Visitem per primer cop l’estança de la Mary Ann Shaffer, situada a la vila de Blanes, on hi té foc encès tot l’any. Els cafès i les begudes són a l’ordre del dia, i també hi ha una coca casolana de ratassía que no es sap ben bé qui la portat, ja que tothom es vol adjudicar el mèrit. Quim Monzó obre la sessió amb un sec i funcional “què, com ha anat això?”, fet que genera una certa disbauxa. La sensació general és que la novel•la comença fort i va afluixant, el que transforma a Carles Porta en el Tata Martino de la literatura. Edmond Rostand, que avui no ha pogut assistir a la reunió, ens comunica mitjançant el whastapp que la lectura li ha semblat àgil i una combinació molt intel•ligent de llenguatge literari-periodístic. Capote i Bukowski no hi estan d’acord, i centren les seves queixes en la manca de recursos literaris de l’obra, ja que consideren que -al contrari que el documental, on es fa un bon exercici de síntesi-, el llibre es passa 400 pàgines explicant el mateix.
Per a Sissí l’escriptor ha volgut plasmar la seva obsessió i per això ha hagut de sacrificar l’estructura narrativa, ja que no hi ha continuïtat. Dorothy Parker ho corrobora afirmant que bàsicament és a ell -a l’escriptor-, a qui li deu agradar molt el llibre. Murakami veu dues parts ben diferenciades en el text, una primera novel•lada i una segona que es limita a ser una recopilació de dades. Pablo Neruda, per la seva banda, comenta que des d’un principi ja coneixes el final i que no sorprèn, per la qual cosa podem suposar que a Neruda li agrada quan les coses acaben d’una manera com a mínim cogombre.
Per a Sissí l’escriptor ha volgut plasmar la seva obsessió i per això ha hagut de sacrificar l’estructura narrativa, ja que no hi ha continuïtat. Dorothy Parker ho corrobora afirmant que bàsicament és a ell -a l’escriptor-, a qui li deu agradar molt el llibre. Murakami veu dues parts ben diferenciades en el text, una primera novel•lada i una segona que es limita a ser una recopilació de dades. Pablo Neruda, per la seva banda, comenta que des d’un principi ja coneixes el final i que no sorprèn, per la qual cosa podem suposar que a Neruda li agrada quan les coses acaben d’una manera com a mínim cogombre.
Jordi Riba, un dels protagonistas del relat
Shaffer, pel contrari, ha entrat molt en la història i s’ha sentit subjugada pel temperament de la gent de muntanya. Nosaltres que som persones civilitzades i pixapolides, tan sols hem tingut contacte amb bestiar d’aquesta índole mitjançant l’APM? i alguna reunió de veïns. Fins i tot en Capote s’atreveix a cavil•lar que el hippy neorural que apareix en la història probablement tenia un grup de rock català als 90s (si és així segur que surt a El tec i la teca 4). Shaffer posa l’accent en el fragment del relat centrat en les dones, una escena que en el llibre està narrada d’una forma quasi idealitzada i que en el documental fa misto, ja que està protagonitzada per unes catetes que no semblen ser les mateixes de la novel•la.
Capote afirma que la història cau en un cul-de-sac del que no es pot treure res, i que és una llàstima que no hagi estirat més el fil dels contrabandistes, per exemple, que hagués estat molt més interessant. Jo, en canvi, hi veig un destacable patetisme en el fet que cap trama pugui ser resolta, a Tor viuen en plena Era Hibòria i estan més enllà de les lleis dels homes.
Celebració de la Festa Major a Tor
Shaffer treu una carrot cake americana i s’acaba el debat. Mary Shelley, que mirava els Fruitis de petita i no li agradaven, i que durant una mala època va arribar a pelar un plàtan amb un ganivet, avui es sent valenta i ha tastat el pastís de fruita, però tan sols una queixalada. Ja per acabar, Mary Ann Shaffer presenta les seves tres propostes literàries:
1. “El cuiner del Dux” de Elle Newmark (Un novel•la inoblidable, 2 vots)
2. “Wonder” de R. J. Palacio (9 vots)
3. “A sang freda” de Truman Capote (3 vots)
Un cop acabades les votacions i després de veure diversos vídeos de YouTube de Magnum, s’estableix la propera reunió de la societat de “condueños” dels lleons. Ens trobarem el 14 de juny si una mà negra no ens ho impedeix.
Baudelaire
