Ens tornem a reunir a casa de Delibes. A la taula no hi manquen els cafès i les pastes, i els convidats fem el possible perquè la prèvia sigui llarga, dolça i festiva. Dorothy Parker crida a l’ordre i Empar Moliné inicia la trobada de manera inesperada, repartint tres contes entre els fills dels assistents. Celebrem el bon gust de l’Empar, Les aventures d’en Vermelló i en Llargarut, així és com es titula el conte, ajunta les dues debilitats del club; la literatura i la gastronomia. Si afegim el gintònic a la historia, pam! Tres de tres.
Murakami comença fent un exercici de síntesi brutal; previsible, diu, i rep alguna que altra ovació. Edmond Rostand confirma la sensació de Murakami i afegeix que només li ha agradat la portada. Algú de la taula, de manera dissimulada, revisa la portada esperant trobar-s’hi una explosió de colors, formes i textures. Per a Bukowski la novel•la no acaba bé, per a ell el final feliç seria que els protagonistes no acabessin junts. Capote opina que no poden escapar del seu destí, resulta trist perquè existeix una força externa que els obliga a acabar junts. Aprofundint una mica més, ell considera que el gran tema del llibre és com els morts, els absents, marquen la vida dels vius. La voluntat de les mares mortes és el que domina l’acció de la novel•la. Jo, que sóc de naturalesa romàntica, faig una lectura dels mateixos fets de manera diametralment diferent. Per a mi els protagonistes estan predestinats a estar junts, a pesar de la distorsió de la seva tragèdia familiar i del desig de les seves mares.
Es percep a la taula dues formes diferents d’analitzar el llibre; per una banda tenim els que el troben molt ben escrit però previsible, i per l’altra els que no els hi ha agradat la forma però sí el contingut. En aquest sentit cal senyalar que no es tracta d’una novel•la realista, sinó del retrat idealista de dues famílies catalanes realitzat de manera esnob. Una Catalunya pixa polida, vaja.
Murakami afirma que la lectura en cap moment no li ha despertat cap tipus de sentimentalisme o empatia, Dorothy Parker, en canvi, trenca una llança per la novel•la, ella ha tingut els ulls negats durant gran part de l’obra i li posarà l’ull morat a qualsevol que posi en dubte la tendresa del text. Quim Monzó pregunta si es pot considerar el llibre com un telefilm d’Antena 3 de mitja tarda. Parker s’aixeca i li apaga una cigarreta al front.
Hi ha cares d’estupefacció, però no es deuen a que Parker no ha fumat en s’ha vida, sinó a que ha corregut la veu a la taula de que Sílvia Soler, l’autora del llibre, és la germana d’en Toni Soler, el famós periodista i productor televisiu. Molts no ho sabien, però ara resulta del tot evident; el perfil romà, la papada, les patilles... Ha estat com quan et diuen que la Peppa Pig té cara de penis (com no m’havia adonat abans?).
Finalment, Quim Monzó fa les seves tres propostes literàries;
1. “Tor, tretze cases i tres morts” de Carles Porta (7 vots)
2. “Benvingut al món real” de Sandro Rosell (0 vots)
3. “Homes d’honor” de Xavier Bosch (6 vots)
Hi ha hagut certa polèmica durant la votació, ja que els llibres no acompleixen el nombre de pàgines establert per la normativa del club, però en Monzó és un esperit lliure que no rendeix comptes davant de ningú. Un home descarat i segur de si mateix, que se’n riu de les lleis i no coneix la paraula prohibit. Just abans de marxar, Parker li vessa un cubata a l'entrecuix.
Baudelaire
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada