductor, donant la seva resposta rotunda de que sí que n'hi ha, possant d'exemple un passat que marca el present dels personatges, les infidelitats, o el tren que podien haver agafat algun d'ells però que ja han perdut la seva oportunitat. La Mary Shelley també destaca la solitud d'aquests personatges i tant en Bukowski com en Baudelaire comenten la individualitat de cada un d'ells.

Ara és la senyora Parker qui respon sobre el paper que juguen les dones en aquestes històries i comenta que, per a ella, les dones tenen un paper del segle XIX; li ha semblat que són antigues per la forma d'actuar. En canvi, en Bukowski pensa el contrari, ja que diu que són elles les que manipulen i les que manen, posant d'exemple el personatge de la Pamela d'un dels relats, i Mary Shelley diu que sembla que l'autor coneix bé a les dones, un comentari que en Bukowski remarca dient que les descriu molt bé. Murakami diu que mentre llegia els relats no feia distinció entre homes i dones. A la penúltima pregunta, en Delibes ha de respondre si creu que en les històries de Salter les pinzellades d'humor són gratuïtes, i respon que no hi ha res gratuit en el llibre i que l'autor et condueix tant endavant i endarrera quan vol.

I per últim, a la pregunta de per què et sembla que les frases fulminants funcionen tan bé en aquestes històries, Edmond Rostand comenta que es va perdre mentre llegia el llibre per culpa dels salts que hi ha en les històries i de la gran quantitat de noms i que, realment, l'ha trobat estrany. En Baudelaire deixa clar que la narrativa d'aquests relats requereix la concentració del lector, sobretot perquè l'autor té una idea bàsica i concreta i sap com vestir-la. És una obra molt conceptual i intel·ligent, per això creu que, a part de ser emocional, és sobretot cerebral. En Salter té molt de control en totes les situacions. I és aquí quan entra en el debat l'últim relat del llibre, que sembla que per tots ha sigut el millor i el més emotiu. Però també dóna per parlar ja que cadascú pensa en les diverses possibilitats del sorprenent final. I d'opinions generals sobre el llibre cal destacar que a Parker no li ha agradat, excepte l'última història i poca cosa més; en Delibes diu que és fàcil de llegir encara que cada història requereix una mica d'atenció; i Brigit O'Shaughnessy ha trobat a faltar saber alguna cosa més d'alguna de les històries.

I per acabar la reunió, la Sissi proposa aquests tres llibres:

1. "Faré tot el que tu vulguis" de Iolanda Batallé (4 vots)
2. "La pell freda" d'Albert Sánchez Piñol (3 vots)
3. "Como agua para chocolate" de Laura Esquivel (3 vots)

Després de la reunió al Diego's, alguns components del grup anem a sopar al Terracota, on fem un brindis pels cinc anys sense descans. I si no hi ha cap canvi, la propera reunió serà el 10 de gener de 2015.

Bona lectura.        

ACTA 26a REUNIÓ: "Fresa y chocolate” d'Aurélia Aurita

La reunió del club de verres literàries es porta a terme a casa de Delibes que, com a bona meucota revetllera que és, ha decorat l’estança penjant la seva roba interior de manera ben visible, el que inclou diversos sostenidors i algun que altre escanyapets (tanga). S’ha de dir, però, que l’ocasió s’ho mereix i que queda la incògnita de si ara mateix Delibes porta calces o va en pla “comando”.

Brigit O'Shaughnessy dóna el tret de sortida a la reunió posant sobre la taula un seguit de cartes amb imatges eroticofestives i ens proposa un joc on cada participant de la bacanal del debat haurà d’escollir una postura sexual segons els seus gustos i afinitats. Mary Shelley agafa el rave per les fulles i n’arreplega una abans de que ningú pugui dir “barjaula”.

La mateixa Shelley posa punt i final als preliminars i va per feina comentant l’apartat visual del relat; afirma que no li han agradat massa els dibuixos de l’obra, ja que sovint no els entenia. De fet, també existeixen certes queixes sobre la tipografia (deu ser la primera vegada que algú es queixa de l’estil de lletra d’una obra gràfica de tant contingut sexual). Edmond Rostand puntualitza que les il•lustracions no són massa del seu gust, però que narrativament funcionen molt bé. Per altra banda, tant Delibes com Sissí troben que el dibuix és molt expressiu i Capote comenta que el fet que l’estil sigui tan senzill fa més digerible el contingut. Cortázar parla de com de xocant seria la mateixa història dibuixada per un Manara i posant tota la carn a la graella en la qüestió gràfica. Sí, sí. Mmhh. Per on anàvem? Ah, ja. Manara Delibes insisteix en que el dibuix és el que més li ha agradat del relat i, de fet, aquesta espontaneïtat i immediatesa de les il•lustracions li dóna molta sensació de realisme i intimitat a l’obra d’Aurélia Aurita.

