ACTA 52a REUNIÓ: "La cápsula del tiempo", de Miqui Otero

El passat diumenge 29 de març va ser un dia diferent pels components d’Els Lleons de la Vella Europa, perquè per culpa del coronavirus COVID-19 vam haver de trobar-nos en una videotrucada, per parlar aquest cop de “La cápsula del tiempo”, de Miqui Otero.

En Baudelaire va ser el que va portar a terme el procés del debat i uns dies abans de la data de la tertúlia va enviar via whatsapp les preguntes que s’havia preparat i cadascú de nosaltres havia d’escollir una d’elles. El primer que havia de contestar a la seva corresponent pregunta era en Delibes, però ja ens va comunicar que no s’havia llegit el llibre, només havia llegit crítiques i havia mirat blogs al respecte.

Així que vam passar a la següent pregunta que havia de constestar en Murakami: com la novel·la funcionava de manera autoconscient com un tria la teva aventura per a adults, estàvem parlant de metaliteratura? I per en Murakami, de les històries que s’havia llegit no havia trobat cap relació amb la metaliteratura, només era una novel·la d’aventures. En Capote va comentar que potser segons on vagis a “petar” dintre de les possibles històries et podries trobar algun exemple, però que per a ell tampoc era metaliteratura. Però en Baudelaire no estava massa d’acord, com ens va fer veure després de la tertúlia ja que ens va enviar alguns recursos de la metaficció que sí que tenien alguna cosa a veure amb aquest llibre, com per exemple un relat sobre un escriptor que escriu un relat, una història que conté una altra obra de ficció dintre, un llibre que busca interactuar amb el lector, o notes a peu de pàgina que comenten o corregeixen la història.

La següent pregunta l’havia escollit la Shaffer i anava referida a les eleccions quotidianes i literàries de les que el llibre anava ple i que si creia que les decisions que havia pres durant la lectura la definien com a lector i si era un llibre mirall. I la Shaffer va respondre que sí que era un llibre mirall i que en tot moment volia ser coherent, però a la vegada no sabia si actuar com si fos el protagonista o com si fos ella mateixa. I per moments es llençava a l’aventura encara que ella no ho hagués fet en realitat. En Murakami va dir que també havia tingut aquest dubte a l’hora de decidir si prendre la decisió com ell mateix ho faria o triar un altre camí. La següent pregunta era per en Capote, si la novel·la, en la que aparexien 13 fracassos històrics, li havia fet sentir que fracassava com a lector i si creia que era intencionat. Va respondre que el llibre no li havia agradat, ni li havia enganxat, però no considerava que l’autor hagués fracassat, ni ell tampoc, i per ell sí que era intencionat. El que passava era que mentre llegia el llibre tot li era igual.

A la pregunta de quin pes té la nostàlgia, ja que el llibre et fa escollir entre acomplir una promesa del passat o deixar-se emportar per l’aventura del futur, en Cortázar tenia molt clar que la nostàlgia té molt de pes, i tots en general ho pensaven, sobretot per escollir aquest “tria la teva aventura” com a fil conductor, encara que sigui per adults. Després l’Austen va respondre a la pregunta de si l’autor recompensava les bones decisions i penalitzava les dolentes i si era un llibre moral. Segons ella, l’autor sempre plantejava dos opcions, una més normal i l’altra més desafiant, i ella havia triat la desafiant, encara que per ella mateixa no l’hagués escollit mai. I sí que plantejava moments ètics i morals. La Parker va respondre a la pregunta següent: estructura complexa contra contingut simple; literatura barata amb ínfules o artefacte sofisticat amb un clar esperit lúdic? Per ella era com una barreja i que havia de ser complex escriure un llibre així, encara que el contingut era molt simple. En Murakami també va trobar que l’estructura era complicada però el que passava també opinava que era molt simple. La Shaffer també va comentar que va flipar perquè maquetar totes les històries havia de comportar un gran treball, i un component del grup va enssenyar el mapa que contenia el llibre (alguns no tenien aquell mapa en la seva edició) i flipaven també perquè surtien totes les possibles històries i també el gènere de cada una.

Per acabar la tertúlia, la Parker ens va proposar els tres llibres següents:

      1.    “Permagel”, d’Eva Baltasar: 2 vots.

