ACTA 32a REUNIÓ: "Matadero cinco" de Kurt Vonnegut

Tot això va succeir, més o menys. El fill de la Parker i en Capote dormia mentre el seu pare es mostrava poc impressionat.

-No som a l’any 69- va dir. –Ara un autor ja no justifica aquest tipus de narració, tot i que el motiu m’ha semblat simpàtic i divertit.

Els allí presents, gent culta i racional tots, sabien que els extraterrestres no existien i que, per tant, sobraven. La falta de sentit dels marcians els molestava, però tot i així agraïen que hi hagués un mecanisme per evadir-se d’una realitat repleta de tones de farina d’ossos humans. Sí, la guerra és crua. La Sissí havia llegit sobre Dresden i l’avi de la Parker, per la seva banda, també havia estat a la guerra i no en parlava gaire, ni de la guerra ni d’éssers verdosos que semblaven fets per un fontaner. A en Cortázar, per exemple, no li havia dirigit mai la paraula, i amb això no vull dir que fos mala persona. Billy Pilgrim, en canvi, si puc afirmar que era bo, més bo que el pa. Fins i tot a la Sissí li recordava en Forrest Gump. Així era.

-És tan bo perquè és simple- deia-, el ruc que se’n surt de totes-. I al tractar-se de l’ajudant del capellà, relacionava la seva moralitat amb la religió.

Al seu costat, algú va sospirar: Oh! Era jo. Sí, aquell vaig ser jo. Ella no n’era conscient, però li acabava de dir ximple a un terç de la població mundial. Capote no combregava amb l’opinió de la Sissí, i això que dubto que es considerés a si mateix una persona religiosa (tot i la seva estreta relació amb la cultura jedi). Per a ell la novel·la no tenia continuïtat a un nivell existencial, no hi havia una vida després de la mort perquè no hi havia cap després. Tot existia alhora. Des del seu punt de vista la bondat de Pilgrim tenia dues funcionalitats: per una banda reforçava la idea de que a la guerra només hi van nens i, per l’altra, era utilitzada perquè el més bo de tots els bons expliqués quan els bons havien estat dolents.

En aquell moment el fill d'ell i de la Parker es va despertar, es va aixecar de la cadira, es va dirigir a la cambra de bany i va orinar. Llavors, el club no va poder contenir el seu entusiasme i una ràfega d’energia va travessar la sala. Els membres tenien tots els sentits desperts, Delibes sentia l’olor de la guerra, Cortázar el fred alemany i Murakami veia l’obra en imatges, amb tot, eren incapaços de catalogar la novel·la. Resultava més fàcil dir què no era que què era. No era ciència ficció, tampoc una novel·la autobiogràfica. Ni psicològica. Ni terapèutica. Capote hi veia una novel·la bèl·lica i probablement tenia raó i probablement estava equivocat, què més donava. 

-La novel·la no ha estat escrita per guanyar diners- va explicar Murakami-. Em sobta que el llibre hagi tingut dotze edicions.

Però sempre les havia tingut i sempre les tindria. Així era.

A la taula, Parker va començar a presentar les seves tres propostes literàries:

1. “Fundación” de Isaac Asimov (2 vots).

2. “Abierto toda la noche” de David Trueba (2 vots).

3. “Persépolis” de Marjane Satrapi (3 vots).

Parker no va semblar gaire contenta amb el resultat de les votacions, però entre les coses que ella no podia canviar es contaven el passat, el present, el futur i la olor a llar de foc que desprenia la seva roba. A continuació es va concretar la propera quedada pel dia 19 de desembre. Així seria. 

En algun lloc, prop d’allà Alemanya havia invaït el poble armada amb gerres de cervesa. Era l’Oktoberfest i una orquestra tocava: “Piu-piu-pi?”.