ACTA 31a REUNIÓ: "Todos los fuegos el fuego" de Julio Cortázar

Avui, dissabte 25 de juliol de 2015, ens tornem a trobar a la casa d'en Capote i la Parker que ens reben amb els braços oberts (com sempre). Només hi som uns quants del club: els anomenats amfitrions, en Baudelaire, la O'Shaughnessy, en Murakami i en Cortázar. Però, abans d'entrar en matèria, s'han de dir unes quantes coses: ahir la Sissi va demanar disculpes (via whatsapp) perquè, des de que està al club/societat literària, és la primera vegada que no fa els deures i té el llibre a mig llegir, a més no podia assistir per altres complicacions; també avui hem rebut un missatge d'en Rostand confirmant que no vindria més al club, agraïnt molt que l'haguéssim acollit aquest temps, i més tard la Shaffer ha demanat també disculpes perquè la logística no li ha donat per més.

Dit això, anem per les preguntes i respostes que s'han donat en aquesta reunió, que tocava parlar del llibre de contes Todos los fuegos el fuego, d'en Julio Cortázar. I com va passar amb l'anterior llibre, el component dels "Lleons" que li ha tocat fer aquestes preguntes s'anomena igual que l'autor, és a dir, Cortázar. I el paperet que amaga la primera pregunta l'ha agafat en Capote i ha hagut de contestar si creu que la imaginació i la fantasia juguen un paper molt important en els contes del cèlebre escriptor, i ha respost que sí però no en tots els contes. Per ell el conte més fantasiós és el de Instrucciones para John Howell i ha dit també que alguns dels seus contes comencen amb una certa quotidianitat per després ser bastant estranys. Llavors en Murakami ha dit que el seu preferit és La autopista del sur i en Baudelaire ha comentat que en Cortázar acostuma a exagerar una situació quotidiana però que no és només això. I precisament ha sigut ell qui ha contestat la segona pregunta relacionada amb la influència del jazz en la prosa de l'escriptor, i en Baudelaire, que en un primer moment ha dubtat perquè no sabia res d'aquesta influència, ha pensat que potser els contes de La señorita Cora i Todos los fuegos el fuego sí que tenen un aire de jam session; a més, repeteix coses en aquests dos contes, com en el primer on els diferents personatges expliquen el mateix; per això sí que es pot parlar de la intenció d'en Cortázar de buscar un ritme. En Murakami pensa que aconsegueix que el lector estigui atent degut al llenguatge tan fluid dels seus contes. I en Capote remarca aquesta virtuositat de fer fàcil el que és tan complicat, com a l'esmentat exemple de La señorita Cora.

La tercera pregunta torna a referir-se al plantejament de La señorita Cora, per si és original i per si ha sigut fàcil seguir el fil de la història sense equivocar-se de personatge, i aquest cop ha sigut en Murakami qui ha contestat dient que en Cortázar va tenir la facilitat de plantejar aquesta història original canviant de personatges i en Baudelaire parla d'exercici estilístic, aconseguint d'aquesta manera un plus en el resultat. En Capote destaca la manera que té de posar-se dins dels personatges. Després anem al següent paperet on trobem la pregunta sobre el conte La autopista del sur i més concretament sobre si ha agradat el desenvolupament i el desenllaç de la història, i la O'Shaughnessy diu que sí, que la veritat és que li ha agradat. I tots estem d'acord que hi ha coses que passen en aquest conte que no tenen cap explicació però que els personatges les assumeixen de forma natural. A la cinquena pregunta la Parker respon sobre si li sembla que el conte La salud de los enfermos té un dels finals més commovedors i millor acabats del llibre i rotundament diu que li ha encantat, una opinió que comparteix en Murakami. Capote comenta que en Cortázar et porta cap al final de la història i també es formula una pregunta: com es podria acabar aquest conte si no és amb aquest final?

El següent en agafar un paperet torna a ser en Capote i ha de contestar si llegint el conte Instrucciones para John Howell ha sentit certa angoixa com la que pateix el protagonista i diu que sí, que és un conte angoixant perquè no saps què està passant. En Murakami comenta que no li ha agradat, en canvi per en Baudelaire és al contrari, li ha agradat perquè creu que està molt ben pensat. No se sap què passa però l'història enganxa i encara que no hi hagi explicació i això l'incomodi li agrada. El mateix Baudelaire és l'encarregat de contestar la següent pregunta que va referida al desdoblament del temps i del protagonista al conte La isla a mediodía, per si va pensar en aquest recurs tan utilitzat per l'autor quan ho va llegir o va creure que era un somni com s'interpreta normalment, i ell respon que havia pensat que era un somni i que el personatge es troba a l'avió tota l'estona. Aquesta qüestió ha fet que tots els demés es preguntessin si de veritat han entès el conte i s'ha arribat a la conclusió que no ha sigut així. A la penúltima pregunta, Murakami ha de dir quin conte li ha semblat més original i quin és el que més li ha agradat i respon que el que més li ha agradat ha sigut La autopista del sur i el més original, que també li ha agradat, La señorita Cora. Per en Capote el més original és Instrucciones para John Howell, un conte que es nota que li ha marcat. I per acabar, l'última pregunta fa referència als problemes que tenia Cortázar per publicar els seus contes sense que li posessin una gran quantitat de comes que, segons ell, trencaven el ritme i el sentit que ell havia trobat a la història, per això es planteja la qüestió de si podria ser un autor difícil de traduir en altres idiomes sense perdre el seu estil, i en Murakami, per posar un exemple, torna a parlar de La señorita Cora remarcant que aquest conte té molt de mèrit per aquest tema de la puntuació.