      2.    “Persecució”, de Toni Sala: 2 vots.

      3.    “El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre”, de Juanjo Saez: 3 vots.

La propera trobada serà aquest diumenge 17 de maig, també amb videotrucada, què li farem...   

ACTA 51a REUNIÓ: "Lolita", de Vladimir Nabokov.

El dia 25 de gener de 2020 ens va tocar parlar del clàssic "Lolita", de Vladimir Nabokov. Al començament del debat tots vam flipar perquè en Murakami s'havia llegit el llibre en un sol dia (quina capacitat lectora que té, deu n'hi do) i va reconèixer que li havia enganxat i que entenia perquè té un lloc important a la literatura universal. La primera pregunta (aquest cop era en Cortázar qui feia les preguntes) anava referida a si Lolita era la novel·la d'amor per antonomàsia, i si realment era una història d'amor. La Sissi va respondre que depenent del punt de vista, i en Baudelaire ho tenia més clar, per ell era una novel·la romàntica; encara que el personatge era patètic, estava realment enamorat. I la Sissi va comentar que potser sí però que predomina la part viciosa. En Capote ho veia entre enamorament i obsessió i que era una situació xunga per ser ella una nena.

La segona pregunta va ser si Lolita era una història d'amor i seducció o era simplement, com pensava en Nabokov, la història d'una nena que és víctima d'un home repulsiu. I aquí tornem a pensar quasi tots el mateix, des del punt de vista d'ella o d'ell és ben diferent. La senyora Parker diu clarament que ell és un psicòpata i en Baudelaire diu que ella també el busca una mica però que continua sent una nena. Parker comenta que Nabokov pinta a l'home com atractiu, en canvi en Baudelaire ho rectifica dient que és el mateix protagonista que es pinta com atractiu i segueix sent patètic tota l'estona, per això li resulta en aquest punt una mica còmic el llibre. El que no li agrada a en Baudelaire és que a les dues pel·lícules que adapten el llibre, tant la de Stanley Kubrick com la d'en Adrian Lyne, la nena és més gran i això és com justificar-ho.

La tercera pregunta es referia a si vèiem a Lolita com una nena cruel i què en pensàvem també d'en Humbert, i en Capote la veia com una petita seductora i en Cortázar la veia com una femme fattale però en nena. En Baudelaire va comentar que la història és la perspectiva del protagonista, igual que la portada del llibre. En la pregunta de si la novel·la era una obra valenta, en Baudelaire tenia clar que sí. I tots pensàvem que la història era molt actual, i en Capote va dir que la lectura que fas amb divuit anys és totalment diferent que la que pots fer actualment. En general, a tothom li va agradar la novel·la, sobretot a en Baudelaire, excepte pel moment central del llibre, quan viatgen, que es fa més feixuc, com també opina en Murakami. I l'escena de la mort cap al final del llibre, tant per en Baudelaire, com per la Parker i en Murakami és un moment brutal, per com està muntada tota l'escena.

Quan vam acabar, en Baudelaire va proposar els seus tres llibres que van ser els següents:

1. "Pistola, amb música de fons", de Jonathan Lethem: 2 vots.

2. "Esperando a Godot", de Samuel Beckett: 2 vots.

3. "La cápsula del tiempo", de Miqui Otero: 4 vots.

La propera trobada serà aquest diumenge 29 de març.

ACTA 50a REUNIÓ: "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol.

El dia 10 de novembre de 2019 ens vam reunir a casa d'en Cortázar per parlar del llibre "Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol. I per començar la tertúlia en Capote va posar unes peces de paper a la taula, que es corresponien amb carrers de Barcelona on havia passat caminant el proganista del llibre. I al final s'havia de fer un puzzle amb altres peces que contenien una pregunta al seu darrere, formant el mapa d'una part de Barcelona. O sigui que va ser una forma diferent i bastant original d'introduir les preguntes i començar així el debat sobre el llibre.

