El dia 10 de novembre de
2019 ens vam reunir a casa d'en Cortázar per parlar del llibre
"Picadura de Barcelona", d'Adrià Pujol. I per començar la
tertúlia en Capote va posar unes peces de paper a la taula, que es
corresponien amb carrers de Barcelona on havia passat caminant el
proganista del llibre. I al final s'havia de fer un puzzle amb altres
peces que contenien una pregunta al seu darrere, formant el mapa
d'una part de Barcelona. O sigui que va ser una forma diferent i
bastant original d'introduir les preguntes i començar així el debat
sobre el llibre.
La primera pregunta anava
dirigida al llibre d'autoficció, que no és el primer que ens llegim
al club de lectura (com per exemple París no se acaba nunca),
i que si ens atreia seguir explorant aquest gènere, que s'ha posat
bastant de moda, i si pensàvem que hi havia poca imaginació dels
autors. Llavors la Parker va respondre que sí que és autoficció
(autobiografia inventada) però que també hi ha alguna cosa que és
veritat, i que sí descobrís més llibres com aquest se'n llegiria
més. A més, per ella l'autor ho enllaça tot perfectament, encara
que en Murakami pensa que no és un llibre amè, sobretot perquè al
principi no li agradava, trobava que l'autor es volia crear un
personatge, com si fos pretensiós. En Delibes també el va trobar
dens a les primeres vint pàgines i la Parker torna a intervenir per
dir que és veritat que al principi sembla una mica pedant. Per
l'Austen l'autor explica coses típiques amb un vocabulari
excepcional, i en Baudelaire té clar que juga amb el llenguatge (com
dir "la pròpia" per parlar sobre la seva parella) i fins i
tot analitza com està parlant. Per ell és com un "solo"
de guitarra (virtuosisme). En Murakami comenta que té un domini del
llenguatge espectacular.
La següent pregunta
anava relacionada amb una entrevista que se li va fer a l'autor, i
arran d'aquesta entrevista haviem de valorar l'estructura del llibre
i si havia facilitat o dificultat la seva lectura. Per l'Austen al
principi havia necessitat una pausa (a més en el llibre no hi ha
capítols) però quan s'hi va acostumar no va haver-hi cap problema.
Per en Baudelaire l'autor no segueix una línia narrativa. La tercera
pregunta era si ens havia fet riure el llibre i el mateix Baudelaire
va respondre que li havia fet riure en molts moments. Realment,
l'autor té l'art de l'exageració i una vis còmica. En Delibes diu
que la descripció de qualsevol situació és molt bona. La quarta
pregunta era si crèiem que l'escriptura del llibre estava molt
planificada i en Cortázar va respondre que sí. Per en Baudelaire
també ho creia així i que no era fàcil aconseguir aquesta
estructura, amb frescor i amb certa lleugeresa. En Murakami també
pensava que tot estava molt pensat i en Capote va comentar que quan
ja has llegit el llibre hi entres al seu joc.
A la pregunta de si recomanariem aquest llibre a tothom, en Murakami tenia clar que no perquè és una lectura lenta, no és un llibre per portar-te'l de vacances. En Capote va anar més enllà dient que has de ser un lector habitual perquè requereix certa atenció. Quant a l'ús del llenguatge en el llibre (com paraules inventades) a en Delibes li havia agradat, sobretot pel tipus de narració, amb un punt de prepotència amb aquest ús del llenguatge que li haviat fet gràcia. Sobre la qüestió de si l'autor se n'havia sortit a l'hora d'escriure sobre Barcelona i l'Empordà d'una manera singular, la resposta de la Parker va ser afirmativa perquè segons ella l'autor et descriu Barcelona d'una forma diferent, i de l'Empordà igual; per això es nota que estima els dos llocs.
Després l'Austen va
respondre a la pregunta de si el llibre tracta temes importants o és
més una autoficció sobre anècdotes viscudes, i va comentar que
eren més anècdotes viscudes narrades amb un vocabulari excepcional,
però que també ajunta coses més vanals amb coses més importants.
En Murakami remarca que l'autor troba molt important a la família,
però en aquest punt en Baudelaire va trobar més forçat el final
amb el seu arbre genealògic. I respecte a la pregunta de si vèiem
com una exageració l'enorme diferència entre empordanesos i
barcelonins que havia fet l'autor o que si en canvi crèiem que era
fidel a la realitat, el mateix Baudelaire va assegurar que coneix més
barcelonins que empordanesos però que igualment l'autor hi posava
molt d'artifici. L'última pregunta era sobre si haviem vist com una
caricatura aquell estudiant de poble que va a la ciutat i si ens
haviem sentit identificats i en Cortázar no s'havia sentit
identificat, al contrari que la Parker que sí s'havia sentit molt
identificada.
I per acabar, en Cortázar
va exposar els seus tres llibres que van ser els següents:
1. "El extranjero",
d'Albert Camus: 2 vots.
2. "Lolita", de
Vladimir Nabokov: 4 vots.
3. "Instrumental",
de James Rhodes: 2 vots.
La posterior trobada va
ser el dia 25 de gener de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada