Sobre Corea del Nord: resum del conflicte

Corea, un conflicte permanent

Un 23 de juny de 1952 els Estats Units bombardejaven Corea del Nord, de règim comunista. El conflicte havia començat dos anys abans i s'havia convertit ràpidamnet en una guerra internacional. L'efemèride ens ha portat a recuperar un article que explica l'origen de l'enfrontament entre Corea del Nord i Corea del Sud.

Víctor Gavín 08/04/2013

Una de les àrees més tenses del món
Les notícies sobre Corea del Nord apareixen molt sovint en els mitjans de comunicació. Llegim i sentim comentaris al voltant del seu líder, Kim Jong Il, del seu peculiar sistema polític, de les diferències de desenvolupament entre el nord i el sud de Corea, del segrest de ciutadans japonesos perquè facin tasques d’espionatge per al règim de Piongyang... Però sobretot contemplem com s’associa Corea del Nord amb una situació de conflicte latent que pot esclatar en qualsevol moment. I tot això amb armament atòmic en els dos bàndols. Aquest és un conflicte que té com a centre neuràlgic la frontera entre les dues Corees, també anomenada zona desmilitaritzada. Aquest és, sens dubte, un nom irònic per referir-se a una de les àrees més tenses i militaritzades del món, amb incidents armats continus, tant a la zona terrestre com a la marítima. Però com s’ha pogut arribar a aquesta situació i per què, tants anys després, es manté?

Conseqüències de la Segona Guerra Mundial
Per entendre-ho, cal que anem enrere en el temps, fins al novembre del 1943, en plena Segona Guerra Mundial, quan va tenir lloc la conferència del Caire. Allí, el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre britànic, Winston Churchill, i el cap de la Xina, Chiang Kai-shek, van tractar per primer cop la qüestió de què s’havia de fer amb les colònies del Japó un cop finalitzada la guerra. Comptaven, és clar, amb la derrota japonesa. La decisió que es va prendre va ser molt clara: el Japó hauria de perdre totes les seves colònies. I Corea n’era una. El problema es va resoldre posteriorment i es va convertir Corea en un protectorat amb dos protectors. Així, la península es dividiria aproximadament per la meitat, pel paral·lel 38. La Unió Soviètica seria el protector de la meitat nord i els Estats Units, el de la meitat sud. I així va ser, després de la derrota del Japó l’agost del 1945.

Testimoni de la guerra freda
Aquesta situació, teòricament provisional, s’ha anat eternitzant en el temps fins a arribar a la realitat actual, més de sis dècades després. Durant aquells anys encara es confiava que l’aliança que havia permès guanyar el darrer conflicte mundial es mantindria durant els anys posteriors amb l’objectiu de mantenir la pau i resoldre conjuntament els problemes internacionals. El cert, però, va ser que un cop aquells aliats conjunturals van derrotar els enemics comuns –el Japó i Alemanya–, el que va quedar van ser dues superpotències que encarnaven dos sistemes polítics, econòmics i socials oposats i amb la voluntat d’estendre’ls pel món. I aquesta va ser la situació que es va reflectir a la península de Corea. D’aquesta manera, la meitat nord, sota protecció soviètica, es va organitzar segons el model de Moscou, amb Kim Il-sung, un coreà que havia passat els anys de la guerra a la Unió Soviètica formant part del seu exèrcit, com a líder. A la zona sud es va aplicar el model oposat, amb Syngman Rhee, un coreà que havia estat exiliat als Estats Units i que destacava sobretot pel seu anticomunisme, com a cap.

El 14 de novembre del 1947 les Nacions Unides van aprovar una resolució i van declarar que s’havien d’organitzar eleccions lliures a Corea. Moscou va decidir ignorar-la i, consegüentment, les eleccions del 10 de maig del 1948 només van tenir lloc al sud. Aquestes eleccions, boicotejades pel conjunt de les forces d’esquerra i amb greus acusacions de corrupció i falsejament dels resultats, van donar la victòria a Syngman Rhee. El 13 d’agost d’aquell any, Rhee assumia oficialment el poder de mans nord-americanes i naixia la República de Corea. Al nord, el 9 de setembre del 1948, es proclamava la República Democràtica Popular de Corea, amb Kim Il-sung com a dirigent suprem. L’episodi definitiu d’aquesta història es va iniciar el 26 de juny del 1950, quan les forces de Corea del Nord van creuar el paral·lel 38 i van envair Corea del Sud. Començava, així, la guerra de Corea (1950-1953), el primer gran conflicte després de la Segona Guerra Mundial, amb la implicació en una i altra banda de l’Exèrcit dels Estats Units (sota bandera de les Nacions Unides) i de la Xina.

Un conflicte que s’allarga
El fet clau per entendre la realitat actual de les dues Corees és que aquesta guerra, iniciada l’any 1950, encara no s’ha acabat. I no s’ha acabat perquè mai no s’ha signat una pau, sinó un armistici. I un armistici no representa la fi del conflicte, sinó el cessament dels combats. És a dir, el 27 de juliol del 1953 es va decidir aturar els combats al paral·lel 38 i crear una zona frontera desmilitaritzada des de la qual els dos estats coreans es vigilen l’un a l’altre. Són, per tant, dos estats que estan tècnicament en guerra des de fa 57 anys! Aquest fet és el que permet entendre que la mal anomenada zona desmilitaritzada sigui una de les zones més militaritzades del món, ja que, de fet, el conflicte es podria reiniciar en qualsevol moment. I això explica també que Corea del Nord s’hagi dotat d’armament nuclear, ja que li proporciona una gran capacitat dissuasiva davant qualsevol atac de Corea del Sud i els seus aliats, principalment els Estats Units i el Japó. No oblidem que, per exemple, un míssil amb càrrega nuclear triga només 10 minuts a arribar des de Corea del Nord fins a Tòquio. I aquí és on hi ha el risc potencial més gran, ja que ens referim a un conflicte en què gairebé tots els protagonistes disposen de la bomba atòmica: la Xina, Rússia, els Estats Units i, naturalment, el règim de Kim Jong Il, fill de l’anterior líder coreà i actual home fort del país.

D'altra banda, no podem oblidar que ni la Xina ni Corea del Sud tenen cap interès en una ensulsiada del règim nord-coreà, ja sigui per temor a una allau de refugiats, ja sigui, com en el cas de la Xina, per raons geopolítiques. Totes aquestes causes ens porten a la realitat actual, que mostra la pervivència del darrer vestigi de la guerra freda, amb el testimoni sagnant d’una frontera militar carregada de tensions, amb incidents freqüents i amb una situació congelada des de fa més de mig segle.

Aquest article es va publicar en el número 92 de SÀPIENS (juny de 2010).