El club en ple debat sobre el tema principal del còmic.

Per a Parker i Sissí el tema central és el sexe, per a Cortázar i Bukowski l’amor i per a Capote i un servidor, l’enamorament. Del que se’n treu que els nois del club som uns marietes. Ara debati’m sobre si es tracta d’un model sincer i natural de parlar de sexe. Delibes diu que no, després que sí, seguidament que no, per tornar a afirmar ben bé el contrari. Ni sí ni no, per a ella és un llibre de sexe i prou. Per a Capote, en canvi, la manera tan honesta de retratar el sexe és l’únic que li ha agradat, ja que en aquest sentit no coneix cap altre model similar. El fet de ser una autora fa que s'escapi molt dels cànons de sexualitat als que estem acostumats. Sissí i Bukowski coincideixen en que la forma està molt pensada i elaborada per crear aquesta sensació de naturalitat, i que es tracta més d’una construcció que d’una realitat. Jo no hi estic gens d’acord i fins i tot hi veig un punt d’ingenuïtat, per part de l’autora, alhora de representar la seva relació. Ella no es ven massa bé, en el que és un exercici de sinceritat admirable. Per a Dorothy Parker l’obra més que honesta és exagerada, ja que la troba massa anal. Delibes diu que no, que és vaginal. Després que anal. Vaginal. Anal. Anal. Clitoriana. Vaginal. Apustuflant. Parrussa. Farranaca. Pixorra. Cony.

Els membres del club tenen molta personalitat.

Acabem el debat parlant de les escenes més impactants; la preferida de Capote és quan, a falta de joguines sexuals, bones són fruites. Per a Parker l’escena de l’eruga i el mirall, Rostand comenta la part de la xocolata, Delibes el fist-fucking i jo el monte Fukuyama (nom sorgit del meu subconscient, ja que realment no surt al còmic). Bukowski finalitza presentant les seves propostes literàries:

1. “Bestiario” de Julio Cortázar (5 vots)

2. “L'ultima nit” de James Salter (6 vots)

3. “París no se acaba nunca” d’Enrique Vila-Matas (0 vots)

Després de la pertinent votació establim la propera quedada pel 15 de novembre i, amb això, el club de verres literàries marxa a desembossar canonades i d’altres feines de la llar. Delibes es queixa per la desaparició d’una de les seves calces.

Baudelaire

ACTA 25a REUNIÓ: "Wonder" de R.J. Palacio

Fa temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

Ens trobem amb els rebels literaris reunits, un cop més, a la base secreta de la família Capote i Parker. El mestre Monzó es beu un flamíger, la beguda preferida de Han Solo, mentre fa guàrdia dels padawans. Els adults, al mateix temps, mengen chewies de xocolata i landonuts, i parlen de coses series i galàctiques. Avui hi ha diverses absències; Shelley i Bukowski han sortit en missió especial a la lluna boscosa d’Endor, Delibes té que fer un càtering per a la cantina de Mos Eisley, Murakami està a Coruscant lluitant per la República i, finalment, Rostand, que ens falla més que l’Hiper-Propulsor del Falcó Mil•lenari, avui tampoc hi és.

A fora la tempesta es referma i salten els ploms. Ens hem passat al costat fosc. Bé, hi ha certa sospita de que els ploms en realitat no han saltat i de que Capote ha tallat l’electricitat per poder utilitzar el mòbil com una espasa de llum.

Amb tot, Mary Anne Shaffer comença la reunió proposant el següent joc de preguntes:

Per a Sissí es tracta d’un llibre àgil i el fet de que l’autora doni veu a tots els protagonistes és un plus. Capote hi està d’acord, es capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat.

A Neruda li ha despertat tanta llàstima com admiració, després de tot a l’August se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar. Empar Moliné ho reafirma, sorprèn com de preparat i intel•ligent és. Arran d’això, parlem del que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel•lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en la puta de Babilònia. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.

Cortázar també comenta que li ha sorprès el llenguatge que utilitzen per a l’edat que tenen, però Shaffer apunta que això es pot deure a un error de traducció.