Deixo el link d'una entrevista de dues hores que li fan a Cortázar a la televisió a l'any 1977: https://youtu.be/_FDRIPMKHQg
I també un enllaç per qui vulgui llegir una curiositat molt sorprenent sobre el conte Instrucciones para John Howell que el mateix Cortázar va explicar en una conferència:
http://www.lamaquinadeltiempo.com/cortazar/howell1.htm

I per la propera reunió en Baudelaire ens fa triar entre tres llibres:

1. Mentiré si es necesario (Daniel Ausente): 2

2. Matadero Cinco (Kurt Vonnegut): 3

3. Agujero Negro (Charles Burns): 1

La següent trobada serà el dia 17 d'octubre. Fins llavors bona lectura.

ACTA 30a REUNIÓ: "Diario de un cazador" de Miguel Delibes

Ens reunim un altre cop a casa d'en Delibes, que ens rep amb tota la seva amabilitat i que ens ha preparat una barreja d'esmorzar/vermutet. I com a sorpresa, aquest tipus d'aperitiu ha donat per un extens debat ja que el mateix Delibes el coneix com un "finger buffet" i els demés en diem un "pica-pica". Però bé, després de fer broma (i hem seguit fent-ho durant la reunió), aquest cop toca parlar, per segona vegada, d'un llibre de l'esmentat Delibes (ves per on) anomenat "Diario de un cazador". Però dels que hi som a la reunió (falta l'Edmond Rostand) només l'han llegit cinc integrants: la Sissi, en Capote, la Parker, en Murakami, i el mateix Delibes, com no.

Abans de començar el debat, en Delibes ha volgut comentar que va escollir precisament aquest llibre perquè potser és el més feixuc de tota la seva obra (de l'obra de l'escriptor i no de la persona que ha agafat el seu nom com a component del club, un fet que millor deixar-ho clar per si de cas hi ha algun despistat). Encara que va creure que també la seva lectura era fàcil per si el lector el deixava de llegir i uns dies més tard el tornava a agafar. Però després de les seves paraules, la Shaffer ha comentat que només ha llegit unes vint pàgines del llibre ja que no ha pogut amb el llenguatge i el tipus de narrativa, igual que li ha passat a en Cortázar. Dit això, la primera pregunta que formula en Delibes és, precisament, sobre aquest llenguatge de l'obra, per si s'entén bé degut als mots propis del món rural, i si ajuda la narrativa i la descripció de l'autor, i en Capote ha donat la seva opinió dient que ell creu que s'entén molt bé i en Murakami ha remarcat la riquesa lèxica. Llavors en Capote comenta que la novel·la està escrita en primera persona, que el vocabulari és limitat, excepte per tot el que té a veure amb el camp, i que al final això fa que sigui aborrit perquè sempre és el mateix, i Murakami parla de monotonia i en Capote pensa que l'autor ho reflecteix tan bé que sí que és monòton. En Delibes creu que no passa res en pobles que estan a l'extraradi i aquesta opinió la recolza en Murakami dient que el protagonista només té la preferència d'anar a caçar. A la Parker li agrada molt que l'autor es posi en la pell del personatge i que escrigui com si fos ell.

La següent pregunta va dirigida a la definició de l'obra d'en Delibes perquè, com s'ha comentat al primer paràgraf, ja coneixem dues de les seves obres, i en Murakami diu clarament que sap escriure una Espanya rural i clava els personatges però el que li molesta concretament d'aquest llibre és que el protagonista sigui un caçador. A en Delibes li agraden molt les descripcions que fa i com és tan naturalista descriu molt bé les escenes. La Sissi ressalta que té un vocabulari immens i ha trobat una part divertida del llibre quant a la relació amb els veïns, destacant que algunes coses que passen a l'història són com ara. I tant en Murakami com la Parker estan d'acord en què quan el protagonista surt de la casa la història és més interessant. En Capote també creu que el fet que els capítols siguin curts ajuda a la lectura. En Delibes torna a subratllar la seva riquesa lèxica, encara que sigui sempre el mateix, i la Parker i en Murakami tornen a coincidir amb la crueltat de l'escriptor perquè ho descriu tot molt bé, fins i tot amb les persones, destacant la duresa de la vida.

La tercera i quarta pregunta són semblants perquè fan referència a l'actualitat, si s'escriuen aquest tipus de novel·les costumistes/naturalistes i si hi ha algun autor que ens recordi a la literatura d'en Delibes, i en aquest moment en Cortázar parla d'un llibre anomenat Intemperie, de l'escriptor Jesús Carrasco, que sí recorda a la seva obra i que, a més, els crítics literaris l'han comparat amb el mateix Delibes i en Cormac McCarthy. Després d'això entrem en una conversa que ens porta un temps enrere: en Murakami es remet al tipus de literatura dels anys 40 i 50, i en Baudelaire comenta que en aquella època hi havia una cultura del llenguatge escrit que provocava una sèrie d'obres que ara no es publiquen. La Shaffer diu que han perdurat les llegendes perquè s'han transmès oralment, però en Capote creu que els contes han de tenir un suport. En general, tots parlem de que a l'actualitat es troba massa informació (no com abans que anàvem directament a l'enciclopèdia) i, encara que tot està a l'abast, hi ha una mica de desordre. I per últim, a la pregunta de si després de conèixer una mica l'obra d'en Delibes en llegiries més llibres, en Capote respon que sí perquè té clar que Diario de un cazador és una excepció dintre de la seva obra.

Ara és el torn d'en Cortázar que proposa aquests tres llibres:

1. Todos los fuegos el fuego (Julio Cortázar): 5

2. Píldoras azules (Frederik Peeters): 2

3. Cosas que los nietos deberían saber (Mark Oliver Everett): 2

La propera reunió serà el dia 25 de juliol. Bona lectura a tots.