La primera pregunta anava dirigida al llibre d'autoficció, que no és el primer que ens llegim al club de lectura (com per exemple París no se acaba nunca), i que si ens atreia seguir explorant aquest gènere, que s'ha posat bastant de moda, i si pensàvem que hi havia poca imaginació dels autors. Llavors la Parker va respondre que sí que és autoficció (autobiografia inventada) però que també hi ha alguna cosa que és veritat, i que sí descobrís més llibres com aquest se'n llegiria més. A més, per ella l'autor ho enllaça tot perfectament, encara que en Murakami pensa que no és un llibre amè, sobretot perquè al principi no li agradava, trobava que l'autor es volia crear un personatge, com si fos pretensiós. En Delibes també el va trobar dens a les primeres vint pàgines i la Parker torna a intervenir per dir que és veritat que al principi sembla una mica pedant. Per l'Austen l'autor explica coses típiques amb un vocabulari excepcional, i en Baudelaire té clar que juga amb el llenguatge (com dir "la pròpia" per parlar sobre la seva parella) i fins i tot analitza com està parlant. Per ell és com un "solo" de guitarra (virtuosisme). En Murakami comenta que té un domini del llenguatge espectacular.

La següent pregunta anava relacionada amb una entrevista que se li va fer a l'autor, i arran d'aquesta entrevista haviem de valorar l'estructura del llibre i si havia facilitat o dificultat la seva lectura. Per l'Austen al principi havia necessitat una pausa (a més en el llibre no hi ha capítols) però quan s'hi va acostumar no va haver-hi cap problema. Per en Baudelaire l'autor no segueix una línia narrativa. La tercera pregunta era si ens havia fet riure el llibre i el mateix Baudelaire va respondre que li havia fet riure en molts moments. Realment, l'autor té l'art de l'exageració i una vis còmica. En Delibes diu que la descripció de qualsevol situació és molt bona. La quarta pregunta era si crèiem que l'escriptura del llibre estava molt planificada i en Cortázar va respondre que sí. Per en Baudelaire també ho creia així i que no era fàcil aconseguir aquesta estructura, amb frescor i amb certa lleugeresa. En Murakami també pensava que tot estava molt pensat i en Capote va comentar que quan ja has llegit el llibre hi entres al seu joc.

A la pregunta de si recomanariem aquest llibre a tothom, en Murakami tenia clar que no perquè és una lectura lenta, no és un llibre per portar-te'l de vacances. En Capote va anar més enllà dient que has de ser un lector habitual perquè requereix certa atenció. Quant a l'ús del llenguatge en el llibre (com paraules inventades) a en Delibes li havia agradat, sobretot pel tipus de narració, amb un punt de prepotència amb aquest ús del llenguatge que li haviat fet gràcia. Sobre la qüestió de si l'autor se n'havia sortit a l'hora d'escriure sobre Barcelona i l'Empordà d'una manera singular, la resposta de la Parker va ser afirmativa perquè segons ella l'autor et descriu Barcelona d'una forma diferent, i de l'Empordà igual; per això es nota que estima els dos llocs.

Després l'Austen va respondre a la pregunta de si el llibre tracta temes importants o és més una autoficció sobre anècdotes viscudes, i va comentar que eren més anècdotes viscudes narrades amb un vocabulari excepcional, però que també ajunta coses més vanals amb coses més importants. En Murakami remarca que l'autor troba molt important a la família, però en aquest punt en Baudelaire va trobar més forçat el final amb el seu arbre genealògic. I respecte a la pregunta de si vèiem com una exageració l'enorme diferència entre empordanesos i barcelonins que havia fet l'autor o que si en canvi crèiem que era fidel a la realitat, el mateix Baudelaire va assegurar que coneix més barcelonins que empordanesos però que igualment l'autor hi posava molt d'artifici. L'última pregunta era sobre si haviem vist com una caricatura aquell estudiant de poble que va a la ciutat i si ens haviem sentit identificats i en Cortázar no s'havia sentit identificat, al contrari que la Parker que sí s'havia sentit molt identificada.

I per acabar, en Cortázar va exposar els seus tres llibres que van ser els següents:

1. "El extranjero", d'Albert Camus: 2 vots.

2. "Lolita", de Vladimir Nabokov: 4 vots.

3. "Instrumental", de James Rhodes: 2 vots.

La posterior trobada va ser el dia 25 de gener de 2020.