Capote senyala que el llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel•la t’interessi des de l’inici, però tot i així admet que no s’ha sentit gaire identificat amb l’acció del relat, ja que ell és un catalanosexual atractiu i sexy i no ha empatitzat gaire, excepte durant el fragment de la mort de la gossa. Parker també és una dona sensible i afectiva amb les bestioles, així que es posa a plorar i ha d’anar al lavabo a rentar-se la cara. No per què recordi la mort de la gossa, sinó pel comentari d’en Capote referit a la seva condició de catalanet desitjat i trenca calces.

Brigit O'Shaughnessy comenta que els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Shaffer pregunta si ha anat bé la guia de lectura que ens va passar per tal de caçar totes les referències, però Parker diu que ella no en necessita d’aquestes bagatel•les, que ella és una dominatrix de la cultura pop i que s’eixuga el cul amb la nostra guia de lectura. Dit això s’acaba el seu Dry Martini d’un glop i escup una oliva a la cara d’en Monzó.

Shaffer comenta que és una llàstima que el llibre no hagi estat més potent, ja que hi ha hagut molt consens i poc debat. A continuació O'Shaughnessy presenta les seves propostes literàries:

1. “El salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami (2 vots) 

2. “Pistola, amb música de fons” de Jonathan Lethem (4 vots) 

3. “Fresa y chocolate” de Aurélia Aurita (6 vots)

Després d’una votació no exempta de certa polèmica, guanya la proposta pujadeta de to. Pel que es veu la gent sembla més disposada a fer l’amor que no pas la guerra de les galàxies i la reunió es dóna per finalitzada.

La propera trobada de l’Aliança Literària es durà a terme el proper 13 de setembre. Que la força us acompanyi!

Baudelaire

ACTA 24a REUNIÓ: "Tor. Tretze cases i tres morts" de Carles Porta

Visitem per primer cop l’estança de la Mary Ann Shaffer, situada a la vila de Blanes, on hi té foc encès tot l’any. Els cafès i les begudes són a l’ordre del dia, i també hi ha una coca casolana de ratassía que no es sap ben bé qui la portat, ja que tothom es vol adjudicar el mèrit. Quim Monzó obre la sessió amb un sec i funcional “què, com ha anat això?”, fet que genera una certa disbauxa. La sensació general és que la novel•la comença fort i va afluixant, el que transforma a Carles Porta en el Tata Martino de la literatura. Edmond Rostand, que avui no ha pogut assistir a la reunió, ens comunica mitjançant el whastapp que la lectura li ha semblat àgil i una combinació molt intel•ligent de llenguatge literari-periodístic. Capote i Bukowski no hi estan d’acord, i centren les seves queixes en la manca de recursos literaris de l’obra, ja que consideren que -al contrari que el documental, on es fa un bon exercici de síntesi-, el llibre es passa 400 pàgines explicant el mateix.

Per a Sissí l’escriptor ha volgut plasmar la seva obsessió i per això ha hagut de sacrificar l’estructura narrativa, ja que no hi ha continuïtat. Dorothy Parker ho corrobora afirmant que bàsicament és a ell -a l’escriptor-, a qui li deu agradar molt el llibre. Murakami veu dues parts ben diferenciades en el text, una primera novel•lada i una segona que es limita a ser una recopilació de dades. Pablo Neruda, per la seva banda, comenta que des d’un principi ja coneixes el final i que no sorprèn, per la qual cosa podem suposar que a Neruda li agrada quan les coses acaben d’una manera com a mínim cogombre.

Jordi Riba, un dels protagonistas del relat 

Shaffer, pel contrari, ha entrat molt en la història i s’ha sentit subjugada pel temperament de la gent de muntanya. Nosaltres que som persones civilitzades i pixapolides, tan sols hem tingut contacte amb bestiar d’aquesta índole mitjançant l’APM? i alguna reunió de veïns. Fins i tot en Capote s’atreveix a cavil•lar que el hippy neorural que apareix en la història probablement tenia un grup de rock català als 90s (si és així segur que surt a El tec i la teca 4). Shaffer posa l’accent en el fragment del relat centrat en les dones, una escena que en el llibre està narrada d’una forma quasi idealitzada i que en el documental fa misto, ja que està protagonitzada per unes catetes que no semblen ser les mateixes de la novel•la.

Capote afirma que la història cau en un cul-de-sac del que no es pot treure res, i que és una llàstima que no hagi estirat més el fil dels contrabandistes, per exemple, que hagués estat molt més interessant. Jo, en canvi, hi veig un destacable patetisme en el fet que cap trama pugui ser resolta, a Tor viuen en plena Era Hibòria i estan més enllà de les lleis dels homes.

