Fa temps, en una galàxia molt, molt llunyana…
Ens trobem amb els rebels literaris reunits, un cop més, a la base secreta de la família Capote i Parker. El mestre Monzó es beu un flamíger, la beguda preferida de Han Solo, mentre fa guàrdia dels padawans. Els adults, al mateix temps, mengen chewies de xocolata i landonuts, i parlen de coses series i galàctiques. Avui hi ha diverses absències; Shelley i Bukowski han sortit en missió especial a la lluna boscosa d’Endor, Delibes té que fer un càtering per a la cantina de Mos Eisley, Murakami està a Coruscant lluitant per la República i, finalment, Rostand, que ens falla més que l’Hiper-Propulsor del Falcó Mil•lenari, avui tampoc hi és.
A fora la tempesta es referma i salten els ploms. Ens hem passat al costat fosc. Bé, hi ha certa sospita de que els ploms en realitat no han saltat i de que Capote ha tallat l’electricitat per poder utilitzar el mòbil com una espasa de llum.
Amb tot, Mary Anne Shaffer comença la reunió proposant el següent joc de preguntes:
Per a Sissí es tracta d’un llibre àgil i el fet de que l’autora doni veu a tots els protagonistes és un plus. Capote hi està d’acord, es capta molt bé la sensació adolescent de ser un aneguet lleig, al principi semblava que anava a ser un “Incident del lleig a mitjanit” però la cosa evoluciona. Jo, en aquest sentit, trobo a faltar un capítol on la veu principal sigui la d’en Julian, l’antagonista del relat.
A Neruda li ha despertat tanta llàstima com admiració, després de tot a l’August se’l veu molt equilibrat, té moltes eines per enfrontar la situació i una bona base familiar. Empar Moliné ho reafirma, sorprèn com de preparat i intel•ligent és. Arran d’això, parlem del que he anomenat “l’efecte exorcista”. La pel•lícula de William Friedkin explica la història d’una família feliç de classe alta sense cap problemàtica, fins que la filla petita es transforma en la puta de Babilònia. D’aquesta manera l’obra pot posar tot l’accent en el fet estrany i sobrenatural, ja que manca d’altres conflictes. El llibre de R.J. Palacio fa una jugada similar.
Cortázar també comenta que li ha sorprès el llenguatge que utilitzen per a l’edat que tenen, però Shaffer apunta que això es pot deure a un error de traducció.
Capote senyala que el llibre comença amb ganxo, el plantejament fa que la novel•la t’interessi des de l’inici, però tot i així admet que no s’ha sentit gaire identificat amb l’acció del relat, ja que ell és un catalanosexual atractiu i sexy i no ha empatitzat gaire, excepte durant el fragment de la mort de la gossa. Parker també és una dona sensible i afectiva amb les bestioles, així que es posa a plorar i ha d’anar al lavabo a rentar-se la cara. No per què recordi la mort de la gossa, sinó pel comentari d’en Capote referit a la seva condició de catalanet desitjat i trenca calces.
Brigit O'Shaughnessy comenta que els fragments de cançons o obres literàries que encapçalen cada capítol funcionen molt bé per a presentar els personatges. Shaffer pregunta si ha anat bé la guia de lectura que ens va passar per tal de caçar totes les referències, però Parker diu que ella no en necessita d’aquestes bagatel•les, que ella és una dominatrix de la cultura pop i que s’eixuga el cul amb la nostra guia de lectura. Dit això s’acaba el seu Dry Martini d’un glop i escup una oliva a la cara d’en Monzó.
Shaffer comenta que és una llàstima que el llibre no hagi estat més potent, ja que hi ha hagut molt consens i poc debat. A continuació O'Shaughnessy presenta les seves propostes literàries:
1. “El salze cec i la dona adormida” de Haruki Murakami (2 vots)
2. “Pistola, amb música de fons” de Jonathan Lethem (4 vots)
3. “Fresa y chocolate” de Aurélia Aurita (6 vots)
Després d’una votació no exempta de certa polèmica, guanya la proposta pujadeta de to. Pel que es veu la gent sembla més disposada a fer l’amor que no pas la guerra de les galàxies i la reunió es dóna per finalitzada.
La propera trobada de l’Aliança Literària es durà a terme el proper 13 de setembre. Que la força us acompanyi!
Baudelaire