Celebració de la Festa Major a Tor

Shaffer treu una carrot cake americana i s’acaba el debat. Mary Shelley, que mirava els Fruitis de petita i no li agradaven, i que durant una mala època va arribar a pelar un plàtan amb un ganivet, avui es sent valenta i ha tastat el pastís de fruita, però tan sols una queixalada. Ja per acabar, Mary Ann Shaffer presenta les seves tres propostes literàries:

1. “El cuiner del Dux” de Elle Newmark (Un novel•la inoblidable, 2 vots)

2. “Wonder” de R. J. Palacio (9 vots)

3. “A sang freda” de Truman Capote (3 vots)

Un cop acabades les votacions i després de veure diversos vídeos de YouTube de Magnum, s’estableix la propera reunió de la societat de “condueños” dels lleons. Ens trobarem el 14 de juny si una mà negra no ens ho impedeix.

Baudelaire

La novel·la de no ficció

Novel·la de no ficció. Un oxímoron i un nou gènere literari creat per Truman Capote.
A la contraportada de Tor, l'editor decideix establir una certa comparació amb la novel·la reconeguda com a primera del gènere, "A sang freda":

 "...una arriscada aventura periodística convertida en narració literària -recordant el nord-americà Truman Capote."

Una comparació arriscada, ja que l'obra de Capote està considerada una de les grans obres literàries del segle XX.
A la propera trobada podem discutir amb aquells que hagueu llegit els dos llibres, si aquesta comparació li fa o no un favor a "Tor". Els que no hagueu llegit "A sang freda", a part de recomenar-vos la seva lectura, us deixo aquest article per tal que us en pogueu formar una opinió.

A sangre fría, inicio de la no ficción
Por Lizeth Gómez De Anda

El 16 de noviembre de 1959 la portada de un periódico local de Kansas dedicaba su primera plana a un crimen escalofriante: “Four in Holcom Murdered Family”. Ese día, a dos mil kilómetros, un periodista de cabello engomado y grandes anteojos leyó en el New York Times la nota de 300 caracteres, sobre el asesinato de la familia Clutter, hecho que lo inspiró para crear un nuevo género en la literatura: la novela de no ficción. Impactado y lleno de incertidumbre sobre algunos detalles del multihomicidio —como que la línea telefónica fue cortada para evitar llamadas de auxilio y que los asesinos no se llevaron nada de la suntuosa residencia—, Truman Capote se dirigió a Kansas en compañía de la escritora Nelle Harper Lee. Ese año, después de obtener la aprobación de su editor, el periodista tomó los primeros datos que habrían de convertirse en una de las obras más importantes del siglo XX: A sangre fría. La obra, ejemplo de una investigación profunda, logró, en palabras del escritor Rafael Pérez Gay, hacer que el periodismo se convirtiera en literatura pura y dura. “Si uno lee A Sangre Fría todavía asombra la precisión con la que ha sido narrada, la destreza para caracterizar y darle densidad a los personajes, y la sangre fría para describir la terrible noche en la que lo asesinos terminaron con la vida de la familia Clutter, salieron de la casa con 50 dólares, cuatro vidas y el principio de una gran obra literaria”, señala. Capote, que llamaba la atención por su personalidad extrovertida, concibió la idea de la novela motivado por el deseo de escribir un libro que se leyera como prosa pero que, en cada detalle, fuera rigurosamente cierto: “hizo periodismo de la mayor calidad, documentando hasta el último detalle de lo que escribía, pero también literatura de la mayor calidad escribiendo rigurosamente todo lo que había investigado”, expresa el novelista e historiador Héctor Aguilar Camín. “Estableció un género que revolucionó todo el ámbito de no ficción, porque es una historia verdadera y documentada, es también una historia dramática que tiene la revelación de un enigma”, agrega. Más allá de sus expectativas, Capote logró convertir un suceso, que la prensa tradicional abordaría de manera fragmentada, en un texto literario: “probablemente este material puesto en otras manos no hubiera dado el resultado que dio en la prosa extraordinaria de Truman. Su novela ha quedado como una insignia de lo que puede ser el periodismo si se escribe con inteligencia y con talento”, expresa Pérez Gay. Previendo un poco de las críticas que podían surgir, recuerda el escritor Eliseo Alberto, Capote se adelantó: “inventó un género, algo que nadie había hecho todavía y él mismo lo mencionó. Lo hizo con gran maestría y el resultado de su trabajo continúa vigente”. El autor de Desayuno en Tiffany’s dedicó seis años de su vida a realizar una profunda investigación de campo, un análisis detallado de los registros oficiales y, para José Carreño, principalmente “la realización de entrevistas verdaderamente desalmadas con los asesinos de la familia (Hickcock y Perry Smith)”. “Esta novela acuña dos vertientes que se pensaban totalmente opuestas”, señala Carreño. Para el poeta Luis Miguel Aguilar: “A sangre fría tiene ese mérito: ahí surge la novela de no ficción. Al principio despreciaron el género autores como Norman Mailer que tiempo después acabaría incurriendo en él con La canción del verdugo. Por otra parte el periodista y escritor Rubén Cortés afirma que desde el siglo XVIII hay antecedentes del género: “en realidad antes de A sangre fría existía algo estilísticamente similar a la no ficción cuando en 1722 Daniel Defoe escribió El año de la peste, un libro sobre la epidemia de peste bubónica que azotó a Londres en 1665”. Con una pijama de seda, Truman Capote pasó noches gestando la novela hasta la muerte de los asesinos: ¿En total cuánto dinero encontraste de los Clutters? preguntó el periodista a Perry Smith. Cuarenta o cincuenta dólares, respondió.

La novela consagró a Capote como uno de los escritores de la literatura norteamericana del siglo XX.

Capote sigue paso a paso la vida del pequeño pueblo de Holcom, y realiza los retratos detallados de las víctimas de una muerte tan espantosa como insospechada, acompaña a la policía en las pesquisas que condujeron al descubrimiento y detención de Hickcock y Perry Smith. La novela se concentra en los dos criminales psicópatas hasta construir dos personajes perfectamente bien definidos que retratan la desesperanza humana.

Tor. Tretze cases i tres morts de Carles Porta

Gènere: Novel·la de no ficció
Any: 2005


Editorial: La Campana
Pàgines: 424

Biografia i obra de l'autor:
Carles Porta a la Viquipèdia.

ACTA 23a REUNIÓ: "L’estiu que comença" de Sílvia Soler

Ens tornem a reunir a casa de Delibes. A la taula no hi manquen els cafès i les pastes, i els convidats fem el possible perquè la prèvia sigui llarga, dolça i festiva. Dorothy Parker crida a l’ordre i Empar Moliné inicia la trobada de manera inesperada, repartint tres contes entre els fills dels assistents. Celebrem el bon gust de l’Empar, Les aventures d’en Vermelló i en Llargarut, així és com es titula el conte, ajunta les dues debilitats del club; la literatura i la gastronomia. Si afegim el gintònic a la historia, pam! Tres de tres.

Murakami comença fent un exercici de síntesi brutal; previsible, diu, i rep alguna que altra ovació. Edmond Rostand confirma la sensació de Murakami i afegeix que només li ha agradat la portada. Algú de la taula, de manera dissimulada, revisa la portada esperant trobar-s’hi una explosió de colors, formes i textures. Per a Bukowski la novel•la no acaba bé, per a ell el final feliç seria que els protagonistes no acabessin junts. Capote opina que no poden escapar del seu destí, resulta trist perquè existeix una força externa que els obliga a acabar junts. Aprofundint una mica més, ell considera que el gran tema del llibre és com els morts, els absents, marquen la vida dels vius. La voluntat de les mares mortes és el que domina l’acció de la novel•la. Jo, que sóc de naturalesa romàntica, faig una lectura dels mateixos fets de manera diametralment diferent. Per a mi els protagonistes estan predestinats a estar junts, a pesar de la distorsió de la seva tragèdia familiar i del desig de les seves mares.

Es percep a la taula dues formes diferents d’analitzar el llibre; per una banda tenim els que el troben molt ben escrit però previsible, i per l’altra els que no els hi ha agradat la forma però sí el contingut. En aquest sentit cal senyalar que no es tracta d’una novel•la realista, sinó del retrat idealista de dues famílies catalanes realitzat de manera esnob. Una Catalunya pixa polida, vaja.

Murakami afirma que la lectura en cap moment no li ha despertat cap tipus de sentimentalisme o empatia, Dorothy Parker, en canvi, trenca una llança per la novel•la, ella ha tingut els ulls negats durant gran part de l’obra i li posarà l’ull morat a qualsevol que posi en dubte la tendresa del text. Quim Monzó pregunta si es pot considerar el llibre com un telefilm d’Antena 3 de mitja tarda. Parker s’aixeca i li apaga una cigarreta al front.

Hi ha cares d’estupefacció, però no es deuen a que Parker no ha fumat en s’ha vida, sinó a que ha corregut la veu a la taula de que Sílvia Soler, l’autora del llibre, és la germana d’en Toni Soler, el famós periodista i productor televisiu. Molts no ho sabien, però ara resulta del tot evident; el perfil romà, la papada, les patilles... Ha estat com quan et diuen que la Peppa Pig té cara de penis (com no m’havia adonat abans?).

 

Finalment, Quim Monzó fa les seves tres propostes literàries;

 

1. “Tor, tretze cases i tres morts” de Carles Porta (7 vots)

2. “Benvingut al món real” de Sandro Rosell (0 vots)

3. “Homes d’honor” de Xavier Bosch (6 vots)

 

Hi ha hagut certa polèmica durant la votació, ja que els llibres no acompleixen el nombre de pàgines establert per la normativa del club, però en Monzó és un esperit lliure que no rendeix comptes davant de ningú. Un home descarat i segur de si mateix, que se’n riu de les lleis i no coneix la paraula prohibit. Just abans de marxar, Parker li vessa un cubata a l'entrecuix.

Baudelaire

L'estiu que comença de Sílvia Soler

Gènere: Novel·la

Any: 2013


Editorial: Planeta
Pàgines: 224

Biografia i obra de l'autora:
Sílvia Soler

ACTA 22a REUNIÓ: "El falcó maltès" de Dashiell Hammet

Un cop més, ens trobem a les 6 de la tarda a casa dels senyors Capote Parker, per començar una nova trobada de lectors del club dels “Lleons de la Vella Europa”. Aquest cop per parlar del llibre El Falcó Maltès de Dashiell Hammett. Abans però, donem la benvinguda a una nova incorporació, la Imma, que es dirà EDMOND ROSTAND,
Comencem parlant sobre el personatge principal (SAM SPADE) on en Capote comenta que està bon ben descrit. La MARTA puntualitza que no és gaire bo llegir un llibre quan ja has vist la pel·lícula ja que veus a l’actor i la Murakami comenta que està molt ben ambientada per l’època en que es descriu.
1. En SAM SPADE controla el que passarà?
La Parker i en Cortázar alhora deixen anar un si rotund i en Capote puntualitza que “el tiu domina que t’hi cagues”. La Murakami comenta que li surten les coses de llet ja que llegeixen pàgines de la noia i ell al cap de poc t’ho resumeix en poques paraules i també comenta que l’escriptor dedica molta estona en escriure als personatges. En Baudelaire dubte de si en SAM és bo o dolent i en Cortázar diu que fins a la meitat del llibre no el va enganxar
La Parker  i la Sissi  coincideixen en que el personatge de la secretària els hi agrada molt i l’Shelly diu que és molt intuïtiva, però que el paper de la dona, en general, queda fatal, de fet, tal i com passava en aquella època.

2. La  Murakami pregunta que què els hi ha semblat en CAIRO?
En Cortázar i la Sissi opinen que el posen per despistar la trama igual que en Baudelaire que diu que és un “afegit”

3. Comparant la pel·lícula i el llibre....
Tant en Capote com la Parker diuen que és molt fidel  i en Baudelaire diu que hi ha escenes a la peli que les simplifiquen.
La Murakami comenta que li molestaven la descripció de les baralles ja que al llibre les descriuen molt violentes i que a la peli és un “pimpam!” Es comenten algunes escenes de la pel·lícula són molt bones com ara quan enfoquen a en GUTMAN des de baix.

En Baudelaire diu que el llibre està bé però quan l’acabes diu que està moooolt bé! “És collonut!”
4. El llibre es mereix el títol de clàssic?
En general és un si força clar.
5. I finalment a la pregunta de “us ha agradat”?
En general si. La Parker diu que l’ha llegit en un mal moment i que no pot opinar gaire sobre aquesta última pregunta. En Baudelaire diu que comença senzill i acaba molt bé.
Tot seguit, les tres propostes de la Moliner:

1. VES ON ET PORTI EL COR, de la Susanna Tamaro: 4 vots
2. L’ÚLTIM TEMPORAL, d’en Jaume Rodríguez: 0 vots
3. L’ESTIU QUE COMENÇA, de la Sílvia Soler: 9 vots
Així doncs i un cop finalitzada la reunió, traiem agendes i quedem pel proper dissabte dia 8 de febrer i el lloc a concretar.